LA CINQUENA PLANTA

De petita, i no tan petita, tenia la estranya i absurda idea que tot el què quedava a la meva esquena, especialment quan anava pel carrer, desapareixia, s'esfumava o senzillament no existia.

Sé que aquesta sensació em va durar molt de temps i que mentre caminava sovint em girava de forma sobtada per comprovar que tot seguia al mateix lloc.

Potser no sóc gaire o gens original i a moltes altres persones els ha passat el mateix, però el cert és que és una sensació una mica angoixant que quan l'he analitzada he suposat que es tractava d'inseguretat.

Si ara em refereixo a aquests records és perquè d'alguna manera aquesta estranya història m'ho ha fet recordar. Penso que en aquesta inexistent cinquena planta que només el protagonista pot veure, hi viuen els fantasmes, els morts reals o suposats relacionats amb l'autor.

A partir d'una estranya i gairebé desconeguda malaltia, la síndrome de Guillain-Barré en què "B [el mateix Baixauli] experimentà el procés de qui mor al llit: debilitament progressiu, endormiscament del cos, pèrdua d'alé, una certa pau...", el protagonista/autor, és ingressat en un sanatori on experimentarà tot un seguit d'experiències fantàstiques.

Baixauli fa nombroses referències al fet d'escriure. Desconec si és a raó d'aquest episodi viscut o si ja abans estava d'alguna manera obsedit pel fet d'escriure, escriure, escriure....

Escriure multiplica la vida. Hauríem d’escriure tots, tots, per higiene social. Hi ha moltes maneres d’escriure. Hi ha qui escriu literatura, hi ha qui redacta. Són coses diferents. També hi ha qui redacta fatal. No en diré noms ni oficis. Per a fer literatura cal tindre, a més, alguna cosa a dir que no sigui adotzenada, fofa, supèrflua, tediosa, i per a això cal situar-se als marges. (...) Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut. 
(...)

Escriure és això: condensar, es deia. Les nostres vides són oceans infinits; cada record, cada mirada, cada sensació podrien ser, narrats minuciosament, una novel·la.
(...)

Escriure?... Dir, en tot cas. Dir segons el lloc, l’instant, el receptor. Dir sabent que l’obra mor en ser dita. Per morir cal haver estat viu. Si l’obra no mor, vol dir que no era viva. Escriure és dissecar. 

(...)
Es pot escriure d’assumptes que et són aliens? La ficció és l’excusa per a escriure amb la màxima llibertat. 

Haig de dir que al meu entendre aquest llibre no assoleix el nivell de "L'home manuscrit", però tot i això és una lectura de les que "enganxen" i vas consumint les pàgines amb fruïció per tal de saber com es resolen les diferents situacions i personatges que hi van apareixent.

I encara més, ens pot ajudar a reflexionar respecte la importància de la salut i el poc que sovint hi reparem:

Vivim poc conscients de la nostra fugacitat, del nostre paper efímer dins d’una pel·lícula que no té fi. Som uns inconscients que divaguem sense treva, dirigint-nos qui sap a on i amb quin objectiu pueril.