Pluja

Ja sé que és ben certa la popular dita "Mai no plou a gust de tothom", però, ves, a mi m'agrada la pluja. Em transporta als dies de començament de tardor, quan la pluja ve acompanyada de trons i és que la tardor és la meva estació preferida; res a veure amb la calor enganxosa de l'estiu, ni els esternuts incontrolats ocasionats per les al·lèrgies a la primavera, ni el fred de l'hivern que et fa quedar garratibat i ben arraulit amb la calefacció posada. La tardor és malenconia, colors ocres, dutxa de fulles seques i camins encatifats.

És clar que la pluja algun cop es descontrola i causa danys irreparables, i que també és molesta quan ens atrapa desprevinguts i acabem ben xops i amb els peus embassats, per no dir quan es posa a ploure a l'hora de sortida de l'escola i tot són corredisses de les famílies per recollir els petits i es forma un bon embolic a la porta, amb nens que s'exclamen, famílies carregades de paraigües o cotxes aparcats de qualsevol manera i a qualsevol lloc (Bé, per això no cal pas que plogui i només cal observar les entrades i sortides de les escoles). Recordo un curs que semblava que  cada dilluns només plovia a aquestes hores inconvenients.

Però malgrat tots aquests inconvenients i més que es podrien afegir, segueixo afirmant que m'agrada la pluja, en especial si la puc contemplar des de la finestra i escoltar el soroll llunyà del xàfec. 

 És clar que amb els anys m'estimo més veure la pluja des de casa, però quan era més jove no m'importava gens ni mica mullar-me, de fet sempre m'ha molestat i semblat ridícul anar amb el paraigua obert, però ara ja me'n cuido prou de dur-lo 

Mentre acabo d'escriure escolto la pluja, en un juliol que ens ha acompanyat més d'un cop.