Abans, quan érem grans

No havia llegit res de l'Anne Tyler  i ha estat una lectura distreta, sense massa pretensions al meu entendre.

Segons la seva protagonista:

Sóc una organitzadora de festes professional! Ja no llegeixo mai, ni parlo de qüestions importants, ni vaig a cap esdeveniment cultural. Ni tan sols no tinc amics. 

Ja ha entrat en la maduresa, té una nombrosa família, en part heretada del seu difunt marit que ja era vidu i amb filles quan es van casar, i a més, ella és una bona cuinera.

No té problemes econòmics i, tot i que segueix treballant, comença a plantejar-se canviar el rumb de la seva vida i fins i tot comença a imaginar en com hauria estat la seva vida amb Will, el que en el seu moment va ser un pretendent:

Oh, ella i Joe havien tingut una vida sexual molt feliç, però ara li sabia greu haver-se perdut l’experiència de descobrir-ho tot amb algú igual d’inexpert que ella. 

(...)

Ara va començar a portar una vida completament diferent: una vida imaginària, la que hauria pogut viure si les coses haguessin anat d’una altra manera, i que fluïa gairebé constantment per sota de la superfície de la seva existència diària. (...) S’hauria casat amb Will Allenby.

I arribat a aquest punt, em pregunto qui, no ha pensat en algun moment canviar el rumb de la seva vida? Qui no ha cregut que està perdent el temps, que necessita espai?
I em segueixo preguntant: Qui ho intenta? Qui s'arrisca a abandonar tot el que coneix, possiblement les comoditats d'una vida organitzada i també avorrida i es llença a l'inesperat en més d'un sentit?
I encara més: Qui ho aconsegueix?

Evidentment, aquestes són preguntes que només pot respondre cadascun de nosaltres.

Últimament, se sentia tan... ¿Quina era la paraula? Buida. Mancada d’esperit, plana com un desert, i cada dia s’hi sentia més. Llevar-se al matí era com arrossegar un cadàver. El menjar havia perdut el gust. 

I segueixo amb el comentari del llibre, amb els dubtes de la protagonista:

El seu somni era dels que no s’acaben d’anar, i li va acolorir el matí sencer. Tot de fragments del somni es van alçar com partícules de pols.
(...)

Havia estat una decepció, ella, per a Joe? (El seu difunt marit) Era la seva por més gran. (A sobre que li ha criat les filles!!!)
(...)

Però tot va començar a anar tan de pressa! Tot era tan caòtic! (...) Vaig mirar al meu voltant i vaig dir: ¿En qui m’he convertit? ¿Què se n’ha fet de mi?

I ja podeu comptar que el primer que li passa pel cap és fer un repàs del què ha estat la seva vida, des del moment que va conèixer el que seria el seu marit:

Van començar a quedar per veure’s de tant en tant. (...) De tota manera, Rebecca a vegades es permetia de pensar: ¿podria ser possible, al capdavall, tornar a aquell lloc on la seva vida havia agafat un camí diferent i triar ara l’altra ruta?

I poc a poc, gairebé sense adonar-se'n tot segueix com sempre, res no canviarà, cap decisió important aconseguirà canviar el rumb de la seva vida. I és que quan sobreviure es considera un problema, poca cosa hi ha a fer: 

El problema és que m’he sobreviscut a mi mateixa. 

Amor meva

Aquesta és la història de quatre generacions de dones de la mateixa família, que comença amb la Ruth, que coneixerem com a Lola. Una nena d'origen jueu, filla d'un metge prestigiós. Ella es va criar en el sí d'una família culta i liberal que li va permetre adquirir coneixements de medecina:

Lola va entrar a servir a casa els Lamarque quan tenia onze anys acabats de fer.
(..)

Com que no hi ha millor feina per a una dona pobra i honesta que fer de minyona (...) Aquella nena que van recollir per la caritat de don August, un defecte que li retreia sovint donya Ernestina, veges, tu, aquest home, ni que fos l’advocat dels pobres, tan mal caràcter que té, i amb els desgraciats sempre es reblaneix com la coca ... 
(...)

Als vuit anys, la nena sabia com eren un home i una dona per dins en els trets més evidents de l’anatomia, sabia llegir i escriure amb facilitat, era una bona lectora de textos de medicina (i d’amagat de poesia), i posseïa els principis generals de la medicina racional.

Per diferents vicissituds i enveges es veu obligada a abandonar la casa i s'ha de dedicar a la prostitució, raó per la qual quedarà embarassada.
Però el destí fa que conegui la Serafina i que li presti ajuda en un moment prou complicat i aquest fet la conduirà a establir una profunda amistat i un refugi on naixerà i criarà la seva filla. Per això, la Serafina s'empescarà una història que evitarà que sigui senyalada com a mare soltera i, per descomptat "pecadora":

Dues dones són dues dones. Ben diferents: una és encara jove, jueva, bonica i puta; l’altre és vella, franquista, pudibunda i lletja.

(...)

Es van fer íntimes, i ja no podien viure l’una sense l’altra.

Per donar-li una educació i un futur, amb molts sacrificis decideixen enviar la nena a un internat on es farà una dona i menystindrà la seva mare i els sacrificis que va fer per ella:

La Serafina i jo érem per fi unes dones felices, gràcies a tu. Has estat la persona més important de la meva vida (tu i el record esborradís del meu pare, que sempre restarà en un racó de mi, car sóc carn d’ell, sang d’ell i ànima d’ell).

Han passat els anys i trobem a Regina, la desagraïda i egoista filla, ja vídua i mare d'una nena:

El meu home, en Lluc, es va suïcidar amb la pistola de reglament.
(...)

Però disparar-se a la boca, la boca que tant he besat, que tant he estimat! I jo què? I la nena què? Va ser la fugida d’un covard. 

I la història gairebé es repeteix, aquest cop és la Patrícia, la filla de Regina que parla de la mare en termes despectius:

El meu era un carrer modest, a darrere de l’església dels Josepets, costerut, i era estret.
(...)

Jo he crescut enmig  de persones que adoraven la meva mare, la perversitat de la qual no observava ningú.
(...)

He d’explicar qui és la mare. Ha estat la persona que més  m’ha amargat la vida, però puc dir, en justa correspondència, que jo li he amargat també la vida a ella. No crec que estiguem empatades perquè jo no estic a la seva altura, però ho intento. Tant com puc.

La Pat, arreplegarà tots els estalvis de la mare i, fins i tot, els diners destinats a pagar algunes factures i marxarà a París:

Als setze anys ja en tenia ben prou de tot. (...) Jo, d’amigues, amigues de debò, no en tenia cap.
(...)

El botí que vaig trobar a la capsa dels diners va ser molt més substanciós del que imaginava: cinquanta mil pessetes! En vaig deixar només dues mil.
(...)

I així vaig arribar a París, el 6 de març, amb quasi cinquanta mil pessetes a la butxaca.

L'autora conclou aquí aquesta nissaga de mares més o menys dissortades i filles rebels. Certament nosaltres podríem fer un exercici literari i especulatiu i anar fabulant històries futures, però almenys per part meva penso que aquest és un bon moment per tancar.

Carles Puigdemont

Acostumo a llegir amb un paper i un boli per anar prenent notes d'aquelles expressions i/o paràgrafs que per alguna o altre raó, m'impacten o m'interessen especialment i també de les meves reflexions.

No guixo els llibres ni que siguin meus, no m'agrada marcar-los. Em sembla que quan estudiava, algun cop ho havia fet, però tampoc mai quan de relats o novel·les es tractava, només ho feia (i poc) amb els llibres de consulta.

Aquest cop no ha estat diferent, tinc un bon recull de dades i reflexions desats en un document, però el que no faré és copiar-ne cap fragment i ho faig per dues raons: Sé que hi ha força gent que l'està llegint i que seria una descortesia avançar-los cap fragment, i l'altra raó és que com que no és un llibre que narri una història, tot i que sí que recull la relació d'uns fets en un format gairebé de diari personal, amb un final que d'alguna manera coneixem, crec que és més respectuós per part meva, deixar que cadascú que hi estigui interessat, un cop el llegeixi, en tregui les seves pròpies conclusions.

Sí que goso donar la meva opinió i és que no m'ha deixat en absolut indiferent. Més que desvetllar-me cap secret ocult, m'ha reafirmat en les meves intuïcions i d'alguna manera he patit amb la seva solitud, m'he neguitejat amb els seus dubtes i també m'he emprenyat amb el que he considerat deslleialtats.

Entenc que quan s'arriba a certs nivells de poder i decisió és molt freqüent trobar-se sol, però els fets que comentem eren, i segueixen sent, prou importants per sentir-nos concernits, i més els polítics que definint-se com a independentistes, hi estaven al front del país en aquells delicats moments.

No vull acabar aquestes reflexions sense tenir un record per tots els qui estan injustament empresonats i els que de la mateixa manera, pateixen l'exili. Pensi el que pensi de cadascun dels protagonistes, tant si opino que van estar o no a l'alçada del que s'esperava d'ells en aquells moments, és injust que hagin de romandre privats de llibertat i/o allunyats de les seves famílies.

I res més que esperar la publicació del segon volum en què coneixerem el que ha suposat l'exili i, pot ser, les propostes per un futur pròxim, que malgrat tot jo veig llunyà.

El éxodo de los gnomos..

Seguint amb les re-lectures d'època Covid, aquest cop li ha arribat el torn a "El éxodo dels gnomos". Tres volums deliciosos que narren les aventures d'un grup, cada cop més nombrós de gnoms vinguts de l'espai, que finalment sembla que troben la manera de retornar al seu planeta.

I és que els gnoms són...:

Los gnomos son diminutos. Por norma general, las criaturas pequeñas no viven mucho tiempo. Pero a cambio, tal vez viven más deprisa. (…) lo importante no es cuánto dura una vida, sino cómo percibe uno el paso del tiempo.
(...)

Éste es el relato del éxodo. Es la historia de la Marcha Decisiva.

I malgrat que només començar ja es fa evident que desvetllo el final. En resum:

En el principio… existía Arnold Bros (fund, en 1905), los grandes almacenes que los gnomos conocían como la Tienda. (…) Los gnomos viven deprisa. Para ellos diez años son como un siglo. (…) Y entonces llegaron a la Tienda de un Exterior que los gnomos no creían que existiera en realidad, aparecieron Masklin y su tribu. Ellos sí que sabían qué eran la Luna y el Viento. (…) Y Masklin y los suyos trajeron consigo la Cosa. (…) Así supieron que sus antepasados procedían de las estrellas y que habían llegado en una especie de Nave.  

Tot comença quan un petit grup de gnoms ha de deixar la seva vida en llibertat, en "l'Exterior" com ells l'anomenen, perquè per les dures condicions de vida, s'estan extingint i és així que arriben a la "Tienda" on trobaran un ampli grup de gnoms que fa anys que hi viuen ignorant per complert que existeix l'exterior. Però la "Tienda" té els dies comptats i hauran de marxar.

Després de fer-se amb un camió, i amb complicades i arriscades maniobres, decideixen marxar, liderats pel jove Masklin i la intrèpida Grimma:

Cuando llegó la primavera, Masklin hizo el recuento y descubrió que sólo quedaban diez gnomos en el grupo, y que ocho de ellos eran demasiado viejos para muchas cosas.

(...)

La Tienda era muy grande. (…) En cierto modo, daba la extraña sensación de ser mayor que el Exterior. 
(...)

En aquel lugar había otros camiones, todos ellos silenciosos. Debían de hallarse en una guarida de camiones, se dijo Masklin.

En aquesta primera part del seu èxode coneixerem "La Cosa". Un artilugi semblant a un dau que els gnoms de l'exterior han conservat i al que li atribueixen uns poders gairebé sobrenaturals, però que mai no han vist.... fins que s'apropen a una font d'electricitat i aleshores cobra vida:

Los gnomos de la Tienda no podían entender lo que decía la Cosa, pues carecían de experiencias en las que basarse.

I ja tots junts vivint en una cantera, amb poques comoditats van passant els dies i s'incorporarà un nou "protagonista" que no és altra que una gran excavadora. Masklin, està decidit a trobar la Nau i  una altra coneguda per nosaltres, la gnoma Grimma, adquireix un paper destacat en aquesta part de la història:

Transcurrieron seis meses… Ésta es la historia del Invierno. De la gran batalla. Del despertar de Jekub, el Dragón de la Montaña.
(...)

Los edificios de la cantera no tienen espacios bajo los suelos, salvo en el comedor y aquí, en la oficina. 
(...)
Llegamos a la cantera con intención de establecernos, ocuparnos de nosotros mismos y llevar una vida digna. Pero hemos fracasado. (…) Esta vez tendremos que alejarnos todo lo posible de los humanos y me parece que ningún sitio será suficientemente lejos. 

Però també la nova i relativa tranquil·litat de la cantera arriba al final quan els humans decideixen tornar-la a posar en actiu i els nostres amics es troben en la urgent necessitat de cercar un lloc segur on seguir vivint. 
Entretant en Masklin i el seu reduït grup, ajudats per la Cosa, seguien intentant de recuperar la Nau que els hauria de retornar als seus orígens:

Había imaginado que los aviones no eran sino camiones con más alas y menos ruedas. 19

(...)

Los gnomos siempre hemos cogido lo que nos interesa de ellos. No nos lo han dado. Los humanos consideran que este mundo es suyo. ¡Consideran que todas las cosas les pertenecen! ¡Les ponen nombre a todas las cosas y se apropian de todo!
(...)

Masklin es deixa veure pels humans per aconseguir l’electricitat que necesita “la cosa”. Los humanos siguieron observándolo como si no terminaran de creer lo que veían sus ojos. (…) Sabía que sucedería algo así, pensó Masklin. Aquellos seres no sabían qué hacer con un gnomo de verdad.  

I per fi...

No es que la Nave fuese grande; es que sus dimensiones precisaban una nueva palabra.
(...)

La rampa se replegó, la escotilla se cerró y la Nave se elevó hasta quedar por encima de los edificios.

I a tot això, ja cal que anem amb molt de compte, si a casa tenim alguna escletxa a la paret o al terra, o si de cop i volta comencen a desaparèixer alguns bocins de pa o aquelles galetes que han sobrat de l'esmorzar i no hem desat... Igual tenim alguna colònia de gnoms habitant entre nosaltres.

Rememorant

El llibre que avui m'ocupa, "Una història d’amor i de foscor" és una autobiografia d'Amos Oz,
Tot i que no en fa esment de manera explícita, per poc que ens informem podrem saber que la seva mare es va suïcidar quan ell tenia dotze anys. És evident que aquest fet el va marcar profundament i li va ocasionar una part important de la foscor a la que es refereix en el títol. M'hi estendré una mica:

Vaig néixer i créixer en una planta baixa molt petita i de sostre baix, d’uns trenta metres quadrats.

(...) 

Casa nostra era plena de llibres: el pare sabia llegir en setze o disset llengües i en parlava onze (totes amb accent rus). La mare parlava quatre o cinc llengües i podia llegir-ne set o vuit. (...) A l’escala de valors dels pares, quan més occidental era una cosa, més culta la consideraven.

(...)

La mare donava classes particulars de preparació per als exàmens d’història i de literatura. El pare era llicenciat en literatura. (...) Va aconseguir feina de bibliotecari a la Biblioteca Nacional del mont Scopus.

(...)
Durant les setmanes i mesos posteriors a la mort de la mare, ni un moment vaig pensar en el seu sofriment. Em vaig tapar les orelles per no sentir el crit d’angoixa silenciós que va deixar al darrere. (...) 
Estava enfadat amb ella perquè se n’havia anat sense acomiadar-se, sense cap abraçada, sense cap explicació. 
(...)

Al cap d’unes setmanes l’enfuriment es va apaivagar.
(...)

La mare va morir als trenta-nou anys: més jove que la meva filla gran i una mica més gran que la petita el dia que escric aquestes línies.

A la meva mare la va matar un càncer, molt aviat, només en tenia 56 i també em vaig enfurismar.

L'autor fa breus referències al conflicte polític de l'època, però es centra molt més en la seva història familiar i personal. També és cer que personalment m'he interessat molt més per aquest aspecte íntim del relat.

Vaig començar a llegir tot sol quan encara era un marrec. (...) Encara ara segueixo associant l’olor de les espelmes fumejant i la del quinqué de petroli ennegrit amb el plaer de llegir un llibre.. En el que es refereix als hàbits de lectura, d'alguna manera m'hi he sentit identificada donat que pràcticament també vaig aprendre a llegir tota sola, imbuïda per la fascinació que em produïa que aquells signes estrambòtics contessin històries. Com la mare estava tot el dia molt atrafegada amb les feines de casa i les de modista que ajudaven la sempre precària economia familiar, el pare acostumava a llegir-me algun conte quan al vespre arribava a casa després de treballar, i jo li demanava que seguís amb el dit les lletres. D'aquesta manera anava aprenent els sons, així d'independent ja era de menuda, doncs no volia dependre de ningú per conèixer noves històries que em transportaven a altres vides que m'agradaven més que la meva en aquells moments i és que jo era, i espero seguir sent-ho, "una bona lectora": El mal lector és com un amant psicòpata que s’abalança damunt la dona que ha caigut a les seves mans i li estripa la roba, i quan està del tot nua, ell segueix i li arrenca la pell, obre la seva carn amb impaciència, li deslloriga l’esquelet, i només quan ja rossega els ossos amb les seves cobejoses dents esgrogueïdes se sent plenament satisfet: ja està. Per fi sóc dins. Ja hi sóc. 
(...) 
Eren curioses les històries que explicava la mare, no tenien res a veure amb els contes infantils que aleshores explicaven a totes les cases. En el meu cas, la mare si alguna història referia, per gran disgust i preocupació del pare,  era relacionada amb la guerra i la fam, i la por.

L'autor rememora també la seva situació econòmica: No érem especialment pobres: a la Biblioteca Nacional, el pare hi guanyava un sou modest, però fix. A casa tampoc no ens podíem considerar pobres: n'hi havia de pitjors.

M'ha fet especial diguem-ne "gràcia" el que conta dels hàbits familiars de consum: Entre nosaltres hi havia una llei inflexible, la de no comprar cap article d’importació, cap producte estranger si se’n podia aconseguir un de producció pròpia. Contràriament, el pare, sempre es delia per adquirir productes que suposadament arribessin de fora, en especial si eren "americans" que considerava, val a dir que equivocadament, sinònim que serien millors.

La mare i jo fèiem trampa: malgrat la rígida exigència del pare que jo apagués el llum “a les nou en punt, ni mig minut després”, la mare i jo esperàvem que el ressò dels seus passos s’allunyés pel carrer mullat i aleshores jo saltava del llit i corria al costat de la mare per escoltar més històries. 
A casa només podia fer "trampa", ficant-me sota els llençols i encenent una llanterna per poder llegir als vespres sense que m'esbronquessin. El problema era canviar les piles, que jo em manegava destinant pacientment una part dels diners que algun matí, quan anava a escola, em donava la mare per que em comprés l'esmorzar i que jo estalviava per les piles. Estranyament mai no ho van descobrir, o potser tant els feia?

I ja ho deixo aquí, possiblement hi compartiria més aspectes de la meva infantesa, però tampoc no m'agrada estendre'm massa en les meves reflexions o comentaris.

La mare va morir als trent-vuit anys. A l’edat que ara tinc, podria ser el seu pare.

Vivir para contarla

L'havia llegida per primer cop quan es va publicar, el 2004. Ara, amb el confinament forçós, vaig decidir-me a rellegir alguns dels llibres que per una o altra raó, en tenia un bon record, i "Vivir para contarla" de'n Gabriel García Márquez, estava en la llista.

El títol ja deixa clar el tema: la biografia de l'autor, però això sí, narrada com si d'una novel·la es tractés, s'inicia a raó d'un viatge acompanyant la seva mare a la seva antiga casa, ara llogada, i els llocs on va créixer. Per tant, comença en el que podríem considerar la meitat de la seva vida i va fent passes enrere fins a situar-nos en la seva infantesa.

En el moment que la mare el requereix per anar a parlar amb els llogaters de la seva antiga (i gairebé ruïnosa) casa, en Gabriel es trobava treballant en un diari, somniava en ser escriptor i passava moltes necessitats, fins el punt que per poder fer el viatge, sense haver de confessar a la mare que estava totalment arruïnat, té que demanar un préstec al director que aquest li concedeix, possiblement apiadat per la seva precària situació.

Había desertado de la universidad el año anterior, con la ilusión temeraria de vivir del periodismo y la literatura sin necesidad de aprenderlos.

I comença el seu viatge gairebé iniciàtic cap a "Macondo", cap al que serà la seva gran obra i que no serà altra que "La hojarasca" a la que més tard seguirà l'arxiconeguda: "Cien años de soledat".

La familia había llegado a Aracataca dieciséis años antes de mi nacimiento. 
(...)

El modelo de una epopeya como la que yo soñaba no podía ser otro que el de mi propia familia, que nunca fue protagonista y ni siquiera víctima de algo, sino testigo inútil y víctima de todo. (D’aquí va sorgir “La Hojarasca”)
(...)

No me quedó la menor duda de que “La hojarasca" -rechazada o no- era el libro que yo me había propuesto escribir después del viaje con mi madre. 

En Gabriel ens parla de la família:

Papá era un hombre difícil de vislumbrar y complacer. Siempre fue mucho más pobre de lo que parecía y tuvo a la pobreza como un enemigo abominable al que nunca se resignó ni pudo derrotar
(...)
Se casaron el 11 de junio de 1926 en la catedral de Santa Marta, con cuarenta minutos de retraso, porque la novia se olvidó de la fecha y tuvieron que despertarla pasadas las ocho de la mañana.

(...)

Fue así y allí donde nació el primero de siete varones y cuatro mujeres, el domingo 6 de marzo de 1927, a las nueve de la mañana y con un aguacero torrencial fuera de estación, mientras el cielo de Tauro se alzaba en el horizonte.
(...)

En la casa de los abuelos cada santo tenía su cuarto y cada cuarto tenía su muerto.

I d'ell mateix:

Nunca pude superar el miedo de estar solo, y mucho menos en la oscuridad.
(...)

Ya que no había posibilidad alguna de que yo fuera el médico eminente que mi padre no pudo ser por falta de recursos, soñaban al menos con que fuera un profesional de cualquier cosa. Qualsevol cosa menys escriptor, una professió a la que en principi, no tenien cap mena d'estima i molt menys de respecte.
(...)

Los primeros derechos de autor que me permitieron vivir de mis cuentos y novelas me los pagaron a los cuarenta y tantos años, después de haber publicado cuatro libros con beneficios ínfimos.