Amor meva

Aquesta és la història de quatre generacions de dones de la mateixa família, que comença amb la Ruth, que coneixerem com a Lola. Una nena d'origen jueu, filla d'un metge prestigiós. Ella es va criar en el sí d'una família culta i liberal que li va permetre adquirir coneixements de medecina:

Lola va entrar a servir a casa els Lamarque quan tenia onze anys acabats de fer.
(..)

Com que no hi ha millor feina per a una dona pobra i honesta que fer de minyona (...) Aquella nena que van recollir per la caritat de don August, un defecte que li retreia sovint donya Ernestina, veges, tu, aquest home, ni que fos l’advocat dels pobres, tan mal caràcter que té, i amb els desgraciats sempre es reblaneix com la coca ... 
(...)

Als vuit anys, la nena sabia com eren un home i una dona per dins en els trets més evidents de l’anatomia, sabia llegir i escriure amb facilitat, era una bona lectora de textos de medicina (i d’amagat de poesia), i posseïa els principis generals de la medicina racional.

Per diferents vicissituds i enveges es veu obligada a abandonar la casa i s'ha de dedicar a la prostitució, raó per la qual quedarà embarassada.
Però el destí fa que conegui la Serafina i que li presti ajuda en un moment prou complicat i aquest fet la conduirà a establir una profunda amistat i un refugi on naixerà i criarà la seva filla. Per això, la Serafina s'empescarà una història que evitarà que sigui senyalada com a mare soltera i, per descomptat "pecadora":

Dues dones són dues dones. Ben diferents: una és encara jove, jueva, bonica i puta; l’altre és vella, franquista, pudibunda i lletja.

(...)

Es van fer íntimes, i ja no podien viure l’una sense l’altra.

Per donar-li una educació i un futur, amb molts sacrificis decideixen enviar la nena a un internat on es farà una dona i menystindrà la seva mare i els sacrificis que va fer per ella:

La Serafina i jo érem per fi unes dones felices, gràcies a tu. Has estat la persona més important de la meva vida (tu i el record esborradís del meu pare, que sempre restarà en un racó de mi, car sóc carn d’ell, sang d’ell i ànima d’ell).

Han passat els anys i trobem a Regina, la desagraïda i egoista filla, ja vídua i mare d'una nena:

El meu home, en Lluc, es va suïcidar amb la pistola de reglament.
(...)

Però disparar-se a la boca, la boca que tant he besat, que tant he estimat! I jo què? I la nena què? Va ser la fugida d’un covard. 

I la història gairebé es repeteix, aquest cop és la Patrícia, la filla de Regina que parla de la mare en termes despectius:

El meu era un carrer modest, a darrere de l’església dels Josepets, costerut, i era estret.
(...)

Jo he crescut enmig  de persones que adoraven la meva mare, la perversitat de la qual no observava ningú.
(...)

He d’explicar qui és la mare. Ha estat la persona que més  m’ha amargat la vida, però puc dir, en justa correspondència, que jo li he amargat també la vida a ella. No crec que estiguem empatades perquè jo no estic a la seva altura, però ho intento. Tant com puc.

La Pat, arreplegarà tots els estalvis de la mare i, fins i tot, els diners destinats a pagar algunes factures i marxarà a París:

Als setze anys ja en tenia ben prou de tot. (...) Jo, d’amigues, amigues de debò, no en tenia cap.
(...)

El botí que vaig trobar a la capsa dels diners va ser molt més substanciós del que imaginava: cinquanta mil pessetes! En vaig deixar només dues mil.
(...)

I així vaig arribar a París, el 6 de març, amb quasi cinquanta mil pessetes a la butxaca.

L'autora conclou aquí aquesta nissaga de mares més o menys dissortades i filles rebels. Certament nosaltres podríem fer un exercici literari i especulatiu i anar fabulant històries futures, però almenys per part meva penso que aquest és un bon moment per tancar.