Posem-nos en situació:
Ens trobem a Dublín, una nit plujosa i de sobte un truc a la porta de la casa d'una família, senzilla, treballadora...
L’Eilish, la mare, amb un menut a coll, surt a obrir.
És la policia secreta d'Irlanda que ve a buscar el seu marit per interrogar-lo.
Ell, és en Larry, i és professor i sindicalista.
I a partir d'aquí, el terror, el silenci, la incomunicació, la tortura...
De sobte, tot s'enfosqueix en el paisatge i en les ments de la parella:
L’ambient que ha entrat a la casa continua present.
(...) El jardí enfosquit ja no és desitjable, perquè una part d’aquesta foscor
ha entrat a la casa.
(...)
Saben que soc un home ocupat, soc el secretari
general adjunt del Sindicat de Professors d’Irlanda, no tinc perquè perdre el
cul cada vegada que em donen una ordre.
(...)
Bona nit, senyor Stack, soc l’inspector Stamp i
ell és l’agent Burke.
(...)
Com deu saber, senyor Stack, són temps difícils per
l’estat, tenim instruccions de prendre’ns seriosament totes les acusacions que
ens arriben...
I se'l enduen:
El mòbil de Larry no contesta i quan torna a
trucar se’l troba apagat. És llavors quan mira enlaire i sembla com si el dia
hagués quedat sota una mena de cel desconegut, té la vaga sensació de
desintegrar-se, la pluja caient-li lentament a la cara.
(...)
El Larry està detingut per motius polítics. (...) Estan
agafant gent a tot arreu ara, li diu el Michael.
(...)
L’Eilish es desperta en plena nit estirada a la
banda del llit del Larry. En algun lloc fosc del seu cos crema una espelma per
a ell però quan intenta que la il·lumini més enllà del seu cos només troba
foscor.
Un dels fills no es resigna a restar callat, però com actuar? On adreçar-se?:
Vull recuperar el meu pare, diu, vull
recuperar-lo, per què no hi fas res?
(...)
A vegades no fer res és la millor manera
d’aconseguir el que vols, a vegades has d’estar callat i ser discret, a vegades
quan t’aixeques al matí hauries de dedicar més estona a triar els colors del
que et poses.
(...)
Ara sent la veu de la mare, no la recorda com un
so sinó com un sentiment que no es degrada mai dins la memòria cada vegada més
feble.
Un apunt que no ens pot deixar indiferents:
Dos dels nois detinguts han mort, han entregat els
cadàvers a les seves famílies. (...) A casa es reuneixen al voltant de la taula
i miren una connexió en directe amb la manifestació a les noticies
internacionals.
Una possibilitat... Manifestar-se, però les manifestacions estan prohibides. Tot i això...:
L’Eilish es gira per mirar les cares que
l’envolten, cares tenses davant del vertigen de trobar-se un abisme sobtat. (...)
Arriba un moment en què el dolor és massa fort per tenir por i quan la por de
la gent s’hagi acabat el règim se n’haurà d’anar.
(...)
El món ens està observant, mama, diu, el món ha
vist el que ha passat, les forces de seguretat van disparar amb bales reals
contra una manifestació pacífica i després ens van perseguir, ara tot ha
canviat, no ho veus?, no hi ha marxa enrere.
Amagar-se, lluitar, exposar-se...:
El Mark va
marxar de casa fa dues setmanes, diu, estudiarà a l’altra banda de la frontera,
a Irlanda del Nord, i es quedarà allà mentre aquí continuï el conflicte, només
té disset anys, sempre havia volgut estudiar medicina però ha canviat d’opinió
després de veure el que l’estat ha fet al seu pare, ara vol estudiar dret.
(...) Li puc preguntar, diu, què li va passar al seu marit? El meu marit va ser
detingut per l’ANPS, diu, se li va negar l’accés a un advocat i continua
detingut sense poder recórrer al tribunal, forma part del Sindicat de
Professors d’Irlanda i només feia la seva feina.
(...)
Volta per la casa escoltant el seu fill que li
parla des de l’altra punta de la ciutat. (...) Mama, l’enyoro, enyoro el papa,
he intentat fer el que em vas demanar, però no puc continuar estant-me aquí
sense fer res.
En Mark ja ha triat. No li serà fàcil, però s'exposa:
El Mark va sortir amb la bici cap a ves a saber on
i se li va fer l’hora del toc...(...) Sense dir ni una paraula, l’Eilish s’encamina
cap a l’apartament i es troba que la porta no està tancada amb clau, veu la
pulcritud i la irreversibilitat de l’acte.
(...)
No em puc quedar de braços plegats més temps, diu
el Mark, n’estic fart, la Molly també n’està farta, vull recuperar la vida
d’abans, vull que el papa torni a casa, tornar a viure com abans.
N'hi ha tant i tant per comentar que m'allargaria massa. M'adreço cap al final d'aquesta història:
A les notícies s’anuncia un altre decret, es
prohibeix escoltar o llegir qualsevol mitjà de comunicació estranger.
(...)
Això és zona de guerra, li diu, els meus homes
tenen ordres estrictes de disparar, no surtin de casa fins a nou avís. (...) La
guerra agafa forma al seu voltant, els trets que sonen com un martell
pneumàtic, el foc d’artilleria que percudeix la terra i fa tremolar la casa,
les finestres i els empostissats vibren.
(...)
Al cap de mitja hora els soldats desapareixen i el
carrer queda expedit i la gent surt de les cases.
Sembla que aquest cop retorna una calma momentània, falsa, tensa:
Els combats han passat per Connell Road talment
una mena d’avinguda d’aigua furiosa. (...) Al llarg del carrer les finestres
estan segellades amb bosses d’escombraries o plàstics.
(...)
Els dies que se li escolen entre les mans, la casa
de nit enmig del bombardeig veient el seu pare davant seu com si fos un
fantasma, el Simon allunyant-se fins a perdre’s en el silenci. (...) El setge al
sud de la ciutat, el bombardeig dia i nit, la BBC diu que l’exèrcit fa servir
helicòpters per deixar caure bombes embotides en barrils plens de metralla i
petroli, els nens que intenten dormir sota l’escala mentre el Ben brama pel mal
de les dents.
I el fill rebel ha desaparegut, ningú no li sap donar raó. I amb una força que desconeixia que encara la manté en peu, pren una decisió i s'adreça al dipòsit de cadàvers:
Va de cadàver a cadàver, veu com el règim ha
deixat la seva empremta en cada cara i en cada coll, una matança amb pudor d’antisèptic,
i cada vegada la seva boca murmura: aquest no és el meu fill. (...) es queda
mirant la cara del fill mort i només veu el fill viu, i desitja morir ella en lloc
d’ell, li acaricia la cara tova, els cabells encara humits de sang.
(...)
Només perquè ho sàpiga, senyora Stack, aquí diu
que el seu fill ha mort d’una aturada cardíaca.
Seu atordida mirant la carretera, el cel, la línia de la costa i l’onada escumosa.
(...)
L’Eilish ja no és una persona sinó una cosa,
això és el que pensa, una cosa que puja al camió amb un nen a coll.
El càntic del profeta
Paul Lynch
Traducció de Marc Rubió
292 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada