 |
| La Vall Fosca 2025 |
Diuen les crítiques: "Una història d’amor, amistat i solituds exquisidament commovedora"
L'Obiefuna, és el protagonista i quan el coneixem acaba de néixer:
A l’octubre, va arribar. Ho va fer sense avisar,
sense cerimònies.
(...)
El naixement, en una tranquil·la mitjanit de
divendres l’agost de 1991.
També coneixem la mare, nou mesos abans:
Però quan la Uzoamaka es va despertar amb aquells
marejos matinals altra vegada i li van confirmar un nou embaràs, es va
inquietar.
En realitat, la història arrenca a partir del moment en què el pare el sorprèn en una situació delicada, d'intimitat amb un altre noi, i decideix prendre mesures dràstiques:
L’Anozie va ser el primer de baixar del cotxe i el va rodejar per agafar l’equipatge de l’Obiefuna del maleter. El noi va ser el següent de baixar, però es va quedar al costat de la porta.
(...)
-Estaràs bé aquí -va dir l’Anozie-. Llegeix els teus llibres, ves a missa i acota el cap.(...) Un dia, quan seguis gran, entendràs per què calia fer això.
(...)
T’allotjaràs a Ogbunike House -li va comunicar el senyor Josiah pel camí-. És la residència dels nois que fan SS1.
I a partir d'aquest moment, assistirem a unes escenes d'una duresa insospitada en què els alumnes més grans maltracten, amb l'aquiescència dels responsables del centre educatiu, els alumnes més joves.
Un silenci sobtat es va imposar a l’aula. Un
alumne gran havia entrat.
(...)
-Em dic Jekwu -va dir el desconegut.
(...)
Havia arribat a odiar els alumnes grans: figures
altives y malèvoles que aparentment gaudien comportant-se amb un cert sadisme. (...)
Els nois entomaven el que entomaven perquè aquest era un sistema que prometia
reciprocitat.
Tot i que us les estalvio, les escenes d'abusos es repeteixen. Però tot té un final i és així que arriba el final del primer curs:
El sermó de l’últim dia de classe va ser sobre el
Nadal.
I enmig d'aquest ambient escolar, la vida que a ell l'atreu, sempre està envoltada de confusions i perills. Enguany una nova amistat, un nou risc:
Formava part de la colla dels nois més guais de la
classe, els nois amb reputació de ser la flor i nata: tots sis duien una vida
despreocupada i fàcil, sense càrregues familiars, i tot els resultava molt més
suportable gràcies al seguit de padrins escolars que els protegien i de
professors que els adoraven.
(...)
L’Obiefuna tenia els ulls tancats, igual que les
orelles, de manera que no va veure de seguida la llum de llanterna enfocant-los
a ell a l’esquena i a l’altre la cara,
ni va sentir la veu coneguda que cridava des de la distància:
-Alto, no us mogueu!
Al cap de dos dies, la noticia que havien enxampat
dos més grans sota les escales d’Amadi House tenint “relacions antinaturals”
era de domini públic.
Potser se'n sortirà aquest cop, potser no n'hi haurà d'altres, potser....
-El càrrec de monitor de la infermeria és molt
important, i estem força impressionats pel seu historial.
(...)
Durant dies, no va dormir bé. Es despertava
sobresaltadament amb imatges de malson en què es trobava en plena caiguda
lliure, amb les mans i els peus lligats, entre fortes i sinistres riallades.
(...)
Resava. Es va apuntar per entrar al grup de
Guerrers de les Oracions.
I en un altre salt ja el trobem a la universitat. Un nou món, adult, i permissiu. O potser aquest no seria l'adjectiu per definir la nova situaciò?:
El campus universitari era tan vast que
l’intimidava. Acostumat a la petitesa de l’internat i a la tranquil·litat
recent de casa, trobava que la universitat era com un poble bulliciós, el món
real en tots els sentits, un extens país impossible de qualificar o de conèixer
del tot.
(...)
Ara ja era aquí. Havia estat difícil arribar-hi.
(...)
A la universitat va intentar submergir-se en una
nova rutina: feia llargues passejades
fins a l’aula, llegia els seus llibres a la biblioteca i anava a les classes
particulars gratuïtes que oferien els alumnes de segon curs.
I per fi, una relació senzilla, complaent, sense sobresalts:
Es deia Miebi. S’havia criat en un poble no gaire
lluny d’allí. (...) Al llit, cadascun va explorar el cos de l’altre.
(...)
La segona vegada, en Miebi no tenia condons, de
manera que es van quedar eixarrancats al matalàs, descamisats però amb els
pantalons posats i els caps junts, mirant el sostre.
(...)
A l’Obiefuna no li havia semblat mai que estigues
buscant res, però amb en Miebi sentia l’alleujament peculiar d’haver-lo trobat.
(...)
L’ordre marcava la vida d’en Mieibi. (...) La seva
alegria era tan pura i infantil, tan simple i lliure d’amargor, que a
l’Obiefuna li venien ganes de plorar.
 |
| La Vall Fosca 2025 |
I amb ella els records...
Ara dormia sol a l’habitació d’infantesa,
a l’estret llit que havia compartit amb l’Ekene.
(...)
Recordava les burles que havia sofert aquí,
i les sonores riallades dels nois ara li venien a la memòria.
(...)
Recordava el pes de la humiliació d’aquell dia, mentre tornava a casa,
igual que feia ara posant-se a córrer de nou.
(...)
L’Obiefuna va aturar el pas
i va adreçar una ullada al pati, mirant-lo per última vegada,
i llavors va enfilar les escales que duien a casa seva.
Benediccions
Chukwuebuka, Ibeh
Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau
350 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada