Parlem d'esquizofrènia

 Un aclariment previ i entenc que necessari de l'autor:

“Hidden Valley Road” és una obra de no-ficció que es basa en centenars d’hores d’entrevistes amb tots els membres vius de la família Galvin (incloent-hi la Mimi Galvin, abans que morís el 2017), així com a multitud d’amics, veïns, professors, terapeutes, cuidadors, col·legues, familiars i investigadors. No hi ha cap escena inventada.

Grafit a Sabadell

I a partir de l'aclariment, comença aquest llarg relat de 531 pàgines i 44 capítols, més una introducció i un pròleg, del que com es pot suposar, comentaré les meves impressions, però retallaré les referències per tal de no fer aquesta entrada quelcom de massa feixuc.

I comencem per situar-nos:

Dos germans, un noi i una nena  (...) El Donald Galvin té vint-i-set anys, els ulls enfonsats, el cap completament rapat, una barba que comença a mostrar senyals d’una deixadesa bíblica. La Mary Galvin té set anys, és la meitat d’alta que ell i té els cabells rossos com un fil d’or i un nas petit i rodó.

(...)

Entre la Mary i el Donald hi ha deu germans més: en total els germans Galvin són dotze. 

Per si en desconeixem de què es tracta l'esquizofrènia:

Potser el més espantós de l’esquizofrènia -i el que la diferencia d’altres malalties del cervell, com l’autisme o l’Alzheimer, que tendeixen a diluir i esvair els trets de personalitat més identificables d’una persona- és que pot ser d’una emotivitat enorme.

(...)

Aquesta història parla d’unes criatures, ara ja adultes, que investiguen els misteris de la seva infància, que reconstrueixen el somni esmicolat dels seus pares i donen forma a una cosa nova.

Parla de com intenten redescobrir la humanitat dels seus germans, persones que la majoria de la gent havia decidit deixar gairebé per inútils.

Parla de com, després d’haver passat pràcticament les pitjors coses que es puguin imaginar, troben una nova manera d’entendre què significa ser una família.

Som a l'any 1944:

El 30 de desembre del 1944, el Don i la Mimi van tornar a jurar-se amor etern, aquesta vegada a la rectoria de l’església de Saint Gregory. (...) L’endemà, el Don va omplir un formulari de l’Armada en què, en lloc de pares, el seu familiar més proper va passar a ser la senyora de Donald Galvin. 

(...)

Tota sola a Norforlk, mentre el Don navegava, la Mimi s’havia d’estrènyer el cinturó. Els petits xecs de l’Armada, uns trenta-cinc dòlars a la setmana, es perdien entre el correu.

(...)

Amb cada nou fill, la competència per aconseguir l’atenció de la Mimi augmentava, i també augmentava la pressió sobre el seu temps. El Don i la Mimi no es van plantejar aturar-se ni tan sols quan ja tenien cinc nois. 

(...)

La casa dels Galvin es va convertir en un lloc on coexistien dues realitats diferents: el quadrilàter dels combats i el cor de l’església; la brutalitat dels nois i la família modèlica que el Don i la Mimi creien que tenies.

Uns breus apunts referents als símptomes de la malaltia entre els diferents germans:

El Jim sentia veus. “Torno a sentir que em parlen” deia. (...) El Jim va deixar de dormir.

(...)

La primera estada del Jim en un hospital a causa d’un episodi psicòtic va ser la nit de Halloween del 1969, quan el petit Jimmy encara era un bebè.  

(...)

El Donald tenia un nou diagnòstic. “Probablement és un esquizofrènic paranoide intel·ligent”, va escriure Patterson, “que té grans canvis d’humor, des de l’eufòria fins a la depressió- (...) Crec sens dubte que el que cal fer és internar-lo en un hospital psiquiàtric” 

(...)

Hi havia una cosa que el Michael tenia molt clara: ell no era com el Donald. No estava boig.

(...)

El Michel va decidir que el seu únic problema era l’educació repressiva que havia rebut. (...) Atribuïa la culpa de gairebé tots els mals dels seus germans a això.

A tot això cal afegir episodis d'abús sexual amb les germanes:

Les dues germanes Galvin eren guapes, amb una llarga cabellera castanya, els ulls brillants, clotets a les galtes i pòmuls prominents.

(...)

A mesura que es feia més gran, la Margaret va deixar de ser una mascota per convertir-se en un blanc, la víctima propiciatòria. (...) La magrejaven i li feien tocaments estranys.

(...)

La Mary era diferent de la seva germana gran. La Margaret era tendra, empàtica i sensible (...) En canvi, la Mary podia ser igual de vulnerable, però també era més pràctica, perspicaç i, potser ara per necessitat, independent.

(...)

A vegades a la Mary li semblava que la seva família s’havia dividit en dues meitats: no pas entre els bojos i els que no ho eren, sinó entre els que encara eren a casa i els que se n’havien anat. 

Amb el pas dels anys, la situació es feia cada cop més complexa: 

Ara no hi quedava cap fill sa, excepte la Mary, que tenia dotze anys i ja no podia comptar amb el Matt perquè la protegís. Ara ell formava part del problema: era un perill.

(...)

A casa la regla més important ara prou clara: l’última cosa que havia de fer la Mary era parlar de res de tot allò. Però ella s’adonava del que li passava a la seva família. 

(...)

Un abús sexual era un abús sexual. Una violació era una violació. Ser una víctima era ser una víctima. 

Què en sabem de l'evolució dels germans?:

Els germans que no havien tingut la malaltia s’havien esforçat per tirar endavant a la vida, amb diferents graus d’èxit. 

(...)

Dins d’una família, l’esquizofrènia desapareix i reapareix, i no hi havia cap raó per pensar que els fills de la Margaret tindrien forçosament una malaltia mental. 

(...)

Veure el cercle viciós en què entrava una persona estimada era dolorós: no prendre la medicació feia que se’ls agreugés la malaltia i, quan se la prenien, en alguns casos se’ls agreujava encara més; era un altre tipus de malaltia, d’acord, però continuava sent una malaltia. 

(...)

Ser un membre de la família Galvin vol dir no parar de trepitjar mines terrestres de la història familiar, enterrades en llocs insospitats, amagades per defugir la vergonya. 

I fins aquí:

La nostra cultura veu les malalties com un problema que cal resoldre. (...) Massa sovint, els científics es perden en el seu propi aïllament, convençuts que la seva teoria funciona i exclou la de tots els altres. 

(...)

El mercat de nous fàrmacs per tracta l’esquizofrènia continua estancat. 

No ho considereu com un resum, és només una referència a l'inici del perquè de la història i ho és perquè un dia l'autor va decidir posar-se en contacte amb la Mary, i ella va acceptar recordar i descabdellar la història. Els diferents membres de la família hi van participar en major o menor mesura, però el relat és esgarrifós i real:

En una freda tarda d’hivern del 2017 (...) la dona que temps enrere es deia Mary Galvin aparca el totterreny en un pàrquing de Point on the Pines, una residència assistida situada a Colorado Springs, i entra a l’edifici per veure el germà a qui aquell dia s’havia plantejat cremar viu. 

 

Els nois de Hidden Valley Road

Robert Kolker

Traducció de Marc Rubió

531 pàgines

Molts i ningú

Hernani. Museu Chillida.
Octubre 2023

Com podreu observa, ha quedat una mica confosa la fotografia que he adjuntat per il·lustrar el comentari. El mateix m'ha passat amb la lectura d'aquest llibre que, val a dir, vaig començar amb entusiasme i que a mesura que anava avançant anava perdent l'interès.

En general, he admirat la Clara Ponsatí, les seves intervencions i manifestacions normalment m'ha semblat que expressaven el pensament d'una persona culta i molt segura d'ella mateixa.

Aquesta opinió, molt personal, tot i que es podria matisar, no ha canviat en el més essencial, però possiblement m'esperava alguna cosa més del seu llibre. En quin sentit? Em costa de definir-ho, però en general potser he trobat una mica d'indefinició i ambigüitat.

Però m'endinso.

Una anàlisi de bon començament molt personal, com no podria ser d'altra manera, i que prometia:

El 27 d’octubre de 2017, abans de sortir de casa vaig deixar l’equipatge preparat en una petita motxilla de color blau.

(...)

El vicepresident Oriol Junqueras ni tan sols va venir. El conseller de Justícia Carles Mundó, tampoc. Marta Rovira va dir que l’Oriol no vindria perquè estava malalt. No es trobava bé. Ja pot ser: el dia que vam signar la Llei del referèndum ens va tenir esperant molta estona perquè tampoc no es trobava bé. (...) Vaig ser la primera a sortir de la reunió.

(...)

Aquell cap de setmana vaig veure moltes pors, la gent estava molt nerviosa i molt afectada. Hi va haver algun moment de tensió. Em va impressionar que estiguessin tan poc preparats mentalment.

(...)

Recordo el dia que va pujar el president del Parlament, Roger Torrent. Va ser veure’l i tenir la certesa que no ho faria, que no hi hauria investidura. Només em va caldre sentir com defensava que no podríem permetre que ningú més anés a la presó. Això només és un argument per rendir-se. Si el risc que posin algú a la presó ens frena, no farem mai res. I ja està. S’acabava de comprar un abric i estava encantat d'haver-se conegut i de trobar-se tan guapo.

(...)

Si hi haguéssim anat tots, a l’exili, hauríem estat més forts, i la resistència a l’interior també hauria estat més forta. 

I a partir d'aquí, he tingut la sensació que adopta una actitud que gosaria a definir com a defensiva, com si li calgués disculpar-se d'alguna cosa indefinida davant dels lectors:

Un cop al govern de seguida vaig notar que era un grup humà poc compacte, no hi veia cap cohesió, i això em va inquietar molt. 

(...)

Això és el que es va fer aquell octubre. Provar de negociar. (...) Fer marxa enrere era justament el que volien que féssim, a Brussel·les els vam solucionar el problema nosaltres, els vam estalviar haver d’intervenir.

(...)

El dimarts dia 9 va haver-hi una reunió de govern. Canvi de plans: en Puigdemont ens va demanar de fer una votació sobre si s’havia de donar una oportunitat al diàleg. (...) Vam votar tots menys en Junqueras.

Quan a la relació (o manca de relació) entre en Junqueras i en Puigdemont:

ERC ho tenia prou ben muntat. Per una banda, les bases d’ERC li anaven dient traïdor, i, per l’altre, en Junqueras no l’atacava. Una cosa són els uns i una altra cosa són els altres. Tenien aquesta esquizofrènia tan perfecta. Sigui com sigui, Oriol Junqueras hauria pogut frenar les bases dient: “Les eleccions també les vull jo”, i no ho va fer. Això ho hauria canviat tot.

I a partir d'aquest punt, ens relata la seva història més personal, amb un record vers els seus avantpassats. I amb un salt que em permeto, arribem a la seva adolescència o l'acostament al món de la política:

Quan vaig arribar a l’institut jo ja em sentia molt motivada, políticament, però no tenia cap contacte directe amb el món de l’activisme antifranquista.

(...)

Poques setmanes després de començar el sisè de batxillerat, el 20 de desembre de 1973, ETA va fer saltar pels aires el lloctinent del dictador, l’almirall Carrero Blanco, quan anava amb cotxe, com cada dia, cap a missa de bon mati. (En realitat s’equivoca, va saltar pels aires, sortint de missa, però vaja, suposo que tampoc no té massa importància).

(...)

Ser del PSUC abans de la legalització no suposava tenir un perfil ideològic gaire definit. Durant el franquisme, la vida clandestina, la repressió, havien deixat molt esmorteïda la discussió doctrinal. 

(...)

Formular grans principis per a la vida pública que semblin indiscutibles no és complicat.

I amb un altre salt:

La tercera part de la meva vida professional, més o menys, l’he passat a l’estranger. Han estat quinze anys fora de Catalunya.

Arribem a l'època actual, a l'exili:

Vaig tornar a Escòcia el diumenge 4 de març de 2018, però no ho vaig fer públic fins al 10 de març.

(...)

Al Parlament Europeu el president Puigdemont és una “celebrity”. I això té molt valor. Quan entra i surt, la gent es gira per mirar-lo, des del primer dia. 

(...)

Explicar la persecució contra la llibertat d’expressió a Espanya també és molt efectiu per denunciar l’autoritarisme que impregna la justícia espanyola. 

I acabo: 

Sabia que a casa meva, a Barcelona, no podria ser lliure mentre el meu país continuï ocupat. I precisament per això vam anar a l’exili: no per fugir, sinó per demostrar que, fora de les urpes d’Espanya, podem ser catalans lliures. Hem pogut demostrar que volen reprimir-nos perquè som una minoria nacional, i no perquè ens saltéssim cap llei. 

 

Molts i ningú

Embastat de memòries i altres històries

Clara Ponsatí

350 pàgines 

Temps enrere

Vagi per endavant que ha estat una lectura un tant feixuga, que, al meu entendre, s'allarga de manera innecessària i aquest fet fa que a mesura que avances l'interès decaigui. 

Però aquesta és només la meva opinió, ja em direu el què en penseu vosaltres, si l'heu llegida.

El temps de la narració transcorre de manera inversa, és a dir, el relat comença el 2003-20015 i es desgrana fins al principi al 1967.

 

Vida quotidiana

Els narradors/protagonistes són en Tomàs i l'Elvira.

En Tomàs ens comenta tot el que fa referència al càncer de mama que ha patit l'Elvira, i com a conseqüència del mateix li han hagut d'extirpar un pit.

Una situació traumàtica com poques per a una dona, que m'ha recordat la mare quan es va trobar en la mateixa situació:

El diagnòstic va ser un terrabastall semblant a la desesperació que el Tomàs havia vist en els pagesos que descobrien una malura dels ceps quan ja era massa tard.

(...)

Traspuava pànic, però no parlava del càncer ni de res. Patia a soles. 

(...)

La primera cosa que va fer va ser mirar-se al mirall nua i sola.

Parla del càncer com a "Lo Cuïc", però tant és el nom que li donem, el primer que passa pel cap a qualsevol persona afectada, és que li estan comunicant la sentència de mort:

Lo Cuïc que l’estava matant ho abastava tot, era el càncer, la químio, el cap pelat, el cos recosit, les llagues de la boca, la pell bruna, el malestar, la impotència, els atacs de ràbia, la impaciència per reconstruir la mama extirpada...Lo Cuïc va assolir la categoria de personatge.

(...)

Tot li semblava irreversible. Se sentia fràgil, inútil, desfigurada. 

Però qui era, o millor encara: com era en Tomàs:

El Tomàs sempre havia viscut fora del temps. (...) Com que venia de baix de tot, amb poca cosa en tenia prou. Era l’antítesi dels nous burgesos d’esquerra de la seva generació que de joves havien alçat la veu contra la família, contra l’estat i contra la propietat privada, i que ara tenien casa a la Cerdanya, a l’Empordà o a tots dos llocs, eren devots del disseny, freqüentaven els temples de la gastronomia i bevien els vins més cars del Priorat.

Ara coneixem l'Elvira en boca d'ella mateixa. Em recorda tant la meva mare!:

Què se n’havia fet , de l’amor lliure, de les comunes, de la contracultura? El món era gaire millor ara? Els hippies havien estat substituïts pels yuppies, el socialisme espanyol era un bluf, el franquisme gallejava descaradament, l’Església estava dirigida per Papa preconciliar, fustigar Catalunya i el català era un esport a l’alça; el masclisme continuava assassinant dones...

(...)

Les cases eren caixes fortes que retenien, sota les claus del silenci, històries d’abans de la guerra, de la guerra i de després de la guerra, hostilitats i rancors invisibles però vius com una brasa que no s’apagava mai.

La parella, en el seu moment, empesos per la crisi van marxar a cercar fortuna a Alemanya:

Fixar la residència a Alemanya havia sigut una decisió lògica i fàcil, però tenir els avis dispersos era un problema que creixia a mesura que s’anaven fent grans la Lotte i el Max per una banda, i els pares per l’altra.

(...)

El Priorat s’interposava entre l Tomàs i l’Elvira com un tascó que va esberlant un tronc a cops de maça. 

I és aleshores que la Patro, la mare d'en Tomàs, emmalalteix greument i s'esbarria tot:

La malaltia feia el seu curs amb una precisió implacable. La Patro no es queixava, però reflectia amb el rostre contret les mossegades de la bèstia que li devorava les entranyes.

(...)

L’agonia de la mare era un murmuri interior que creixia per reprotxar-li que havia estat egoista, mesquí, covard. (...) Sempre va ser una dona assenyalada i ell no la va defensar amb prou braó. Ara el Tomàs sentia una vergonya retroactiva. 

A la  mort de la Patro, s'afegeix la cura del Ricardet, el germà deficient, sempre a casa, sempre sota la custòdia de la mare, i que ara, quedarà desemparat si el germà i la cunyada no acceptem fer-se'n càrrec. Però prendre la responsabilitat d'un deficient, adult, aparentment poc conflictiu, però que mai no ha tingut relació amb l'exterior, és quelcom difícil d'assumir:

Quan va tornar a Barcelona estava sense feina, lluny de la dona i dels fills, i havent-se d’ocupar d’un germà amb qui no havia aconseguit connectar mai.

(...)

I l'Elvira, en un principi s'hi nega al trasllat i a fer-se càrrec del germà. Ells també tenen dos fills i cal prendre partit:

En poc temps s’havia quedat sense mare i sense l’Elvira, era un nàufrag enmig de multituds que anaven i venien, persones aqueferades en mil coses que els ocupaven el pensament. 

(...)

Dormia malament. Es desvetllava i no podia aturar els pensaments que barrejaven el Ricardet, l’Elvira i els fills en una roda que giravoltava sense govern.

Passa el temps, i la situació lluny de resoldre's sembla que s'hagi enquistat, fins que l'Elvira, un cop més, pren la iniciativa i es desplaça a Barcelona per tractar d'aclarir la situació:

L’Elvira no s’havia posat terminis, només tenia ganes d’anar-se’n, sense bitllet de tornada.

(...)

Feia més d’un any que eren a Alemanya quan els camins de tots tres es van separar. La primera a emprendre una deriva insospitada va ser la mare.

(...)

Li feia angúnia i por, el Ricardet.

I tornem amb en Tomàs, evocant la seva infantesa i joventut:

D’ençà del naixement del Ricardet, la configuració de la família s’havia modificat molt de pressa.

(...)

El Tomaset va entrar com a intern al col·legi de la Salle de Cambrils. Abans de prendre l’hàbit com a novici, va fer els cursos de batxillerat.

(...)

A més a més de ser el més alt, a la facultat era també el més gran d’edat entre els companys, com un estudiant que hagués repetit tots els cursos. 

I també, és clar, arriba el torn de l'Elvira:

No li agradava res d ela primera comunió. Les emproves del vestit eren una murga, i els regals només servien per rebre visites que no sabien parlar de res més (Però si ets tan alta com un pi) que de la seva estatura.

(...)

El mateix dia que l’Elvireta va fer tretze anys, el pare va dictaminar que la xica seria administrativa. Treballar en un despatx era l’opció més adequada a les seves capacitats.

I com m'ha recordat a mi mateixa!: 

El borrissol del pubis era una cosa vergonyosa, i la regla una condemna, una culpa fosca. (...) Rentar els panyos ensangonats era una feina ultrasecreta.

(...)

La mare sempre tenia a la punta de la llengua la mateixa recriminació (Si haguesses passat una guerra...) quan l’Elvireta es queixava d’alguna incomoditat.

(...)

No passar mai una nit fora de casa era comprensible pel què diran, però de dia es podien fer moltes coses i no en feien cap.

I bé, jo ho deixo aquí. He fet un breu resum del què ha suposat una lectura en què m'ha semblat que es recollia, gairebé fil per randa, tota una vida, o encara més exactament, dues vides:

El futur era un interrogant enorme, però estava decidida a forjar-lo amb les mans. Les seves i les de ningú més. 

 

 

Temps enrere

Ramon Solsona

700 pàgines

La letra herida

Hernani. Museu Chillida
Octubre, 2023

Amb aquest suggeridor títol, en Toni Montesinos ens proposa fixar la mirada per un seguit d'autors dels que es coneix la seva addicció o bé les tendències suïcides, o en algun cas també, un punt de demència.

Vagi per endavant que es tracta d'un recull interessant, molt ben documentat i exposat amb el màxim respecte, però el que per mi ha estat més cridaner és el pròleg autobiogràfic en què l'autor ens parla del seu pare i en el que a mi respecta, em va deixar clavada a la cadira pel que té d'inesperat i colpidor.

Jutgeu vosaltres mateixos a partir d'aquest resum, possiblement massa extens, però imprescindible:

Prólogo autobiográfico, autodestructivo del pasado:

Mi padre era el peligro, el ser agresivo que intimidaba con su mirada de loco, con sus amenazas -escupidas a mi cara cuando tenía la desgracia de quedarme solo con él, siquiera un instante, así de cobarde era él-, con sus gritos de macho frente a los que la familia tenía que mantenerse callada y amedrentada.

(...)

Tener esta vida llena de angustia y padecimientos me llevó a plantearme para qué seguir vivo. La tristeza y la desesperación habían maniatado todo lo que yo era.

(...)

Me recuerdo escribiendo desde muy pequeño, pero “de verdad” (…) No me di muerte voluntariamente -no puedo acercarme ni siquiera a un balcón todavía hoy al sentir el escalofrío por la atracción del abismo-

(...)

Hasta el día que muera, estaré marcado por aquella locura y aquella crueldad, aquella soledad espeluznante, el miedo atroz, la desesperanza más insoldable. (…) Aún oigo los gritos y los golpes de mi padre en las paredes, su mano en alto y sus ojos fuera de órbita, su postura chulesca. 

I ja a partir d'aquest punt, un recull dels diferents personatges de què ens parla l'autor i que il·lustren a la perfecció el títol, i especialment el subtítol, d'aquest llibre.

Val dir que només en resumeixo una petita part:

Cesare Pavese: el verano para darse muerte:

En todos los países se eligen las fechas más calurosas para ejecutar el acto final de matarse, hay que decir que no es el calor lo que influye en el organismo para empujarlo al suicidio, sino la mayor vida social. 

Emilio Salgari: el destino de ajusticiar:

Cuánto sufrimiento habría en este hombre inclinado sobre su mesa de trabajo de sol a sol, esclavizándose para alimentar a su adorada familia, sin tiempo para revisar sus manuscritos, con la tentación de sucumbir al plagio con tal de avanzar en las entregas, firmando a menudo con seudónimo para eludir en vano, a los editores que le querían en exclusiva. 

Rubén Darío: el poeta maltratado:

El pasado día 6 de febrero de 2016 pasaron cien años desde la muerte de Rubén Darío, a causa de una cirrosis por su incontrolable alcoholismo. 

Virginia Woolf, invicta e implacable:

Su deseo más atractivo fue la muerte, a la que aspiró desde joven. Como escritora y también como lectora, fue tras la necesidad de aunar los extremos, hasta alcanzar el equilibrio que se le escapaba una y otra vez por culpa de los accesos perturbadores de su mente.

Fernando Pessoa: la total renuncia a la vida:

Completamente inadaptado a su entorno, se lanza a interesarse por las disciplinas psiquiátricas, en medio de un ambiente político revuelto y cambiante, y va materializando uno de sus rasgos mayores: la tensión entre razón y locura, a juicio del traductor. 

J. D. Salinger: publicar y arrepentirse:

Se diría que Jerome David Salinger realmente descansó en paz el día de su muerte, a los noventa y un años. (…) La leyenda y la extravagancia que lo rodearon no hizo más que aumentar a medida que los estudios sobre su vida y obra se iban sucediendo hasta su muerte, en 2010 y póstumamente. Celoso de su intimidad hasta límites enfermizos. 

Primo Levi: la víctima 174.517:

Su destino es simple e inevitable, y así lo reconoce él mismo cuando dice que la memoria no es solo un don, sino también un deber. 

Truman Capote o el caos de la intimidad:

La mañana del 24 de agosto de 1984 Capote empezaba a delirar por una sobredosis de barbitúricos, y llamaba a su madre, a la mujer que le desatendió, que le abandonó suicidándose, dejándolo marcado para siempre frente a su don prodigiosos, buscando el calor de la compañía en los libros, en la escritura, en los paraísos artificiales. 

Raymond Carver con los perdedores anónimos:

De la muerte de Raymond Carver ya han pasado más de tres décadas, en Port Angeles (Washington), por un cáncer de pulmón. Carver superó su adicción al alcohol y  trabajó en mil oficios hasta que encontró en la literatura un campo donde explorar sus observaciones de la población americana vulgar y corriente. 

A mode de conclusió:

“Escribir es una forma de terapia y en ocasiones me pregunto de qué manera los que no escriben, componen ni pintan se libran de la locura, la melancolía y el pánico inherentes a la condición humana” Graham Greene en “Cuentos Completos” 

Només afegir que de vegades, llegir també pot suposar quelcom semblant a una teràpia.

 

 

La letra herida

Autores suicidas, toxicómanos y dementes

Toni Montesinos

282 páginas

El hombre y la muerte

Amb un pròleg així, qualsevol no s'endinsa en la lectura.

En el meu cas, més que res, per veure si acabava entenent alguna cosa:

La vida es un acontecimiento improbable surgido de un sinnúmero de reacciones prebióticas que, al cabo de mil millones de años, han conducido a la formación del primer núcleo-proteinado, el cual ha evolucionado después. 

I deixant de banda l'humor, el tema de la mort, s'ha tractat des de molts i diferents àmbits. És controvertit, un tant confós, potser ens preocupa o només, i ja és prou, ens ocupa.

Mirarem de treure'n l'entrellat de la mà de l'autor:

El hombre, que ha olvidado demasiado a la muerte, ha querido, igualmente demasiado, mirarla de frente, en lugar de intentar rodearla con su astucia. 

Comencem anant molt enrere, fins al que coneixem com els inicis:

El hombre de Neanderthal no solo enterraba a sus muertos, sino que, en ocasiones, los reunía en un mismo lugar.

(...)

El primer testimonio fundamental, universal, de la muerte humana lo da la sepultura. (…) No existe prácticamente ningún grupo arcaico, por “primitivo” que sea, que abandone a sus muertos o que los abandone sin ritos. 

No es pot comparar, i aquests dies en tenim lamentables exemples, les morts en situacions béliques, amb les causades per malalties:

El estado de guerra provoca una mutación general de la conciencia de la muerte. (…) Tanto los militares como los fascistas, militarizadores ambos de la sociedad, gustan de hablar de “las virtudes de la raza”

(...)

El héroe tiende a creer que “vivirá” en las generaciones futuras, y que “sean cuales sean sus combates, él estará siempre presente”.

(...)

Jefes y chamanes se reservarán una inmortalidad particular, gloriosa, espléndida, que sólo como favor abren a los que les rodean, es decir a los iniciados. 

Les religions, ignoro si totes, lluny de tractar la mort com quelcom natural, com un final, potser perquè els més desafortunats acceptin el seu destí, parlen del més enllà, d'una suposada resurrecció

La idea del renacimiento de los muertos es común a todos los pueblos arcaicos.

(...)

Toda muerte provoca un nacimiento, e inversamente todo nacimiento es causa de una muerte.

(...)

En resumen, la humanidad arcaica encuentra su propia ley de la muerte a imagen de la ley de la metamorfosis a la que reconoce en la naturaleza donde toda muerte es seguida de una vida nueva. 

Quan parlem de morts, podem caure també en la temptació de donar entitat a fantasmes, aparicions, espectres...:

La sombra, que para el niño es un ser vivo (…) ha sido para el hombre uno de los primeros misterios, uno de los primeros descubrimientos de su persona.

(...)

La casa del muerto es reflejo de la casa del vivo. La concesión “a perpetuidad” de una tumba supone una inmortalidad que quisiera afirmarse eternamente, mientras que la fosa común recoge a aquellos que no tendrán en la muerte ni siquiera este embrión de vida personal que pudieran haber tenido cuando vivían.

(...)

La ceniza india y la momia egipcia son dos victorias sobre la putrefacción.

(...)

Todavía hoy, y por mucho que los significados morales traten de camuflar los significados mágicos, el negro señala, el velo aísla, el duelo aparta durante el horrible período. (de la descomposició) 

I l'autor desenvolupa el component religiós que ja apuntava més amunt:

La religión oscilará constantemente entre estos dos polos: el dios de carne y hueso que muere y renace por un lado, y por el otro el dios-universo, el Gran Ser natural.

(...)

El dios de la salvación es aquel cuya fuerza de resurrección utiliza el hombre con el fin de resucitar a su vez, y además tal como era.

(...)

El cristianismo es la última religión de la salvación, la última que será la primera, que con mayor violencia, simplicidad y universalidad expresará la exigencia de la inmortalidad individual, el odio a la muerte. 

I si es parla de mort i de religions, no pot faltar una referència a l'èxtasi, al que també, en algunes cultures, es coneix com a Nirvana

El éxtasis, pues, es una experiencia viva por la superación de todas las determinaciones que limitan al hombre.

(...)

Efectivamente, existen dos grandes vías para llegar al éxtasis, ya sea la de la exasperación de la vida, danza enloquecida, pura actividad apasionada, despreciando los beneficios del trabajo (…) ya sea el de la rarificación de la vida: mortificación, ascesis, actividad puramente intelectual, contemplación inmóvil, hipnótica, muda.

(...)

El verdadero asceta se esforzará ante todo y sobre todo por vivir la muerte, “por vivir como si no viviera” 

I aprofundint més en els plantejaments filosòfics:

Què és la mort?:

Todas las interpretaciones del socratismo son posibles y siempre, como Cristo, Sócrates escapa a ellas.

(…)

Tanto Lucrecio como Epicúreo reconocen en el hombre, no son más que un agregado de átomos que, llegada la muerte, se dispersan “como una humareda”, para pasar a formar parte de la masa flotante del universo. Para Lucrecio, la forma de desembarazarse del cadáver es indiferente. (…) Todo cesa con la vida.

(...)

La muerte, pues, que no nos concierne vivos porque no está, ni nos concierne muertos, porque entonces no estamos nosotros, “no nos concierne en absoluto” (Epicuro). Como máximo, es un incidente banal que “sólo dura un instante”, un asunto en el que se padece “más miedo que dolor” (Butler) y ni siquiera dolor alguno… 

En relació amb la cultura:

Siempre resulta muy fácil justificar la muerte con relación a la especie.

(...)

El miedo a la vida, es el miedo a la muerte, y el miedo a la muerte es el miedo a la vida. Vivir es asumir el riesgo a morir.

(...)

El riesgo de muerte cultural nos pide, a la vez, que evitemos el miedo a la muerte y que sin embargo, le tengamos horror: el héroe cultural se arriesga a morir para, en el límite, poder suprimir a la muerte. El riesgo de muerte, que no tendría justificación en un mundo “cultivado”, sólo se justifica, pues, como necesidad histórica de la cultura. 

I ens acostem al temps actual:

A partir de la segunda mitad del siglo XIX, se inicia una crisis de la muerte. 

(...)

Toda neurosis es, en efecto, regresión a una participación anterior.

(...)

Por lo general, cuanto mayor es la neurosis, mayor es la búsqueda de la religión comunitaria, o incluso de aquel calor originario del que ascienden cánticos enronquecidos.

(...)

En efecto, no hay muchos medios de olvidar o de vencer (creer vencer) a la muerte. 

Amb tota la cruesa:

El hombre oculta su muerte como oculta su sexo, como oculta sus excrementos. Se presenta bien vestido, pareciendo ignorar toda la posible suciedad. Se diría un ángel… Se comporta como un ángel para expulsar a la bestia. Se avergüenza de su especie: le parece obscena. 

No puc evitar de referenciar un punt d'optimisme adreçat a les persones, que com jo mateixa, ja tenim el que de manera eufemística anomenem com "una edat":

El hombre es el único animal capaz de transformar el tiempo aparentemente muerto de la vejez en progreso.

No ha estat en absolut una lectura fàcil, com és evident quan es tracta de plantejaments filosòfics. M'ajuda (gairebé m'obliga) a reflexionar i això, com ja he comentat altres cops, m'agrada i em reconforta, tot i que soc conscient que em perdo un munt de conceptes pel camí, però camino al meu ritme, amb les parades que necessito i quan em cal faig marrades o torno enrere si estic assedegada, on potser m'havia deixat una font.

En resum i tornant a la introducció: Gaudeixo de la lectura.

Cementiri de Sabadell

 

El hombre y la muerte

Edgar Morin

373 páginas

La ciutat de vapor

Només començar a llegir, ens trobem amb aquesta nota signada per l'editor:

“La ciutat de vapor” és una ampliació del món literari del “Cementiri dels llibres oblidats”.

D'alguna manera, l'autor, que va morir al juny del 2020, sembla que volgués rendir una mena d'homenatge als seus seguidors fidels, donat que en les històries que confegeixen el llibre, hi apareixen alguns dels personatges més coneguts dels seus anteriors escrits.

He fet un petit recull de frases o fragments que m'han semblat més representatius, o que, senzillament m'han agradat o m'han inquietat més.

Comencem:

Rosa de foc:

Edmond de Luna va visitar l’emperador Constantí al seu palau. (...) Per això volia que Edmond projectés el laberint més gran que s’hagués fet mai, una ciutat de llibres que hauria d’existir oculta sota les catacumbes de la catedral de Hagia Sophia, un lloc on els llibres prohibits i els prodigis de segles de pensament poguessin ser preservats per sempre.

(...)

És una gota de sang de l’últim drac. (un petit flascó). El secret de la immortalitat. 

I passen els anys, i tornem a retrobar els protagonistes de l'anterior història. Sembla que pel cavaller no ha passat el temps. Potser és per l'efecte de la gota de sang?:

El príncep del Parnàs:

El cavaller no havia envellit gens, ni un sol dia, i duia el mateix vestit. (...) El creador de llibres va desviar la mirada i es va fixar en el seguici, que ja s’apropava a la muralla. 

Inquietant?

La llegenda de Nadal:

Hi ha haver un temps en què els carrers de Barcelona es tenyien de llum de gas quan es feia fosc. (...) Es deia que les cent famílies més poderoses de Barcelona li pagaven una anualitat exorbitant (A l’advocat Eveli Escrutx) per poder comptar amb el seu consell.

(...)

Cada any, la nit de Nadal, l’Escrutx convidava un barceloní al seu àtic de la torre. (...) Poc abans de la mitjanit, quan les campanes de Nadal ressonaven des de la catedral, l’Escrutx servia dues copes d’absenta i reptava el seu convidat a fer una partida d’escacs. (...) si perdia, el convidat havia de signar un contracte segons el qual l’advocat es convertia en l’únic amo i executor testamentari de la seva ànima immortal. Cada nit de Nadal.

I aquest? Potser ho és encara més.

Homes de gris:

El tren va començar a lliscar, esquinçant la tenebra amb el seu rastre vaporós. (...) Feia tres anys que m’havia jurat que no tornaria mai més a Barcelona. 

(...)

Vaig conèixer el Robert Sanabria una nit del 1917. 

(...)

Segons ell, matar era una necessitat, però assassinar s’havia convertit en tot un art.

(...)

Feia tres mesos que en Sanabria havia tornat a Barcelona. (...) A un home com el Sanabria se’l pot assassinar, però no se l’ha d’insultar mai. 

Fixem-nos bé si a prop nostre tenim algun "home de gris": Qui s'hi ha aturat al darrere? I aquell que sembla que s'amagui en aquella cantonada?.

Potser que deixi aquí la meva passejada i em tanqui a casa amb clau i forrellat. O no servirà per res?:

Cada dia que passés, els homes de gris seriem més nombrosos. Aviat seriem al costat de vostè, en un cafè o a l’autobús, llegint un diari o una revista. La llarga nit de la història tot just havia començat.

Però res comparable a aquesta reflexió que té un punt d'amenaça:

Apocalipsi en dos minuts:

El dia que es va acabar el món em va enxampar a la cruïlla de la Cinquena amb la Cinquanta-set, tot mirant el mòbil. Una pèl-roja d’ulls platejats es va girar cap a mi i em va dir:

-¿T’has fixat que, com més intel·ligents són els mòbils, més burra es torna la gent? (...). Ella era un àngel. 

Boniques, però compte que esgarrinxen

 

La ciutat de vapor

Tots els contes

Carlos Ruiz Zafón

Traducció de Josep Pelfort Gregori

217 pàgines