Temps enrere

Vagi per endavant que ha estat una lectura un tant feixuga, que, al meu entendre, s'allarga de manera innecessària i aquest fet fa que a mesura que avances l'interès decaigui. 

Però aquesta és només la meva opinió, ja em direu el què en penseu vosaltres, si l'heu llegida.

El temps de la narració transcorre de manera inversa, és a dir, el relat comença el 2003-20015 i es desgrana fins al principi al 1967.

 

Vida quotidiana

Els narradors/protagonistes són en Tomàs i l'Elvira.

En Tomàs ens comenta tot el que fa referència al càncer de mama que ha patit l'Elvira, i com a conseqüència del mateix li han hagut d'extirpar un pit.

Una situació traumàtica com poques per a una dona, que m'ha recordat la mare quan es va trobar en la mateixa situació:

El diagnòstic va ser un terrabastall semblant a la desesperació que el Tomàs havia vist en els pagesos que descobrien una malura dels ceps quan ja era massa tard.

(...)

Traspuava pànic, però no parlava del càncer ni de res. Patia a soles. 

(...)

La primera cosa que va fer va ser mirar-se al mirall nua i sola.

Parla del càncer com a "Lo Cuïc", però tant és el nom que li donem, el primer que passa pel cap a qualsevol persona afectada, és que li estan comunicant la sentència de mort:

Lo Cuïc que l’estava matant ho abastava tot, era el càncer, la químio, el cap pelat, el cos recosit, les llagues de la boca, la pell bruna, el malestar, la impotència, els atacs de ràbia, la impaciència per reconstruir la mama extirpada...Lo Cuïc va assolir la categoria de personatge.

(...)

Tot li semblava irreversible. Se sentia fràgil, inútil, desfigurada. 

Però qui era, o millor encara: com era en Tomàs:

El Tomàs sempre havia viscut fora del temps. (...) Com que venia de baix de tot, amb poca cosa en tenia prou. Era l’antítesi dels nous burgesos d’esquerra de la seva generació que de joves havien alçat la veu contra la família, contra l’estat i contra la propietat privada, i que ara tenien casa a la Cerdanya, a l’Empordà o a tots dos llocs, eren devots del disseny, freqüentaven els temples de la gastronomia i bevien els vins més cars del Priorat.

Ara coneixem l'Elvira en boca d'ella mateixa. Em recorda tant la meva mare!:

Què se n’havia fet , de l’amor lliure, de les comunes, de la contracultura? El món era gaire millor ara? Els hippies havien estat substituïts pels yuppies, el socialisme espanyol era un bluf, el franquisme gallejava descaradament, l’Església estava dirigida per Papa preconciliar, fustigar Catalunya i el català era un esport a l’alça; el masclisme continuava assassinant dones...

(...)

Les cases eren caixes fortes que retenien, sota les claus del silenci, històries d’abans de la guerra, de la guerra i de després de la guerra, hostilitats i rancors invisibles però vius com una brasa que no s’apagava mai.

La parella, en el seu moment, empesos per la crisi van marxar a cercar fortuna a Alemanya:

Fixar la residència a Alemanya havia sigut una decisió lògica i fàcil, però tenir els avis dispersos era un problema que creixia a mesura que s’anaven fent grans la Lotte i el Max per una banda, i els pares per l’altra.

(...)

El Priorat s’interposava entre l Tomàs i l’Elvira com un tascó que va esberlant un tronc a cops de maça. 

I és aleshores que la Patro, la mare d'en Tomàs, emmalalteix greument i s'esbarria tot:

La malaltia feia el seu curs amb una precisió implacable. La Patro no es queixava, però reflectia amb el rostre contret les mossegades de la bèstia que li devorava les entranyes.

(...)

L’agonia de la mare era un murmuri interior que creixia per reprotxar-li que havia estat egoista, mesquí, covard. (...) Sempre va ser una dona assenyalada i ell no la va defensar amb prou braó. Ara el Tomàs sentia una vergonya retroactiva. 

A la  mort de la Patro, s'afegeix la cura del Ricardet, el germà deficient, sempre a casa, sempre sota la custòdia de la mare, i que ara, quedarà desemparat si el germà i la cunyada no acceptem fer-se'n càrrec. Però prendre la responsabilitat d'un deficient, adult, aparentment poc conflictiu, però que mai no ha tingut relació amb l'exterior, és quelcom difícil d'assumir:

Quan va tornar a Barcelona estava sense feina, lluny de la dona i dels fills, i havent-se d’ocupar d’un germà amb qui no havia aconseguit connectar mai.

(...)

I l'Elvira, en un principi s'hi nega al trasllat i a fer-se càrrec del germà. Ells també tenen dos fills i cal prendre partit:

En poc temps s’havia quedat sense mare i sense l’Elvira, era un nàufrag enmig de multituds que anaven i venien, persones aqueferades en mil coses que els ocupaven el pensament. 

(...)

Dormia malament. Es desvetllava i no podia aturar els pensaments que barrejaven el Ricardet, l’Elvira i els fills en una roda que giravoltava sense govern.

Passa el temps, i la situació lluny de resoldre's sembla que s'hagi enquistat, fins que l'Elvira, un cop més, pren la iniciativa i es desplaça a Barcelona per tractar d'aclarir la situació:

L’Elvira no s’havia posat terminis, només tenia ganes d’anar-se’n, sense bitllet de tornada.

(...)

Feia més d’un any que eren a Alemanya quan els camins de tots tres es van separar. La primera a emprendre una deriva insospitada va ser la mare.

(...)

Li feia angúnia i por, el Ricardet.

I tornem amb en Tomàs, evocant la seva infantesa i joventut:

D’ençà del naixement del Ricardet, la configuració de la família s’havia modificat molt de pressa.

(...)

El Tomaset va entrar com a intern al col·legi de la Salle de Cambrils. Abans de prendre l’hàbit com a novici, va fer els cursos de batxillerat.

(...)

A més a més de ser el més alt, a la facultat era també el més gran d’edat entre els companys, com un estudiant que hagués repetit tots els cursos. 

I també, és clar, arriba el torn de l'Elvira:

No li agradava res d ela primera comunió. Les emproves del vestit eren una murga, i els regals només servien per rebre visites que no sabien parlar de res més (Però si ets tan alta com un pi) que de la seva estatura.

(...)

El mateix dia que l’Elvireta va fer tretze anys, el pare va dictaminar que la xica seria administrativa. Treballar en un despatx era l’opció més adequada a les seves capacitats.

I com m'ha recordat a mi mateixa!: 

El borrissol del pubis era una cosa vergonyosa, i la regla una condemna, una culpa fosca. (...) Rentar els panyos ensangonats era una feina ultrasecreta.

(...)

La mare sempre tenia a la punta de la llengua la mateixa recriminació (Si haguesses passat una guerra...) quan l’Elvireta es queixava d’alguna incomoditat.

(...)

No passar mai una nit fora de casa era comprensible pel què diran, però de dia es podien fer moltes coses i no en feien cap.

I bé, jo ho deixo aquí. He fet un breu resum del què ha suposat una lectura en què m'ha semblat que es recollia, gairebé fil per randa, tota una vida, o encara més exactament, dues vides:

El futur era un interrogant enorme, però estava decidida a forjar-lo amb les mans. Les seves i les de ningú més. 

 

 

Temps enrere

Ramon Solsona

700 pàgines