Molts i ningú

Hernani. Museu Chillida.
Octubre 2023

Com podreu observa, ha quedat una mica confosa la fotografia que he adjuntat per il·lustrar el comentari. El mateix m'ha passat amb la lectura d'aquest llibre que, val a dir, vaig començar amb entusiasme i que a mesura que anava avançant anava perdent l'interès.

En general, he admirat la Clara Ponsatí, les seves intervencions i manifestacions normalment m'ha semblat que expressaven el pensament d'una persona culta i molt segura d'ella mateixa.

Aquesta opinió, molt personal, tot i que es podria matisar, no ha canviat en el més essencial, però possiblement m'esperava alguna cosa més del seu llibre. En quin sentit? Em costa de definir-ho, però en general potser he trobat una mica d'indefinició i ambigüitat.

Però m'endinso.

Una anàlisi de bon començament molt personal, com no podria ser d'altra manera, i que prometia:

El 27 d’octubre de 2017, abans de sortir de casa vaig deixar l’equipatge preparat en una petita motxilla de color blau.

(...)

El vicepresident Oriol Junqueras ni tan sols va venir. El conseller de Justícia Carles Mundó, tampoc. Marta Rovira va dir que l’Oriol no vindria perquè estava malalt. No es trobava bé. Ja pot ser: el dia que vam signar la Llei del referèndum ens va tenir esperant molta estona perquè tampoc no es trobava bé. (...) Vaig ser la primera a sortir de la reunió.

(...)

Aquell cap de setmana vaig veure moltes pors, la gent estava molt nerviosa i molt afectada. Hi va haver algun moment de tensió. Em va impressionar que estiguessin tan poc preparats mentalment.

(...)

Recordo el dia que va pujar el president del Parlament, Roger Torrent. Va ser veure’l i tenir la certesa que no ho faria, que no hi hauria investidura. Només em va caldre sentir com defensava que no podríem permetre que ningú més anés a la presó. Això només és un argument per rendir-se. Si el risc que posin algú a la presó ens frena, no farem mai res. I ja està. S’acabava de comprar un abric i estava encantat d'haver-se conegut i de trobar-se tan guapo.

(...)

Si hi haguéssim anat tots, a l’exili, hauríem estat més forts, i la resistència a l’interior també hauria estat més forta. 

I a partir d'aquí, he tingut la sensació que adopta una actitud que gosaria a definir com a defensiva, com si li calgués disculpar-se d'alguna cosa indefinida davant dels lectors:

Un cop al govern de seguida vaig notar que era un grup humà poc compacte, no hi veia cap cohesió, i això em va inquietar molt. 

(...)

Això és el que es va fer aquell octubre. Provar de negociar. (...) Fer marxa enrere era justament el que volien que féssim, a Brussel·les els vam solucionar el problema nosaltres, els vam estalviar haver d’intervenir.

(...)

El dimarts dia 9 va haver-hi una reunió de govern. Canvi de plans: en Puigdemont ens va demanar de fer una votació sobre si s’havia de donar una oportunitat al diàleg. (...) Vam votar tots menys en Junqueras.

Quan a la relació (o manca de relació) entre en Junqueras i en Puigdemont:

ERC ho tenia prou ben muntat. Per una banda, les bases d’ERC li anaven dient traïdor, i, per l’altre, en Junqueras no l’atacava. Una cosa són els uns i una altra cosa són els altres. Tenien aquesta esquizofrènia tan perfecta. Sigui com sigui, Oriol Junqueras hauria pogut frenar les bases dient: “Les eleccions també les vull jo”, i no ho va fer. Això ho hauria canviat tot.

I a partir d'aquest punt, ens relata la seva història més personal, amb un record vers els seus avantpassats. I amb un salt que em permeto, arribem a la seva adolescència o l'acostament al món de la política:

Quan vaig arribar a l’institut jo ja em sentia molt motivada, políticament, però no tenia cap contacte directe amb el món de l’activisme antifranquista.

(...)

Poques setmanes després de començar el sisè de batxillerat, el 20 de desembre de 1973, ETA va fer saltar pels aires el lloctinent del dictador, l’almirall Carrero Blanco, quan anava amb cotxe, com cada dia, cap a missa de bon mati. (En realitat s’equivoca, va saltar pels aires, sortint de missa, però vaja, suposo que tampoc no té massa importància).

(...)

Ser del PSUC abans de la legalització no suposava tenir un perfil ideològic gaire definit. Durant el franquisme, la vida clandestina, la repressió, havien deixat molt esmorteïda la discussió doctrinal. 

(...)

Formular grans principis per a la vida pública que semblin indiscutibles no és complicat.

I amb un altre salt:

La tercera part de la meva vida professional, més o menys, l’he passat a l’estranger. Han estat quinze anys fora de Catalunya.

Arribem a l'època actual, a l'exili:

Vaig tornar a Escòcia el diumenge 4 de març de 2018, però no ho vaig fer públic fins al 10 de març.

(...)

Al Parlament Europeu el president Puigdemont és una “celebrity”. I això té molt valor. Quan entra i surt, la gent es gira per mirar-lo, des del primer dia. 

(...)

Explicar la persecució contra la llibertat d’expressió a Espanya també és molt efectiu per denunciar l’autoritarisme que impregna la justícia espanyola. 

I acabo: 

Sabia que a casa meva, a Barcelona, no podria ser lliure mentre el meu país continuï ocupat. I precisament per això vam anar a l’exili: no per fugir, sinó per demostrar que, fora de les urpes d’Espanya, podem ser catalans lliures. Hem pogut demostrar que volen reprimir-nos perquè som una minoria nacional, i no perquè ens saltéssim cap llei. 

 

Molts i ningú

Embastat de memòries i altres històries

Clara Ponsatí

350 pàgines