La ciutat de vapor

Només començar a llegir, ens trobem amb aquesta nota signada per l'editor:

“La ciutat de vapor” és una ampliació del món literari del “Cementiri dels llibres oblidats”.

D'alguna manera, l'autor, que va morir al juny del 2020, sembla que volgués rendir una mena d'homenatge als seus seguidors fidels, donat que en les històries que confegeixen el llibre, hi apareixen alguns dels personatges més coneguts dels seus anteriors escrits.

He fet un petit recull de frases o fragments que m'han semblat més representatius, o que, senzillament m'han agradat o m'han inquietat més.

Comencem:

Rosa de foc:

Edmond de Luna va visitar l’emperador Constantí al seu palau. (...) Per això volia que Edmond projectés el laberint més gran que s’hagués fet mai, una ciutat de llibres que hauria d’existir oculta sota les catacumbes de la catedral de Hagia Sophia, un lloc on els llibres prohibits i els prodigis de segles de pensament poguessin ser preservats per sempre.

(...)

És una gota de sang de l’últim drac. (un petit flascó). El secret de la immortalitat. 

I passen els anys, i tornem a retrobar els protagonistes de l'anterior història. Sembla que pel cavaller no ha passat el temps. Potser és per l'efecte de la gota de sang?:

El príncep del Parnàs:

El cavaller no havia envellit gens, ni un sol dia, i duia el mateix vestit. (...) El creador de llibres va desviar la mirada i es va fixar en el seguici, que ja s’apropava a la muralla. 

Inquietant?

La llegenda de Nadal:

Hi ha haver un temps en què els carrers de Barcelona es tenyien de llum de gas quan es feia fosc. (...) Es deia que les cent famílies més poderoses de Barcelona li pagaven una anualitat exorbitant (A l’advocat Eveli Escrutx) per poder comptar amb el seu consell.

(...)

Cada any, la nit de Nadal, l’Escrutx convidava un barceloní al seu àtic de la torre. (...) Poc abans de la mitjanit, quan les campanes de Nadal ressonaven des de la catedral, l’Escrutx servia dues copes d’absenta i reptava el seu convidat a fer una partida d’escacs. (...) si perdia, el convidat havia de signar un contracte segons el qual l’advocat es convertia en l’únic amo i executor testamentari de la seva ànima immortal. Cada nit de Nadal.

I aquest? Potser ho és encara més.

Homes de gris:

El tren va començar a lliscar, esquinçant la tenebra amb el seu rastre vaporós. (...) Feia tres anys que m’havia jurat que no tornaria mai més a Barcelona. 

(...)

Vaig conèixer el Robert Sanabria una nit del 1917. 

(...)

Segons ell, matar era una necessitat, però assassinar s’havia convertit en tot un art.

(...)

Feia tres mesos que en Sanabria havia tornat a Barcelona. (...) A un home com el Sanabria se’l pot assassinar, però no se l’ha d’insultar mai. 

Fixem-nos bé si a prop nostre tenim algun "home de gris": Qui s'hi ha aturat al darrere? I aquell que sembla que s'amagui en aquella cantonada?.

Potser que deixi aquí la meva passejada i em tanqui a casa amb clau i forrellat. O no servirà per res?:

Cada dia que passés, els homes de gris seriem més nombrosos. Aviat seriem al costat de vostè, en un cafè o a l’autobús, llegint un diari o una revista. La llarga nit de la història tot just havia començat.

Però res comparable a aquesta reflexió que té un punt d'amenaça:

Apocalipsi en dos minuts:

El dia que es va acabar el món em va enxampar a la cruïlla de la Cinquena amb la Cinquanta-set, tot mirant el mòbil. Una pèl-roja d’ulls platejats es va girar cap a mi i em va dir:

-¿T’has fixat que, com més intel·ligents són els mòbils, més burra es torna la gent? (...). Ella era un àngel. 

Boniques, però compte que esgarrinxen

 

La ciutat de vapor

Tots els contes

Carlos Ruiz Zafón

Traducció de Josep Pelfort Gregori

217 pàgines