dissabte, 26 d’octubre de 2013

Sense nostàlgia. 8 - Tanco la porta

Tanco el balcó i les finestres i ajusto els finestrons, apago els llums i faig una darrera ullada al meu voltant: Tot està net i endreçat, res fora de lloc.

Agafo la clau i surto al replà, aquest cop tancaré amb doble volta de clau, l'altre cop, un 17 de setembre de fa gairebé cinquanta anys, vaig deixar la clau a sobre la taula del menjador i només vaig tancar amb un cop de porta.

En aquest pis una mica atrotinat quedaran els tirabuixons i les trenes, l'enciclopèdia i els àlbums escolars, els llapis de colors Alpino, les "Rimas y Leyendas de G.A. Bécquer" i "Las 100 mejores poesías de la lengua española", els estimats vestits grocs, el no tan estimat vestit de la comunió, el tricicle, el càntir... els bons, no tan bons i mals moments, algunes rialles i moltes llàgrimes, els discs, el meu petit amic imaginari que en els meus pitjors moments m'esperava a la porta de casa i m'acompanyava fins a l'escola...

M'emporto el sentiment i la paraula, res pesat ni feixuc, quelcom valuós que no es compra ni es ven, el millor equipatge.

Baixo àgilment els més de cent esglaons que em separen del carrer sense mirar ni un cop endarrere i sento com la clau que conservo entre els meus dits es va esvaint, fins que un cop al carrer ja ha desaparegut.

Al carrer l'aire és una mica fresc i sento una esgarrifança que m'és molt agradable. Som a la tardor, la meva estació preferida, i alguns arbres comencen a perdre les fulles i agafen aquest color daurat tan càlid i reconfortant.

Ara respiro fondo, em sento lleugera i camino sense pressa mentre el sol, que es va posant,  es mig amaga entre una estel·la primorosa de núvols.

Tot està endreçat, res fora de lloc, sense nostàlgia, la porta tancada.






dijous, 17 d’octubre de 2013

Sense nostàlgia. 7 - La sexta flota

Al gener del 1951 van arribar "els americans" a Barcelona i van obrir una comissaria al carrer del Hospital, causant un gran impacte al barri.

En un principi hi va haver que va rebre la notícia de forma esperançada; s'esperava que portessin diners que ajudarien a la prosperitat del barri, però no va ser ben bé així i ben aviat se'ls va poder veure totalment beguts, o empaitant les prostitutes del "Barri Xino" que sembla que juntament amb els bars de la zona van ser els qui varen treure algun profit de la visita.

Mai no se'ls trobava més enllà de la Plaça Catalunya, no els interessaven ni el paisatge ni els monuments, ni encara menys la cultura. Es passejaven amb aire de conqueridors i "perdonavides". Aviat van començar a escampar-se tota mena d'històries que no els deixava en massa bon lloc, tant és així que les families no deixaven que les noies s'hi passegessin totes soles pels llocs on se'ls poguessin trobar.

Més d'un cop se'ls podia veure estesos a terra en un estat més que lamentable i aleshores hi havia nois que es dedicaven a arreplegar-los les gorres, els cinturons i fins i tot algun més agosarat, els hi prenia les botes, o almenys així ho explicaven, que jo mai no ho vaig veure, perquè per sort el Carrer del Carme tampoc no el freqüentaven.

Cap al vespre passava una ronda de vigilants ben cepats, els P.M., que els recollien i amb un jeep se'ls enduien cap al port i literalment els llençaven en unes llanxes que els duien als vaixells que estaven atracats, un cop passejant pel port amb el pare vam ser testimonis d'una d'aquestes actuacions. Sembla ser que els imposaven algun tipus de multa pel material perdut, però això no els devia importar massa ja que van continuar amb el mateix comportament.



2013. Antiga seu de la Sexta Flota

2013. Interior de la capella on el 1951 es va ubicar la comissaria de la Sexta Flota

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Sense nostàlgia. 6 - ELS COMERÇOS

Tot, o moltes coses, canvien amb el pas dels anys. La fesomia dels barris no és una excepció això sense entrar a esbrinar el què passa al sí de cada escala, de cada pis: canvia el veïnat, les maneres de vestir, fins i tot de celebrar determinades festes religioses o no, o de relacionar-se amb els altres.
En el cas dels comerços els canvis acostumen a ser molt evidents; alguns per la jubilació dels antics propietaris o bé per l'evolució en els costums dels usuaris.
El petit comerç dels barris ara competeix amb desigualtat d'oportunitats amb els supermercats i les grans superfícies, que disposen de marges econòmics més amplis i amb uns horaris a voltes incompatibles amb els negocis familiars, o bé li cal especialitzar-se i oferir productes amb alguna característica que els faci atractius als clients, però això en determinats barris, per alguna raó més marginals, és una tasca complexa. L'antiga fidelitat per la petita botiga del barri on tothom es coneixia i es podia comprar de fiat ha quedat arraconada i es cerca més l'anonimat que ofereixen els comerços grans i despersonalitzats on cadascú agafa el carretó o la cistella i sense necessitat d'interaccionar amb ningú, pot omplir el rebost. 
No hi ha espai ni temps per la conversa, fins i tot a l'hora d'abonar el què hem adquirit només ens cal lliurar aquest diner virtual de plàstic i sense intercanviar cap paraula, signar i marxar. 

En el meu recorregut vaig poder observar diferents tipus d'evolució:

Els què van ser i no són:

Molt a prop de casa hi havien dues vaqueries: Una al costat mateix, ara desapareguda a raó de la obertura de la Rambla del Raval, on solíem comprar la llet, la nata i els iogurts, però que no disposava de servei de taules i l'altra que també feien esmorzars i berenars.
Una única vegada vaig estar en aquesta darrera i va ser per celebrar l'esmorzar amb la família i les amigues del dia de la primera comunió. Aquest esmorzar, amb xocolata desfeta, va ser tot un esdeveniment per mi, malgrat que el fet d'haver de tenir cura de no embrutar-me ni arrugar-me el vestit no em va deixar gaudir del tot de la ocasió.
Ara, després de tants anys, s'hi ha obert una oficina d'atenció a la joventut, però han tingut el bon criteri de mantenir tant la façana exterior com l'interior, on encara s'hi pot trobar el taulell de marbre des d'on es despatxava.

2013 Antiga vaqueria on en el seu moment
vam celebrar l'esmorzar de la comunió.

Fent cantonada trobàvem un "colmado" que era molt conegut pels grans cartells que els amos, un matrimoni d'allò més peculiar, hi solien anunciar la mercaderia amb expressions tant cridaneres com "MIEL DE MI PUEBLO" o "PATATAS A TODO TRAPO".
El marit era un home més aviat anodí, callat i discret, el típic botiguer de l'època amb bata grisa o beix, mentre que la senyora sempre anava vestida i pentinada de forma molt extravagant, amb els cabells tenyits i lluïa unes llargues ungles sempre pintades de colors cridaners.
Malgrat que no era el començ habitual on compràvem, n'hi havia tres més, en tornant de l'escola sempre m'hi aturava a veure si havien canviat els cartells i què s'hi deia.
Ara és una botiga regentada per immigrants, sense cap tret destacable.

2013 Va ser un "colmado" molt conegut
pels seus grans cartells.

Gairebé al davant hi havia el carboner que subministrava el combustible necessari per fer anar la cuina i el braser. Quan més endavant s'hi va evolucionar cap a les cuines de petroli, va fer el canvi i va continuar amb el negoci. Fruit de la prosperitat, el amo es va poder comprar una moto de  molt cilindratge, amb la mala fortuna que va patir un accident i va perdre una cama. El negoci va continuar, però el propietari mai no va tornar a ser el mateix que atenia molt amablement i es va tornar malhumorat.
En l'actualitat és un taller de reparació de motos. Tot i que mai no va ser una botiga neta i endreçada degut al producte que tractava, no tenia aquest deixat aspecte exterior.

2013 Aquí hi va haver una carboneria i on més tard
van vendre petroli.


Els que encara hi són:

Però n'hi ha que encara s'hi mantenen pràcticament igual que fa seixanta o setanta anys. Al barri, el mateix que passa en l'actualitat en gairebé tots els barris, hi havia força bars, alguns han desaparegut, no per canvi d'orientació en el negoci, sinó perquè han tancat portes, però pels que han seguit sembla que el temps s'hagi aturat i hom podria esperar veure entrar o sortir els mateixos clients que aleshores i qui sap si escoltar les mateixes converses.

2013 Res no ha canviat en aquest negoci.
El pare freqüentava el Resolis, al carrer Riera Baixa, on solia fer la partida de cartes o dòmino i on anàvem a comprar el gel.
Algun cop el pare m'hi portava i mentre ell es prenia un aperitiu i a mi em posaven un Jerez Quina (aquell que donava ganes de "comerrrr") i em donaven un parell d'olives punxades amb un escuradents o una anxova que estava boníssima. En aquella època no era gens estrany donar als petits aquesta mena de begudes "reconstituents" i no es parava esment en què contenien alcohol.

2013. El Resolis
Menció a part mereix la Farmàcia del Carmen, un edifici espaiós, que recordo amb els grans flascons  que s'utilitzaven per elaborar les "formules magistrals" arrenglerats als prestatges i una gran taulell que recorria tota la botiga que com es veu, fa cantonada.
Quan de petita anava amb la mare, acostumaven a donar-me un grapat de caramels que llavors a casa en dèiem "fanalets" i que eren unes pastilles masticables d'eucaliptol, semblant a les gominoles d'ara i que feien plorar els ulls de tant fortes com eren.
Com no hi havia control, en més d'una ocasió recordo que la mare havia canviat alguna recepta per un pot de llet condensada, que aleshores es venia a les farmàcies. 

2013 La Farmàcia del barri.
Una façana magnífica abans i ara.

També es manté una antiga ganiveteria, on també s'hi podien dur els ganivets o les tisores per esmolar, tot i què la majoria de veïns les baixaven al "afilador" que passava amb un carretó i es feia sentir oferint els seus serveis tot cridant i refilant un petit instrument.

2013 Antiga ganiveteria que sembla
que encara es manté.

Han desaparegut el forn on havia comprat panets de "viena" i "yunguets" per esmorzar o berenar, una botiga que venien ous, i els miraven en una capsa amb un llum a dins i un forat,per si estaven fets mal bé, i que de tant en tant quan en sortia algun amb dos rovells li venien a la mare perquè als petits ens feien molta patxoca, la bacallaneria on em donaven unes olives, la botiga de llegums cuits on sempre em donaven una paperineta amb cigrons, o una petita botiga de plats i olles i estris de fusta per la cuina, i també una cotilleria on a l'aparador penjaven unes faixes voluminoses que ara les recordo com ortopèdiques i que mai no havia vist per casa perquè la mare no utilitzava aquesta mena d'artilugis.

Segur que n'hi havia d'altres, però aquestes són els que per alguna o altra raó han tingut algun significat per mi.