Vagi per endavant que el mateix autor afirma que aquesta és una història de ficció basada, això sí, en personatges i fets reals.
El protagonista no és altre que un reconegut científic austríac, expert en els comportaments animals i adscrit amb convenciment al règim de Hitler, i que tot i la ficció, sabem que al 1973 va rebre el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia.
Segur que us sona:
Jo era aquell que ensinistrava els ànecs, aquell a qui les oques petites confonien amb sa mare, i el seguien on anava, en fila índia, aquell que tractava de tu a tu els corbs i corbelles.
(...)
Soc l’únic nazi Premi Nobel.
I l’únic Premi Nobel que haja participat en un genocidi.
Tal com altres científics afins a les tesis de Hitler, aquest que protagonitza el relat, també ascendeix i aconsegueix places en universitats de prestigi gràcies, o millor tristament, degut a les delacions i depuracions que es va fer de catedràtics jueus, alguns dels quals van acabar en camps d'extermini:
Molts de nosaltres ens beneficiaríem de la caiguda dels jueus i dels comunistes: ocupàrem els seus llocs de treball, ens quedàrem els seus apartaments, i de vegades, fins i tot, els seus llibres, mobles, roba i automòbils. I ho férem sense cap complex, sense cap remordiment, ens sentíem amb dret a tot allò i més.
(...)
Haig de dir que no he estat un antisemita declarat, però tampoc he sentit simpatia, ni tan sols llàstima, pel poble jueu. Em molesten totes les religions, i la jueva no n’és una excepció.
(...)
Em va anar de meravella aquell nou ambient, aquella purga de professors que denigraven les meues idees, que veien en la biologia darwinista un perill per a la societat.
Tot comença amb una mena de reflexió/defensa del narrador en forma de memòries totalment falses en les quals fa un descàrrec de la seva trajectòria política:
Vaig ser un dels que l’1
d’abril de 1938 van votar a favor de l’annexió, com ho va fer el 99,7 per cent
dels votants. (...) A Alemanya hi havia un clima generalitzat de revenja, un
malestar que s’havia enquistat, després de tants anys d’humiliació a
conseqüència del Tractat de Versalles, i aquesta sensació de voler canviar les
coses també amerava profundament el nostre país.
No podem afirmar que les idees que promovia el nazisme era cosa de quatre eixelebrats; si ens endinsem en la història, comprovarem que eren molts els científics que manifestaven i demostraven amb fets que estaven d'acord amb les idees eugenèsiques que promovien l'eliminació de malalts i deficients en pro de persones pretesament més sanes i intel·ligents que ells anomenaven "raça ària":
Nosaltres érem el poble elegit, la raça pura que calia preservar, la cultura que dotaria l’espècie humana d’un futur encara més gloriós i sublim.
(...)
L’extermini havia d’estar justificat científicament, o al menys semblar inqüestionable. Per aquesta raó subvencionaven els nostres estudis.
(...)
Volien estudiar almenys mil polonesos, dels dos sexes i de diferents edats. Les inspeccions s’havien de realitzar a l’Hospital Psiquiàtric de Posen: els nois de les SS portarien els pacients i nosaltres els examinaríem.
Tot el relat gira en torn dels científics de l'etapa del nazisme i recull comentaris i dades precises i contrastades, algunes de les quals no per més conegudes, ens resultin encara a hores d'ara menys repugnants:
Si un home ha de triar entre
cinc dones per a casar-se, què fem amb les altres quatre? No tenen dret a
tindre descendència? És clar que en tenen! Tota jove ària té dret a la
maternitat! Una mare de sang pura és sagrada! No sols hi té dret, sinó
obligació! Obligació de servir el seu país i la seua raça!
(...)
Vaig recordar un article del
doctor Willibald Hentschel, a Der Hammer, diari de propaganda del partit nazi
“Reuniu un miler de noies. Aïlleu-les en un camp. Obligueu-les a unir-se amb un
centenar de joves alemanys. Amb cent camps així obtindríem de colp, una
generació de cent mil nens pura sang.
El nostre protagonista participarà també en estudis psiquiàtrics sempre enfocats a fer una depuració i en recerca de la suposada puresa d'espècie o raça:
Ara que mire amb perspectiva
aquells anys entenc millor els processos cognitius que varen permetre aquella
hipnosi col·lectiva. La humiliació del Tractat de Versalles, l’arribada d’un
líder que ens assegurava que el destí era nostre, el control dels mitjans de
comunicació...
(...)
La vida no tenia cap valor, i que un home visquera o no depenia d’aspectes infinits, d’una combinació capriciosa de l’atzar. Jo era un element més en aquella estranya equació de la guerra.
El mateix protagonista manifesta la seva opinió i sentiments referents als fets esdevinguts:
Ens creiem amb dret a tot i a
exigir l’usdefruit de tot.
(...)
Em sentia, potser des de l’inici
de la guerra, útil i reconegut.
(...)
Ja en teníem prou de jueus, de
religiositat catòlica, de menjaciris i de barbuts sionistes, de musulmans i de
testimonis de Jehovà, d’engalipadors, amb una Bíblia o un Alcorà a la mà... Creia
en un estat aconfessional, que tan sols es regiria per les lleis de la ciència,
al més allunyat possible de la religió. Un estat consagrat per complet al
cultiu de la raó i de la cultura.
Tot i el que ha quedat dit, finalitza el relat amb una auto disculpa que m'estalviaré de valorar:
Puc assegurar que soc un home
nou. Un home distint. I, sobretot, un home penedit dels seus actes. I en base a
això confie a recuperar, tan aviat com siga possible, la meua llibertat.
Una interessant entrevista amb l'autor la podeu trobar seguint aquest enllaç
L’esperit del temps
Martí Domínguez
431 pàgines
