Poesia de Mercè Rodoreda

 

Desconeixia que la Mercè Rodoreda també havia escrit poesia i tampoc no sabia que en una època havia  practicat la pintura, sembla que amb força encert.

Tot plegat va ser en temps d'exili i, pel que llegeixo, gairebé com una competició intel·lectual amb el que aleshores era la seva parella sentimental.

Segons en Joaquim Molas que va prologar el llibre i n'ha fet una breu semblança de llur biografia:

Sens dubte, era, sobretot, davant d’una càmera, una gran seductora, que reia de manera franca, directa. I sabia, com les dames de món, cavalcar amb picardia una cama damunt de l’altra i mantenir en la mirada una punta d’ingenuïtat. O d’ironia.

(...)

De fet, era com una enorme calaixera plena de compartiments i de racons que molt de tant en tant obria o deixava obrir i que si, algun cop ho feia, tancava ràpidament. O donava a entendre que els compartiments oberts, com una nina russa, en contenien d’altres de més profunds, i aquests, encara d’altres de més profunds, que per definició eren els essencials. 

M'agrada llegir poesia, fins i tot, recitar-me-la en silenci i a soles, cercant la musicalitat, confiant que m'està comunicant alguna cosa i esforçant-me en descobrir-lo. 

Segur que hi ha poemes fantàstics que, pel sol fet que no entenc acabo rebutjant-los, és així que en el cas que ara m'ocupa, després de llegir-ne i reflexionar vers tots i cadascun, m'he decidit per servar els que trobareu a continuació. Igual no coincidim, però ja se sap que en qüestió de gustos, res o poca cosa s'ha escrit:

Món d’Ulisses

Perquè encara no surti el sol

Massa el tindràs, aplomat, ton migdia!

l’alba desperta les ones d’argent

ran del país que engreixà ton arment.

Oh sol, detura el teu salt d’alegria. 

Pel qui esmunyit en la llar del potent

no en sap eixir carregat com voldria;

pels dos amants que un sospir ja destria;

pel Polifem que els grans braços estén!

Pel peix roí que entre pedres s’enllota;

pel talp que cerca tenebra per sota;

per l’ocellot en bardissa callant!!

Pel qui, nonat, en un ventre s’aferra;

pel qui no es mou, estirat sota terra;

pels qui són vius i també hi aniran! 

Albes i nits

XXXVIII (fragment)

Fugir!... Deixar i fugir! Si n’aturava,

dreta al mig del camí, l’aire em portava

panteix de fulles i un sospir de flor. 

LXVIII

Senyor, abans de néixer fer-vos un prec voldria;

abans del primer plor, protegit de dolors,

en la flonja cavorca sense claror de dia;

abans de veure el món i el llampec dels colors.

Ara que ja tinc ossos, les mans al pit plegades

i sota les parpelles tot el vidre dels ulls,

deu-me alè de viure en les cimes gebrades

d’aquesta gran tristesa, oblidant els esculls 

de la meva partida vers una nit sens fi...

Si em feu néixer, Senyor, només per a morir,

compadiu-vos d’un cor feixuc d’amor i d’odi,

buideu-me de l’angoixa en els dies distants,

i, si això no pot ser, deixeu que plegat rodi,

temps i més temps perdut en tebis llims flotants...

LXXXIII

El sol madura la nespra

i m’omple la mà d’or fos.

Per què hem de ser només dos

a l’ombra del meu capvespre?

Res en mi no deixa rastre,

el cor ja no vol res més;

tota tempesta és excés

i tota calma desastre.

Dies, dies i més dies,

de remotes llunyanies

-quin regust de joventut-

ve una mel que ja no gosa.

Avui veig en cada cosa

el que tinc i el que he perdut. 

Cuca de llum

Carregueu-me bé la pila

que he de fer molta claror,

asseguda en branquilló

que és cosa que molt s’estila.

Ja ve la fosca, i tot d’una,

encenc el meu fanal verd,

instal·lada prop d’un gerd

per engelosir la lluna.

Sóc un estel de la terra;

si mà incivil em desterra

i em reclou dintre d’un got,

m’apagaré de seguida,

i que la mà entossudida

em torni a encendre si pot.

Gat

Tinc la cua molt senyora

i el pèl m’ondula nevat,

però em veden el terrat

perquè, diuen, “és d’Angora”.

Faig vida d’anacoreta,

i el lluç, me’l donen bullit.

Hec amb la pota el mosquit

i embullo el fil i la beta.

Ja m’agrada aquesta vida

una mica esmorteïda,

i queixar-se és de mal gust.

Però a vegades voldries

fer-te amb gats sense manies

que et donessin un disgust. 

 

 

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

301 pàgines

La concepció del món segons Bertrand Russell

Una lectura reconfortant, tot i que sóc conscient que no hauré aconseguit treure-li tot "el suc". A mesura que passen els anys, em resulten més plaents les lectures que m'obliguen a aturar-me i rumiar i tornar enrere i rellegir...

Els quatre diàlegs següents amb Bertrand Russell foren filmats per la televisió durant quatre dies i mig, la primavera del 1959 quan ell tenia 87 anys!

He recollit gairebé frases taquigràfiques d'aquelles que et copsen especialment:

Ciència i filosofia:

Podríem dir que ciència és el que sabem. I filosofia el que ignorem. 

Personalment gairebé m'atreviria a afirmar que sóc una ignorant que tracto d'aprendre cada dia.

Religió:

No, jo no crec que Déu no existeixi. Crec que la possibilitat de la seva existència es troba al mateix nivell que la dels déus olímpics i els de la mitologia nòrdica. (...) No puc provar que no han existit, que no existeixin, però tampoc no crec que el Déu dels cristians tingui més versemblança de la que tenien ells. Crec que són una mera possibilitat. 

(...)

En general, considero que la religió ha fet molt de mal, principalment santificant el conservadorisme i adhesió als costums tradicionals, i encara més santificant la intolerància i l’odi. La quantitat d’intolerància que ha format part de la religió, especialment a Europa, és monstruosa. 

Fa temps que em sorprèn la quantitat de personatges, que considero intel·lectualment brillants, que fan manifestació pública de les seves creences religioses. 

Guerra i pacifisme:

Jo mai no he adoptat el punt de vista que totes les guerres fossin injustes, mai. Jo sentia que algunes eren justificades i d’altres, no. I continuo pensant que la Segona Guerra Mundial tenia plena justificació i la Primera, gens ni mica. 

Curiosa afirmació d'un reconegut pacifista. Penso que la justícia hauria de ser possible des d'altres vessants i mai des de la violència de la guerra.

Els tabús de la moral:

La moral per la qual es regeix la nostra societat no és res més que un feix de tabús. N’hi ha de tota mena, àdhuc en les coses més augustes i solemnes. 

(...)

Entenc que el pecat és quelcom molt difícil de definir. Si voleu expressar amb aquestes paraules, merament, accions indesitjables, és clar que n’hi ha. Quan dic “indesitjables” vull significar que es tracta d’accions que és més fàcil que facin mal que no pas que facin bé. 

L'entrevista és del 1959, però sembla que res no ha canviat.

La felicitat:

Jo diria que n’hi ha quatre ingredients principals. Potser el primer d’aquests quatre, el més important, és la salut. Després vindrien, successivament, els mitjans suficients per a mantenir a ratlla la necessitat, la benaurança en les relacions personals, i el reeiximent quant a la feina. 

D'acord en la felicitat de les petites i senzilles coses, però massa sovint tan difícils d'aconseguir.

Fanatisme i tolerància:

Un grup de fanàtics experimenta el confortant sentiment que són amics els uns dels altres. senten que els uneix la unanimitat de criteri sobre una mateixa cosa. Podeu observar el mateix en qualsevol partit polític: en tots hi ha sempre un grup de fanàtics i, quan el fanatisme d’aquests es combina amb una certa inclinació a odiar qualsevol altre grup,, llavors teniu el fanatisme desenvolupat al màxim. 

Poca cosa es pot afegir a aquesta reflexió.

El possible esdevenir de la humanitat:

Sóc de l’opinió que s’hauria d’insistir, en educar la jovenalla, que la humanitat és una gran família amb interessos comuns i que, per tant, la cooperació és molt més important que la competència, i que estimar el teu veí no és sols un deure moral que les esglésies tracten d’inculcar en l’ànim de llurs fidels, sinó, també, la política més assenyada des del punt de vista de la pròpia felicitat.

No era massa optimista, potser s'intueix un bri d'esperança només si ens comminem a unir els nostres esforços en bé de l'educació.

La meva concepció del món

Bertrand Russell

Traducció de Llorenç Carbonell i Torras

109 pàgines

El món de 1914

Cementiri de Sabadell

A Stefan Zweig se l'acostuma a associar amb la defensa del pensament pacifista. En els articles que es recullen en aquesta publicació i que l'Stefan va publicar en les setmanes posteriors a la declaració de guerra al 1914, les seves manifestacions són radicalment distintes i no acostumen a quedar recollides en les bibliografies de l'autor:

¿Què hauríem de fer amb els escrits de l’any 1914 i, fins i tot, de l’any 1915? L’objectiu d’aquest llibre només pot ser un: donar-los també a llegir. ¿Per què?

Doncs perquè llegir a Zweig és una bella manera de ser europeista. (...) Les seves contradiccions són les mateixes que registrava el rostre d’Europa, el rostre de pànic que s’ocultava darrere d’una màscara de serenitat: perquè Europa és, en definitiva, com ell: altiva i fràgil, elegant i bruta, bella i esdentegada, honorable i mesquina, grandiosa i terrible.

I a partir d'aquí, recullo unes pinzellades del que podeu trobar si us decidiu a llegir-lo i, potser, a sorprendre-us. Almenys és això el què m'ha passat a mi i encara més sabent la trista realitat a què es va veure abocat el mateix Stefan, jueu, al que el règim nazi dominant a Alemanya va prohibir els seus llibres.

Va obtenir la nacionalitat britànica i finalment, al febrer del 1942 es va suïcidar juntament amb la seva segona esposa, convençuts que el nazisme acabaria estenent-se per tot el planeta.

En aquest article, mostrava la seva admiració incondicional per l'ascensió militar d'Alemanya:

Unes paraules sobre Alemanya. Viena, 6 d’agost de 1914:

I no hi ha cap altra manera de pensar en Alemanya que no sigui amb una confiança plena, absoluta.

(...)

Vint-i-cinc anys enrere encara havia de pagar tributs a Anglaterra per construir vaixells, i ha acabat creant una flota d’una força extraordinària; a Hamburg eren avarats els vaixells més grans, més bells i més ràpids del món a l’oceà acabat de conquerir.

(...)

El neguit d’Alemanya és avui el mateix que el nostre, la seva alegria és la nostra alegria, i cada soldat que lluita sota la seva bandera és un dels nostres. 

I es reitera:

Sobre el poeta “austríac”. Unes paraules sobre l’època. Berlín, 1 de desembre de 1914:

Cada paraula que diem, cada paraula que escrivim, demostra que el nostre sentiment per Alemanya avui no coneix cap frontera, que cada pam de terra alsaciana ens és tan preuat com el propi terròs. 

Més endavant, confessava renunciar a algunes amistats aparentment pel fet que no coincidien en els mateixos interessos:

Als amics de l’estranger. Berliner Tageblatt, 19 de desembre de 1914:

Massa a prop perquè mai ens puguem arribar a odiar, i tanmateix massa lluny, en aquesta hora, per entendre’ns tan bé com llavors, no entaulem ara cap diàleg. Que el silenci ens conservi la nostra amistat!

Per tant, adéu, estimats,  companys de tantes hores fraternals a França, Bèlgica i Anglaterra, hem d’acomiadar-nos per una llarga temporada! 

I, com podem comprovar, la seva admiració encara va continuar almenys fins l'octubre del 1915. Si seguiu l'enllaç, trobareu una àmplia explicació del què va ser la Campanya a Galítsia:

La curació de Galítsia. Viena, 30 d’agost de 1915:

Europa sencera sentirà algun dia, quan els combatents deposin les armes i el conflicte entre els pobles es resolgui en la pau, com una tempesta es resol en el blau seré, etern, del cel joiós. 

Dels dies de l’ofensivaalemanya a Galitsia. Stuttgart, 1 d’octubre de 1915:

Com més desitjava el cor anar endavant, acostar-se al front, a les posicions més avançades de l’exèrcit, més lentament marxava el tren. 

Tothom tenim el dret de canviar d'opinió, però francament m'he sentit sorpresa per aquest fervor germànic i, evidentment bel·licós que mostrava en els escrits que he recollit molt breument.

Cementiri de Sabadell

 

El món de 1914

Stefan Zweig

Edició a cura d’Antoni Martí Monterde

Traducció de Marc Jiménez Buzzi

103 pàgines

  

Alfons Quintà

Aquesta entrada he estat temptada d'anomenar-la "Història d'una obsessió", que és, crec, el que en Quintana, el protagonista d'aquest relat verídic, va manifestar per en Jordi Pujol.

També va ser obsessivament seguidor d'en Josep Pla, no queda massa clar si per admiració al personatge o interès per la influència que aquest tenia en alguns estaments de "poder".

En Alfons Quintana, si hem de creure el què ha quedat recollit i sembla que demostrat de la seva biografia, va ser també un personatge fosc i violent, amb un pare absent i rígid que utilitzà els càstigs corporals, fins el punt de deixar-li cicatrius com a conseqüència de les pallisses que li infligia amb el cinturó, i més concretament amb la sivella; homòfob i profundament misogin, com ho acredita que en més d'una ocasió que es conegui, va fer us intimidatori d'armes de foc contra una dona, i que finalment va utilitzar una escopeta per acabar amb la vida de la seva esposa i suïcidar-se a continuació, deixant una nota on afirmava que la matava perquè el volia abandonar.

Però em remeto al que en Jordi Amat ha publicat i en faig un breu resum d'alguns dels paràgrafs que m'han semblat més significatius per esbrinar una mica tot el que he apuntat fins ara:

El curs 58/59, Alfons Quintà comença com a alumne intern a l’institut Saint-Louis de Gonzague de Perpinyà. (...) El seu pare li ha recomanat que mantingui correspondència amb l’escriptor (Josep Pla) 

(...)

Semblava que convertís la impossibilitat de matar el pare en una vivència brusca amb les dones, i que atorgava al sexe una importància psicòtica que construïa un altre angle mort de la seva personalitat.

(...)

La venjança. No només la misogínia. No només l’homofòbia, que se li descontrola quan Terenci Moix va a la redacció a lliurar un article. Quintà sana el seu dolor solitari amb la venjança. Pensa en com fer mal a les seves víctimes i actua per aconseguir-ho.

(...)

Ningú havia estat més important per al seu pare que Josep Pla. Havia adaptat la seva vida a l’escriptor i així havia col·locat la seva pròpia família en una posició secundària.

(...)

No era un bon escriptor de diaris. La seva prosa era descurada, frenètica, encocaïnada, però és un bon periodista per obtenir la informació que revela secrets sobre les trames d’interessos i el funcionament del poder.

Tot i la obsessió vers en Jordi Pujol i més concretament pel cas Banca Catalana, va acceptar la seva proposta quan li va encomanar el desenvolupament de TV3 i, val a dir, que va aconseguir amb escreix realitzar un projecte engrescador, i alhora eficient i eficaç, malgrat que amb uns mètodes que més tard s'han considerat del tot inadequats en el que es refereix al tracte amb els seus subordinats:

 

La imatge que projecta TV3 és la d’una Catalunya moderna, local i internacional alhora, sense complexos ni rèmores amb el pitjor passat. És un èxit en totes les dimensions. 

(...)

La paradoxa tràgica de la seva vida és que la seva obsessió pel mite,  que trigarà més de vint anys a intentar tornar a destruir, el va acabar destruint a ell. 

(...)

La vida no és una novel·la, però a la biografia de Quintà els episodis es repeteixen. Primer com a èxit, després com a fracàs.

I acabo amb una descripció del mateix autor que m'ha semblat especialment demolidora. Jutgeu vosaltres mateixos:

Ell és aquell home que al seu dia va ser un gran reporter i va tenir iniciatives genialoides, però que ara està dominat pels seus dimonis i l’afany de venjança. 

El fill del xofer

Jordi Amat

261 pàgines

Una manera "pintoresca" d'explicar la història del món

En Julián Barnes ens proposa una aventura curiosa: explicar uns fets rellevants de la història del nostre món d'una manera diferent, talment com si les hagués viscudes i afegís el seu punt de vista que poc, o gens, coincideix amb el que ens han explicat.

La seva gran habilitat destaca quan enllaça algun dels protagonistes dels diferents relats tot i que fer-ho al llarg de segles.

Comencem per l'aventura prodigiosa de l'Arca de Noé. Sí, el que diuen que es va salvar del diluvi i amb ell i la seva família, una parella d'animals de cada espècie per tal de repoblar la terra.

Segur que d'una o altra manera, tothom coneix aquesta aventura, però cap ha llegit com ho va viure un polissó i no és un polissó qualsevol, ja ho avanço, és tracta d'un corc al que li havien negat l'entrada a l'arca per considerar-lo insignificant. Per cert, no deixa massa ben parat el patriarca protagonista:

El polissó:

No era pas cap reserva natural, la nostra arca; de vegades més aviat semblava un vaixell presó. 

(...)

Els preparatius, francament, van ser un desgavell. Noé es va endarrerir en la construcció de les arques (...) i el resultat va ser que es va prestar una atenció insuficient a la tria dels animals.

(...)

Noé era força mal home, però “hauríeu d’haver vist els altres”. A nosaltres no ens va sorprendre gaire que Déu decidís començar de cap i de nou.

(...)

Noé -o el Déu de Noé- havia decretat que hi havia dues classes de bèsties: les pures i les impures. Els animals purs entraven a l’arca de set en set, els impurs, de dos en dos. 

Ara ja ens trobem molts anys més tard que l'Arca hagués retornat a terra ferma. El món està poblat per les criatures que es van salvar, s'han construït grans catedrals on els creients es reuneixen per donar gràcies a Déu, tot i que entre els religiosos i les religions no tot són flors i violes i a l'església de Saint-Michel els corcs estan acabant amb un dels tresors arquitectònics més preuats i decideixen jutjar-los:

Les guerres de religió:

Déu no fa res sense objectiu, i l’objectiu d’haver permès a les bestioles d’establir llur residència a l’església de Saint-Michel no pot ser altre que l’advertiment i el càstig a la malícia de la humanitat.

(...)

Com es pot condemnar un acusat al turment etern, si no té vida eterna? Aquests animals no poden ésser expulsats de l’Església, puix no en són membres.

Confesso que de la següent història del naufragi de la Medusa, ho desconeixia tot, fins i tot que existeix un quadre, que segons he consultat, resulta que té una certa fama:

Naufragi:

Estaven encallant, amb bona mar i bon temps.

(...)

Als seixanta que encara quedaven a bord del rai només els restava una bota de vi.

(...)

Així, doncs, després d’una discussió presidida per la desesperació més espantosa, entre les quinze persones sanes decidiren que, pel bé comú dels qui encara podrien arribar a sobreviure, calia llançar al mar els companys malalts.

I fins aquí, el recull d'aquesta curiosa lliçó d'història. I és que, segons l'autor:

La història no és allò que va succeir. La història és el que ens expliquen els historiadors.

(...)

Hi ha una cosa que puc dir a favor de la història: és molt hàbil descobrint coses. Nosaltres intentem amagar-les, però la història no es dóna. Té el temps a favor seu, el temps i la ciència. 

Història del món en deu capítols i mig

Julian Barnes

Traducció de M. Bes Oliva

403 pàgines