Poesia de Mercè Rodoreda

 

Desconeixia que la Mercè Rodoreda també havia escrit poesia i tampoc no sabia que en una època havia  practicat la pintura, sembla que amb força encert.

Tot plegat va ser en temps d'exili i, pel que llegeixo, gairebé com una competició intel·lectual amb el que aleshores era la seva parella sentimental.

Segons en Joaquim Molas que va prologar el llibre i n'ha fet una breu semblança de llur biografia:

Sens dubte, era, sobretot, davant d’una càmera, una gran seductora, que reia de manera franca, directa. I sabia, com les dames de món, cavalcar amb picardia una cama damunt de l’altra i mantenir en la mirada una punta d’ingenuïtat. O d’ironia.

(...)

De fet, era com una enorme calaixera plena de compartiments i de racons que molt de tant en tant obria o deixava obrir i que si, algun cop ho feia, tancava ràpidament. O donava a entendre que els compartiments oberts, com una nina russa, en contenien d’altres de més profunds, i aquests, encara d’altres de més profunds, que per definició eren els essencials. 

M'agrada llegir poesia, fins i tot, recitar-me-la en silenci i a soles, cercant la musicalitat, confiant que m'està comunicant alguna cosa i esforçant-me en descobrir-lo. 

Segur que hi ha poemes fantàstics que, pel sol fet que no entenc acabo rebutjant-los, és així que en el cas que ara m'ocupa, després de llegir-ne i reflexionar vers tots i cadascun, m'he decidit per servar els que trobareu a continuació. Igual no coincidim, però ja se sap que en qüestió de gustos, res o poca cosa s'ha escrit:

Món d’Ulisses

Perquè encara no surti el sol

Massa el tindràs, aplomat, ton migdia!

l’alba desperta les ones d’argent

ran del país que engreixà ton arment.

Oh sol, detura el teu salt d’alegria. 

Pel qui esmunyit en la llar del potent

no en sap eixir carregat com voldria;

pels dos amants que un sospir ja destria;

pel Polifem que els grans braços estén!

Pel peix roí que entre pedres s’enllota;

pel talp que cerca tenebra per sota;

per l’ocellot en bardissa callant!!

Pel qui, nonat, en un ventre s’aferra;

pel qui no es mou, estirat sota terra;

pels qui són vius i també hi aniran! 

Albes i nits

XXXVIII (fragment)

Fugir!... Deixar i fugir! Si n’aturava,

dreta al mig del camí, l’aire em portava

panteix de fulles i un sospir de flor. 

LXVIII

Senyor, abans de néixer fer-vos un prec voldria;

abans del primer plor, protegit de dolors,

en la flonja cavorca sense claror de dia;

abans de veure el món i el llampec dels colors.

Ara que ja tinc ossos, les mans al pit plegades

i sota les parpelles tot el vidre dels ulls,

deu-me alè de viure en les cimes gebrades

d’aquesta gran tristesa, oblidant els esculls 

de la meva partida vers una nit sens fi...

Si em feu néixer, Senyor, només per a morir,

compadiu-vos d’un cor feixuc d’amor i d’odi,

buideu-me de l’angoixa en els dies distants,

i, si això no pot ser, deixeu que plegat rodi,

temps i més temps perdut en tebis llims flotants...

LXXXIII

El sol madura la nespra

i m’omple la mà d’or fos.

Per què hem de ser només dos

a l’ombra del meu capvespre?

Res en mi no deixa rastre,

el cor ja no vol res més;

tota tempesta és excés

i tota calma desastre.

Dies, dies i més dies,

de remotes llunyanies

-quin regust de joventut-

ve una mel que ja no gosa.

Avui veig en cada cosa

el que tinc i el que he perdut. 

Cuca de llum

Carregueu-me bé la pila

que he de fer molta claror,

asseguda en branquilló

que és cosa que molt s’estila.

Ja ve la fosca, i tot d’una,

encenc el meu fanal verd,

instal·lada prop d’un gerd

per engelosir la lluna.

Sóc un estel de la terra;

si mà incivil em desterra

i em reclou dintre d’un got,

m’apagaré de seguida,

i que la mà entossudida

em torni a encendre si pot.

Gat

Tinc la cua molt senyora

i el pèl m’ondula nevat,

però em veden el terrat

perquè, diuen, “és d’Angora”.

Faig vida d’anacoreta,

i el lluç, me’l donen bullit.

Hec amb la pota el mosquit

i embullo el fil i la beta.

Ja m’agrada aquesta vida

una mica esmorteïda,

i queixar-se és de mal gust.

Però a vegades voldries

fer-te amb gats sense manies

que et donessin un disgust. 

 

 

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

301 pàgines