Una manera "pintoresca" d'explicar la història del món

En Julián Barnes ens proposa una aventura curiosa: explicar uns fets rellevants de la història del nostre món d'una manera diferent, talment com si les hagués viscudes i afegís el seu punt de vista que poc, o gens, coincideix amb el que ens han explicat.

La seva gran habilitat destaca quan enllaça algun dels protagonistes dels diferents relats tot i que fer-ho al llarg de segles.

Comencem per l'aventura prodigiosa de l'Arca de Noé. Sí, el que diuen que es va salvar del diluvi i amb ell i la seva família, una parella d'animals de cada espècie per tal de repoblar la terra.

Segur que d'una o altra manera, tothom coneix aquesta aventura, però cap ha llegit com ho va viure un polissó i no és un polissó qualsevol, ja ho avanço, és tracta d'un corc al que li havien negat l'entrada a l'arca per considerar-lo insignificant. Per cert, no deixa massa ben parat el patriarca protagonista:

El polissó:

No era pas cap reserva natural, la nostra arca; de vegades més aviat semblava un vaixell presó. 

(...)

Els preparatius, francament, van ser un desgavell. Noé es va endarrerir en la construcció de les arques (...) i el resultat va ser que es va prestar una atenció insuficient a la tria dels animals.

(...)

Noé era força mal home, però “hauríeu d’haver vist els altres”. A nosaltres no ens va sorprendre gaire que Déu decidís començar de cap i de nou.

(...)

Noé -o el Déu de Noé- havia decretat que hi havia dues classes de bèsties: les pures i les impures. Els animals purs entraven a l’arca de set en set, els impurs, de dos en dos. 

Ara ja ens trobem molts anys més tard que l'Arca hagués retornat a terra ferma. El món està poblat per les criatures que es van salvar, s'han construït grans catedrals on els creients es reuneixen per donar gràcies a Déu, tot i que entre els religiosos i les religions no tot són flors i violes i a l'església de Saint-Michel els corcs estan acabant amb un dels tresors arquitectònics més preuats i decideixen jutjar-los:

Les guerres de religió:

Déu no fa res sense objectiu, i l’objectiu d’haver permès a les bestioles d’establir llur residència a l’església de Saint-Michel no pot ser altre que l’advertiment i el càstig a la malícia de la humanitat.

(...)

Com es pot condemnar un acusat al turment etern, si no té vida eterna? Aquests animals no poden ésser expulsats de l’Església, puix no en són membres.

Confesso que de la següent història del naufragi de la Medusa, ho desconeixia tot, fins i tot que existeix un quadre, que segons he consultat, resulta que té una certa fama:

Naufragi:

Estaven encallant, amb bona mar i bon temps.

(...)

Als seixanta que encara quedaven a bord del rai només els restava una bota de vi.

(...)

Així, doncs, després d’una discussió presidida per la desesperació més espantosa, entre les quinze persones sanes decidiren que, pel bé comú dels qui encara podrien arribar a sobreviure, calia llançar al mar els companys malalts.

I fins aquí, el recull d'aquesta curiosa lliçó d'història. I és que, segons l'autor:

La història no és allò que va succeir. La història és el que ens expliquen els historiadors.

(...)

Hi ha una cosa que puc dir a favor de la història: és molt hàbil descobrint coses. Nosaltres intentem amagar-les, però la història no es dóna. Té el temps a favor seu, el temps i la ciència. 

Història del món en deu capítols i mig

Julian Barnes

Traducció de M. Bes Oliva

403 pàgines