diumenge, 28 de setembre de 2014

Informe de l'interior

No és el primer llibre que llegeixo de'n Paul Auster. En aquesta ocasió va cridar la meva atenció des del prestatge de novetats de la biblioteca i encara més en veure que seguia parlant de les seves vivències.

A Diari d'hivern em va atrapar la seva manera de girar la vista i la memòria als seus anys de joventut, és una introspecció als fets més rellevants que, segons el mateix diu, han marcat la seva vida.

Doncs bé, en aquesta ocasió el seu relat està centrat bàsicament en la seva infantesa i els primers anys de joventut i està fet de manera que l'autor és interpel·lat figuradament pel seu interior, que li recorda i també a vegades li retreu la manera d'encarar alguns dels episodis viscuts.

No n'estic prou segura que els fets que s'exposen es corresponguin totalment a la realitat, no en va, en Paul és un gran fabulador. 

El llibre està dividit en tres parts, que no capítols, i per mi la més interessant és la primera, la que dóna nom al llibre, la segona és per mi inexplicable, més aviat sembla un afegitó sense cap relació amb la idea principal i en la que ens explica, de manera molt (massa) minuciosa dues pel·lícules que segons ell el van impactar: L’increïble home minvant”  i “El fugitiu”  . A la tercera part sembla reprendre el fil del relat inicial i ho fa a partir d'unes cartes que en el transcurs d'uns anys li va escriure a la seva primera esposa i que més tard aquesta li va retornar.

Encara hi ha una quarta part, però només en forma d'àlbum fotogràfic on recull diferents fotografies que fan referència als fets que ha anat exposant.

Sense ser ni de bon tros el millor que he llegit d'aquest autor, la seva lectura és amena, exceptuant la segona part que com he dit m'ha semblat innecessària i més aviat avorrida. 

Possiblement el més rellevant són les reflexions vers el seu estat psíquic del qual ja n'havia fet menció en altres ocasions, però que en aquest cas es desvetlla com un problema que va arrossegant des de la seva joventut.

Per tal que us en pugueu fer una idea, en deixo algun petit recull:

De tant en tant, per cap motiu aparent, de sobte perdies la noció de qui eres. Era com si l’ésser que habitava el teu cos s’hagués convertit en un impostor, o, per ser més precís, en ningú en absolut, i quan notaves que el teu jo se t’esmunyia de dins, voltaves en un estat de dissociació perplexa, sense saber si era ahir o demà, sense saber si el món que tenies al davant era real o el producte de la imaginació d’algú altre. 
(...)
París 15 de setembre 1967: Sembla que he caigut malalt (fa un temps horrorós –dies lletjos i plujosos; s’acosta la tardor –els arbres comencen a canviar de color), amb un bon mal de gola i calfreds. (...) He tingut uns somnis molt vius quasi cada nit... (...) 20 de setembre: Mai no havia viscut una confusió tan aclaparadora... uns atacs de depressió tan violents. (...) 3 d’octubre: Quasi sempre estic completament sol –en una soledat terrible i profunda. A la meva habitació petita i gelada, treballant, caminant amunt i avall o paralitzat per la depressió. Passejades, passejades molt solitàries. 

En Paul ens demostra un cop més que és un gran apassionat del seu ofici:

Visc dins el que escric –em consumeix els pensaments. Tinc moltes idees i plans a la vegada –hi penso en tots els moments lliures, polint, revisant, mentre em concentro en allò concret en què treballo en cada moment...



diumenge, 21 de setembre de 2014

LA CINQUENA COLUMNA

M'havia proposat deixar una mica de banda les lectures referents a la Guerra Civil, però en veure aquest volum a la biblioteca no m'he pogut resistir.

A casa meva es parlava sovint, mig d'amagat com de tots els temes relacionats amb la guerra o amb la situació política del país, d'aquesta "Cinquena Columna". Jo em pensava que es tractava d'alguna d'aquelles històries dels grans i com mai no ho vaig poder aclarir amb els meus pares, em va quedar el dubte.

Així que em va sorprendre trobar un llibre en què, segons vaig llegir a la contracoberta, semblava que donava veracitat als relats dels meus pares.

No havia llegit res de'n Domènec Pastor Petit i val a dir que tot i que m'ha semblat interessant i molt documentat, en certs moments m'ha resultat una lectura un tant feixuga.

En recullo uns paràgrafs que donen una idea acurada de la existència de més d'una cinquena columna:

Hom sospita que el dia que es facin públiques les dades, ara tancades amb pany i clau, de què disposa la Fundación Francisco Franco a Madrid, caldrà reescriure tot el que fa referència a la tragèdia caïnita de 1936-1939 i als anys subsegüents. I mentrestant esperem, veiem pel forat d’un pany, no des d’una finestra, què succeí en un camp ben concret de la Guerra Civil de 1936-1939: el camp de les cinquenes columnes mobilitzades en territori català. 
(...)
Fou a començaments d’octubre del 1936 quan s’encunyà l’expressió “cinquena columna”. 
(...)
Les cinquenes columnes de Catalunya no es llançaren a les muntanyes; es limitaren a furtar i enviar a Burgos o a Biarritz (per Bertran i Musitu) informacions secretes. 
(...)
L’espiofòbia s’agegantava, afavorida per una psicosi de neurosi col·lectiva. Tan aviat hom creia veure cinquenacolumnistes fins sota els llits com es queia en l’extrem contrari. 

Com ja he dit, en reunions familiars sovint es comentaven les accions d'aquests traïdors a Catalunya. Se'ls atribuïen qualsevol acció que hagués contribuït a la derrota de la República, però si hem de confiar en les investigacions de l'autor, les seves accions més aviat es van encaminar a sembrar la desconfiança i el desànim de la població civil, cosa que tampoc no els devia resultar massa complicada donades les difícils condicions de vida, lluitant per sobreviure entre els bombardeigs i la fam:

L’objectiu número u dels cinquenacolumnistes hauria d’haver estat el sabotatge a les indústries de guerra, tan nombroses a Barcelona, sobretot a zones com el Poblenou, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, la Barceloneta, etc. Quin fou l’índex de sabotatges? (...) se’n registraren poquíssims o no n’hi hagué. 
(...)
¿En què es manifestava, doncs, l’acció cinquenacolumnista? Diguem que poques vegades va atemptar contra persones, i que els seus objectius eren bàsicament d’informació secreta d’ordre militar i de fomentar la desorganització o practicar el derrotisme. 

És més que evident que el pessimisme no només s'estenia entre els civils, sinó també entre els cada cop més joves i més vells enviats al front en condicions igualment precàries. Pel que sembla, tampoc els màxims dirigents militars i polítics semblaven creure massa en una possible victòria i així es pogué generar un ambient cada cop més favorable per aquests elements subversius:

Una malaltia congènita de la Repúblicaque anava creixent era el pessimisme i la desconfiança; la malaltia, incurable, generava estímuls subversius als adversaris, i aigualia l’empenta combativa de no pocs. Ara bé, la malaltia del pessimisme degenerà en derrotisme i donà ales al cinquenacolumnisme.


dissabte, 20 de setembre de 2014

LA MARINADA SEMPRE ARRIBA

La marinada és un dels fenomens més acabats, més perfectes, de la creació

Un llibre deliciós de'n Lluís Foix que d'alguna manera m'ha transportat a la meva infantesa, tot i que jo vaig néixer a Barcelona i és inevitable trobar algunes diferències, però en l'essencial m'hi sentit identificada.

Diu en Foix:
La mare no era una persona culta, però sabia moltes coses. 
(...)
La cultura no és saber moltes coses, sinó posar-les totes al seu lloc, endreçar el cap i relacionar els fets i els conceptes. 

La meva mare havia anat molt poc a escola, quan gairebé encara era una nena va entrar d'aprenenta en el taller d'unes modistes que feien vestits per les senyores que els lluïen al Liceu, i més tard va treballar en aquest i d'altres oficis relacionats sempre amb la costura. Això sí, de cultura no li hi mancava, era una dona inquieta i amb molta curiositat per llegir i aprendre.

No és difícil que coincidim en moltes coses, la postguerra era gairebé igual de trista i fosca, en tots els sentits, arreu. El català era prohibit i només es parlava, com deia aquell "en la intimitat", l'escassedat era general i les diversions poques i, com no, jo també recordo haver jugat amb el meu germà al terrat de casa, amb una pilota feta de draps o fins i tot papers, lligats amb una corda:

Els talls d’electricitat eren freqüents i normals. Les bombetes eren de vint-i-cinc vats, i el corrent, de cent vint-i-cinc volts. El llum, tènue i insignificant, ni tan sols feia una ombra clara. 
(...)
En les fotografies a les nenes 
es canviava la bola del món per una imatge. 
Un canvi subtil, però significatiu.
La sala de l’escola era fosca i lúgubre, i tenia una humitat que era particularment freda i ingrata als hiverns. Un mapa d’Espanya de tela plegable penjava en un clau de la paret amb dos cordills que l’aguantaven des dels extrems. En aquell mapa ens hi férem tots una fotografia oficial, amb bata de ratlles, un llibre obert damunt la taula i una bola del món de cartró en un costat.  
(...)
La burocràcia i el castellà eren inseparables, sinònims, intercanviables. Les primeres ràdios que s’instal·laren al poble només emetien en castellà. (...) Els llibres de l’escola eren en castellà tot i que el mestre ens parlava en català. Només la Guàrdia Civil i els funcionaris que venien de Lleida [a la vall del Corb] s’adreçaven en castellà a la gent.
(...)
Les joguines eren rutinàries i primitives. La canalla jugàvem amb una pilota de drap o amb una de cuiro cosida amb pedaços.

Anar a missa els diumenges era perceptiu. Les misses en llatí i donant l'esquena als assistents eren avorrides i incomprensibles. Quan el mossen feia la prèdica sempre era un discurs inflamat i obscur, ple de retrets i amenaces. 
Això sí, a l'escola, els dilluns et demanaven el Full Dominical que era com demanar el comprovant que havies complert amb el precepte. Aviat, però vaig aprendre que només em calia entrar a la església i agafar-ne un i ja podia anar a la meva mentre que el dilluns "complia" amb l'obligació. Només era qüestió de quedar bé.

Tot era en llatí desvirtuat pels qui parlen una llengua de la qual es desconeix el significat. Era un llatí aspre i rural, sense declinacions identificables, cantat amb veus ronques, de gent vella, que havien passat anys fent el mateix.

Contràriament al que en Foix comenta dels medicaments a casa teniem el metge del "Seguro". Jo, per sort tot i que creixia sempre molt primeta, mai no acostumava a estar malalta, però recordo que la mare ens portava al metge per demanar vitamines i coses per l'estil, però que bescanviava les receptes a la farmàcia per pots de llet condensada.
A casa no s'empraven les lavatives, el remei que utilitzava la mare quan sospitava que tenia algun "racó" era fer-me empassar un gotet d'aigua de "Carabaña", que pel qui no ho sàpiga, era o és encara, una aigua extremadament salada que netejar l'estomac no sé si ho feia bé, però empassar-se-la feia venir basques. Recordo que m'hi negava a obrir la boca i m'havien de prometre i fins i tot mostrar-me per endavant qualsevol regal per convèncer-me.

Els medicaments eren escassos i s’havien de pagar. No hi havia res de franc en aquella autarquia per decret. (...) La salut era una preocupació molt principal per a tothom. Una persona era vella als seixanta anys. Al metge se’l cridava quan ja no hi havia més remei. 
(...)
Sóc dels temps de les lavatives, que s’aplicaven de forma natural quan un tenia un racó, el ventre brut o qualsevol atapeïment a les parets intestinals. El pare aguantava el pot a l’altura que podia arribar la seva mà estesa i la mare feia la resta. Oli en un llum. I sense metges ni infermeres. Neteja general. 

Els menjars, ja ho vaig explicar en una altra ocasió, eren repetitius i poc apetitosos, sovintejaven els "potajes" i també les arengades que a casa els hi deien "guàrdia civils" i recordo que la mare les aixafava per tal de poder-les pelar millor, posant-les a la frontissa d'alguna porta. No em desagradaven perquè sempre he estat més de les menges salades que de les dolces i a més les acompanyava de pa amb tomàquet.
I una curiositat referent al pa és que abans de llescar-lo la mare els hi feia la senyal de la creu al dors amb el ganivet. El per què ho desconec, suposo que era qüestió de costums.
No eren pas creients a casa meva, però hi havia una sola cosa que es considerava sagrada i que la mare va arrossegar fins al final de la seva vida: malbaratar el menjar era considerat un pecat i no se'n podia llençar ni una engruna. Molt raonable si pensem que havien patit la guerra.

Les arengades eren peça principal de la dieta de la postguerra. Barates, seques, salades i col·locades en uns cascos rodons i de fusta dels quals es desprenia l’olor típica de la gana d’aquells anys. 
(...)
El pa ha fet créixer generacions senceres. No s’entendria la història de Catalunya sense el paper fonamental del pa. Pa sec, pa negre, pa tou, pa torrat... El pa s’ha menjat de totes maneres. Amb sopes, amb vi i sucre, amb oli i amb llesques grosses i amples per matar la gana. Els rosegons de pa i les engrunes s’aprofitaven sempre. Una barra de pa no es podia deixar de cap per avall ni tampoc es llençava. Un aire gairebé sagrat ha envoltat sempre el pa. 

Com gairebé a totes les cases, a la meva també hi havia un aparell de ràdio. Era una de les distraccions predilectes de la família. Durant el dia escoltàvem música, teatre, alguna hora del conte i també el "Consultorio de Doña Elena Francis", mentre que al vespre acostumava a ser del domini del pare que cercava aquella emissora clandestina "La Pirinaica" on donaven notícies no sempre del tot certes, però que li feien mantenir l'esperança en un futur millor sense el jou de la dictadura.
Sovint la companyia de la ràdio servia per marcar les rutines diàries a les mestresses de casa: A les dotze l'Angelus: hora d'enllestir el dinar, a les set el consultori: hora de preparar el sopar, a les deu el "parte" hora d'enviar-nos als petits a dormir.
Els diaris no eren habituals, si bé per casa de tant en tant alguna tarda, solien comprar "El Siero" o el que és el mateix "El Noticiero Universal"

La ràdio s’escoltava amb solemnitat tot mirant l’aparell, que emetia senyals molt imprecisos, esquerdats, fins que algun fil deixava de fer contacte en algun lloc. En la misèria d’aquells temps, la ràdio era una novetat que ens connectava amb el món. 
(...)
No es llegien diaris ni s’escoltava la ràdio i es desconeixia l’existència de la televisió. Malgrat aquestes carències, la massa crítica d’informació i opinió circulava en totes direccions i a tota hora. 

Quina millor conclusió per aquestes línies que unes paraules del mateix autor?

—El fil conductor de tot aquest llibre són els silencis de la postguerra. Ningú no parlava però tothom sabia. Eren silencis eloqüents.     
                                                                                                           Publicat el 26.03.2013  A VilaWeb

diumenge, 14 de setembre de 2014

Fent neteja de papers...

Avui m'ha donat per posar-me a fer neteja d'aquells papers que es van acumulant amb els dies i fins i tot els anys.

Ignoro si a tothom li passa el mateix, però jo de tant en tant m'hi haig de dedicar una estona perquè poc a poc sembla que acabarien envaint-me.

De vegades amb aquestes neteges t'hi trobes amb alguna sorpresa i és això justament el que m'ha passat: Entre els molts apunts de cursos i cursets fets ja fa força temps i que han sobreviscut a les anteriors neteges he trobat una llibreta antiga i rebregada que no recordava haver-la vist abans.

És una llibreta de la que va ser la meva escola fins els dotze anys. Amb tapes blaves i l'adreça de l'escola al Carrer del Carme i les indicacions dels nivells que s'hi impartien. Una humil llibreta quadriculada on mai no hi vaig escriure res, però que vaig fer servir, i aquí la curiositat, per enganxar alguns retalls de diari que suposo en aquell moment, principis dels seixanta quan tenia disset o divuit anys, m'atreien.

M'ho he mirat molt encuriosida, com si entrés en els secrets d'alguna persona aliena i heus ací un resum d'algunes de les notícies que hi he trobat:

  • El descobriment d'un especialista de Dublin del lloc on s'efectua el procés de transformació de d'una cèl·lula en cancerígena i la primera imatge de l'aparell que detecta el càncer. (Bé, per la fotografia molt deteriorada es pot deduir que és una mena d'escànner.)
  • Notícies diverses relacionades amb la condició femenina.
  • Curiositats entorn de descobriments arqueològics i el que s'anomenava "Abominable hombre de las nieves"
  • Opinions elogioses de diversos estrangers, sens dubte els primers turistes, referents a Barcelona.
  • Algunes reflexions referents als infants, la família, les vacances... 
  • I un ampli reportatge referit a l'assassinat de'n Kennedy, cosa que em fa suposar que va ser una notícia que en aquell moment em va impactar.

L'època a que es refereixen els retalls, principis dels seixanta no van ser per a mi uns anys fàcils. Per raons estrictament familiars van ser especialment durs i complicats i és per aquest motiu que encara m'ha resultat més revelador veure en què focalitzava el meu interès.

I entre el recull de notícies, també una poesia, no pas escrita per mi sinó copiada d'un volum que encara recordo "Las mil mejores poesías de la lengua castellana" i que vista avui em resulta molt significativa del meu estat d'ànim d'aleshores:

Cuánto adoré y sufrí ¡Pero adelante!
¿Qué importa lo sufrido y lo gozado,
si después de los días que han pasado
lo mismo son un siglo que un instante?

La leyenda irrisoria
de mis tristes errores
pasó ya, como pasa la memoria
de los grandes placeres y dolores.

¡Reyes y emperadores,
siglos de horror y de pasada gloria,
todo caerá en la sima de la Historia,
como el hoy y el ayer de mis amores!

  Ramón de Campoamor.