dissabte, 20 de setembre de 2014

LA MARINADA SEMPRE ARRIBA

La marinada és un dels fenomens més acabats, més perfectes, de la creació

Un llibre deliciós de'n Lluís Foix que d'alguna manera m'ha transportat a la meva infantesa, tot i que jo vaig néixer a Barcelona i és inevitable trobar algunes diferències, però en l'essencial m'hi sentit identificada.

Diu en Foix:
La mare no era una persona culta, però sabia moltes coses. 
(...)
La cultura no és saber moltes coses, sinó posar-les totes al seu lloc, endreçar el cap i relacionar els fets i els conceptes. 

La meva mare havia anat molt poc a escola, quan gairebé encara era una nena va entrar d'aprenenta en el taller d'unes modistes que feien vestits per les senyores que els lluïen al Liceu, i més tard va treballar en aquest i d'altres oficis relacionats sempre amb la costura. Això sí, de cultura no li hi mancava, era una dona inquieta i amb molta curiositat per llegir i aprendre.

No és difícil que coincidim en moltes coses, la postguerra era gairebé igual de trista i fosca, en tots els sentits, arreu. El català era prohibit i només es parlava, com deia aquell "en la intimitat", l'escassedat era general i les diversions poques i, com no, jo també recordo haver jugat amb el meu germà al terrat de casa, amb una pilota feta de draps o fins i tot papers, lligats amb una corda:

Els talls d’electricitat eren freqüents i normals. Les bombetes eren de vint-i-cinc vats, i el corrent, de cent vint-i-cinc volts. El llum, tènue i insignificant, ni tan sols feia una ombra clara. 
(...)
En les fotografies a les nenes 
es canviava la bola del món per una imatge. 
Un canvi subtil, però significatiu.
La sala de l’escola era fosca i lúgubre, i tenia una humitat que era particularment freda i ingrata als hiverns. Un mapa d’Espanya de tela plegable penjava en un clau de la paret amb dos cordills que l’aguantaven des dels extrems. En aquell mapa ens hi férem tots una fotografia oficial, amb bata de ratlles, un llibre obert damunt la taula i una bola del món de cartró en un costat.  
(...)
La burocràcia i el castellà eren inseparables, sinònims, intercanviables. Les primeres ràdios que s’instal·laren al poble només emetien en castellà. (...) Els llibres de l’escola eren en castellà tot i que el mestre ens parlava en català. Només la Guàrdia Civil i els funcionaris que venien de Lleida [a la vall del Corb] s’adreçaven en castellà a la gent.
(...)
Les joguines eren rutinàries i primitives. La canalla jugàvem amb una pilota de drap o amb una de cuiro cosida amb pedaços.

Anar a missa els diumenges era perceptiu. Les misses en llatí i donant l'esquena als assistents eren avorrides i incomprensibles. Quan el mossen feia la prèdica sempre era un discurs inflamat i obscur, ple de retrets i amenaces. 
Això sí, a l'escola, els dilluns et demanaven el Full Dominical que era com demanar el comprovant que havies complert amb el precepte. Aviat, però vaig aprendre que només em calia entrar a la església i agafar-ne un i ja podia anar a la meva mentre que el dilluns "complia" amb l'obligació. Només era qüestió de quedar bé.

Tot era en llatí desvirtuat pels qui parlen una llengua de la qual es desconeix el significat. Era un llatí aspre i rural, sense declinacions identificables, cantat amb veus ronques, de gent vella, que havien passat anys fent el mateix.

Contràriament al que en Foix comenta dels medicaments a casa teniem el metge del "Seguro". Jo, per sort tot i que creixia sempre molt primeta, mai no acostumava a estar malalta, però recordo que la mare ens portava al metge per demanar vitamines i coses per l'estil, però que bescanviava les receptes a la farmàcia per pots de llet condensada.
A casa no s'empraven les lavatives, el remei que utilitzava la mare quan sospitava que tenia algun "racó" era fer-me empassar un gotet d'aigua de "Carabaña", que pel qui no ho sàpiga, era o és encara, una aigua extremadament salada que netejar l'estomac no sé si ho feia bé, però empassar-se-la feia venir basques. Recordo que m'hi negava a obrir la boca i m'havien de prometre i fins i tot mostrar-me per endavant qualsevol regal per convèncer-me.

Els medicaments eren escassos i s’havien de pagar. No hi havia res de franc en aquella autarquia per decret. (...) La salut era una preocupació molt principal per a tothom. Una persona era vella als seixanta anys. Al metge se’l cridava quan ja no hi havia més remei. 
(...)
Sóc dels temps de les lavatives, que s’aplicaven de forma natural quan un tenia un racó, el ventre brut o qualsevol atapeïment a les parets intestinals. El pare aguantava el pot a l’altura que podia arribar la seva mà estesa i la mare feia la resta. Oli en un llum. I sense metges ni infermeres. Neteja general. 

Els menjars, ja ho vaig explicar en una altra ocasió, eren repetitius i poc apetitosos, sovintejaven els "potajes" i també les arengades que a casa els hi deien "guàrdia civils" i recordo que la mare les aixafava per tal de poder-les pelar millor, posant-les a la frontissa d'alguna porta. No em desagradaven perquè sempre he estat més de les menges salades que de les dolces i a més les acompanyava de pa amb tomàquet.
I una curiositat referent al pa és que abans de llescar-lo la mare els hi feia la senyal de la creu al dors amb el ganivet. El per què ho desconec, suposo que era qüestió de costums.
No eren pas creients a casa meva, però hi havia una sola cosa que es considerava sagrada i que la mare va arrossegar fins al final de la seva vida: malbaratar el menjar era considerat un pecat i no se'n podia llençar ni una engruna. Molt raonable si pensem que havien patit la guerra.

Les arengades eren peça principal de la dieta de la postguerra. Barates, seques, salades i col·locades en uns cascos rodons i de fusta dels quals es desprenia l’olor típica de la gana d’aquells anys. 
(...)
El pa ha fet créixer generacions senceres. No s’entendria la història de Catalunya sense el paper fonamental del pa. Pa sec, pa negre, pa tou, pa torrat... El pa s’ha menjat de totes maneres. Amb sopes, amb vi i sucre, amb oli i amb llesques grosses i amples per matar la gana. Els rosegons de pa i les engrunes s’aprofitaven sempre. Una barra de pa no es podia deixar de cap per avall ni tampoc es llençava. Un aire gairebé sagrat ha envoltat sempre el pa. 

Com gairebé a totes les cases, a la meva també hi havia un aparell de ràdio. Era una de les distraccions predilectes de la família. Durant el dia escoltàvem música, teatre, alguna hora del conte i també el "Consultorio de Doña Elena Francis", mentre que al vespre acostumava a ser del domini del pare que cercava aquella emissora clandestina "La Pirinaica" on donaven notícies no sempre del tot certes, però que li feien mantenir l'esperança en un futur millor sense el jou de la dictadura.
Sovint la companyia de la ràdio servia per marcar les rutines diàries a les mestresses de casa: A les dotze l'Angelus: hora d'enllestir el dinar, a les set el consultori: hora de preparar el sopar, a les deu el "parte" hora d'enviar-nos als petits a dormir.
Els diaris no eren habituals, si bé per casa de tant en tant alguna tarda, solien comprar "El Siero" o el que és el mateix "El Noticiero Universal"

La ràdio s’escoltava amb solemnitat tot mirant l’aparell, que emetia senyals molt imprecisos, esquerdats, fins que algun fil deixava de fer contacte en algun lloc. En la misèria d’aquells temps, la ràdio era una novetat que ens connectava amb el món. 
(...)
No es llegien diaris ni s’escoltava la ràdio i es desconeixia l’existència de la televisió. Malgrat aquestes carències, la massa crítica d’informació i opinió circulava en totes direccions i a tota hora. 

Quina millor conclusió per aquestes línies que unes paraules del mateix autor?

—El fil conductor de tot aquest llibre són els silencis de la postguerra. Ningú no parlava però tothom sabia. Eren silencis eloqüents.     
                                                                                                           Publicat el 26.03.2013  A VilaWeb

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada