No soc aquí

Aquesta plaça de Barcelona,
del que s'ha anomenat "El Raval"
va formar part
de la meva infantesa i adolescència.

Algun cop us heu demanat, què deuen sentir els joves que han nascut i crescut en un polígon?

He de confessar que, en el que a mi respecte, els polígons només són un lloc on trobar restaurants amb una relació força acceptable entre qualitat i preu.

Vaig néixer i créixer sense cap trauma en una barriada de Barcelona. Potser ara mateix es podria considerar l'equivalent a un polígon? No en tinc ni idea.

Bé, centrant-nos en la història que comentaré, la seva protagonista sí que va néixer en un polígon. Veiem el que n'opina:

De nit i de lluny, la llum humanitza els polígons, els confereix un ordre, en ressalta l’estesa de punts arrenglerats geomètricament, com si es tractés d’un eixample residencial. 

(...)

La gent es pensa que els polígons industrials són un quarto dels mals endreços, on només entres de casualitat, de tant en tant, o just per esgarrapar una mesada. I no és així.

(...)

Al polígon s’allarga la nit, s’hi beu, s’hi xerra, s’hi fuma, s’hi folla, s’hi passa droga, hi ha batusses, s’hi acoblen parelles o s’hi desacoblen per sempre...Menys fer de camell, em sembla que hi he fet bona part d’aquestes coses.

(...)

Des de l’autopista, el veïnat semblava una barriada desconjuntada, un suburbi proper a un d’aquells barris xungos, fidelment xungo als que eren noticia a la tele per algun problema de drogues o delinqüència. 

Doncs, llegint el que precedeix, no hi veig massa diferències amb la vida en una barriada.

I què ens comenta dels pensaments de la seva infantesa? Hi coincideixo: la qual cosa em fa pensar que són, o eren en una certa època, unes cabòries força comunes:

No hi ha gaires fotos meves de petita. És clar que....: Les fotos són capaces d’ensarronar de mala manera, d’explicar sopars de duro.

(...)

Durant molt de temps vaig pensar que era adoptada i no s’atrevien a dir-m’ho. 

(...)

Amb el meu germà ens portem cinc anys. 

Ens presenta els pares:

El meu pare menava l’hort i quatre paraules, les justes, a les quals no li costava gaire d’atorgar significats arbitraris. Sovint no l’encertava.

(...)

El pare sempre va ser una bèstia de càrrega. D’excursions i vacances no en van fer mai.

(...)

La mare ha tingut la virtut de no fer mai grossos els problemes. Els ha passat i avall. Ara que espero una criatura, no sé si això ho sabré fer.

(...)

La mare era algú a qui mai li feia mal res. (...) Estava tan acostumada a vetllar per la salut dels altres que s’oblidava d’ella mateixa o hi donava poca importància.

Ja he dit més amunt que d'alguna manera m'identifico amb la protagonista de la història. Amb el que segueix possiblement s'hi identificarien la majoria d'adolescents de qualsevol època. Crec, vaja:

No és fàcil decidir què fas amb la ràbia. I sovint no ho pots decidir. (...) Quan sento els renecs en boca meva, habitualment emesos en una cleda de confiança, no em semblen tan bàrbars com m’han fet adonar que sonen. 

(...)

També podia ser que el meu do consistís en la tossuderia per formular preguntes.

(...)

M’agradava regirar calaixos, i si algun dia els meus pares em deixaven sola a casa, aprofitava per escorcollar les seves tauletes de nit i el tocador. 

(...)

El llenguatge del si fa no fot ha tingut una llarga tradició a casa. (...) Algú que ens senti enraonar pensarà que parlem en clau. 

Arribats a aquest punt, sí que m'ha cridat l'atenció el que recolliré a continuació. 

Només afegir que m'ha recordat una frase que era gairebé entre premonició i resignació que sempre acostumava a dir la meva mare quan penso que no trobava cap resposta plausible, que era: "Tot això és qüestió de misèria, o passa per culpa de la misèria" i no havia manera d'esbrinar res més perquè movia el cap i es tancava en les seves cabòries o reflexions.

En aquest cas, es tracta d'unes visites "terapèutiques" a "L'Home d'Allà Dalt":

L’home d’Allà Dalt era un calb a mitges que encara es pentinava enrere. (...) A la sala d’espera s’hi escoltava música clàssica. (...) Entràvem a la consulta tots alhora i agafàvem lloc a l’altra banda de la taula.

(...)

La visita tenia una sistemàtica  molt precisa.

(...)

El pare solia gastar el seu torn amb l’Home d’Allà Dalt per dir fàstics d’algú que li feia “la vida impossible”. 

(...)

Quan imposava les mans per fe fer-te la mirada, l’Home d’Allà Dalt t’intimidava. Jo procurava concentrar-me en la música.

(...)

-Aquesta nena té un do.

(...)

-Això ja es veurà. El fet és que té un do i de mica en mica, amb el pas dels anys, s’anirà veient.

Aquella suposada premonició, potser es podria dir que es va fer realitat perquè...:

Vaig ser la primera persona de la meva família que va estudiar a la universitat.

(...)

Vaig acabar triant Història de l’Art perquè no em comprometia a res.

(...)

La vida te l’acabes guanyant com pots. Però això no ho descobreixes fins que ets gran.

No vull obviar l'evolució de la seva visió respecte al barri/polígon on havia nascut i viscut els primers anys de la seva vida i adolescència. Un cop més, hi coincideixo:

Va ser quan vaig arribar a la universitat que se’m va revelar la ciutat. (...) La distància física no guarda una equivalència perfecta amb la distància d’imaginaris i contextos.

(...)

Quan mires enrere, les tanques que ja has saltat semblen menudes. 

(...)

Reconec que vaig abandonar amb el cor inexplicablement encongit el meu barri atrotinat arran de l’autopista per anar a viure als afores de Barcelona. (...) Un dels bars de Sant Andreu, que sovintejàvem els dissabtes al migdia per fer-hi el vermut, semblava voler posar el seu gra de sorra en aquest cosmos que se m’ordenava.

Molt d'acord amb ella: 

Hi ha coses que passen perquè en un tancar i obrir d’ulls te les trobes davant del nas 

i es bada una esquerda que agafa forma de passadís secret.

És clar que tot ha canviat. I que els maldecaps de la meva mare no seran els nostres. 

No ho poden ser. (...) Ni la memòria ni allò que creies, el que t’han dit sempre... 

 

 

No soc aquí

Anna Ballbona

243 pàgines