Crec inevitable que en veure la paraula "Artefacte" pensem en un estri carregós, inútil, fins i tot antic, un fòtil, vaja. Però en Josep Ortiz, en aquest relat que posa en boca d'Andràs Éber, un personatge de ficció però amb molts elements que fan entendre que estan basats en dades certes, l'utilitza per referir-se a la construcció de la bomba atòmica.
En essència, l'argument ens narra, suposadament, les memòries del físic hongarès Andràs Éber, que durant la Segona Guerra Mundial hauria participat en l'elaboració de la bomba atòmica.
Es un relat extens i molt meticulós, del qual tractaré de compartir el més essencial.
Ja han passat 26 anys i...:
No és fàcil de gestionar, la nostàlgia,
quan fa trenta-vuit anys que no trepitges Berlín.
(...)
Ja fa més de vint-i-cinc anys
que va acabar la guerra i, per tant, més de vint-i-cinc que vaig abandonar Los
Álamos, un laboratori secret situat a l’estat de Nou Mèxic.
(...)
Malgrat tots els meus
esforços, els dies van anar passant sense poder recordar cap cosa que em servís
d’ajuda.
(...)
L’amnèsia, la pèrdua dels
records del final de la guerra, continuava amoïnant-me.
El primer que sabem és que acaba de retornar a Budapest a la recerca dels seus records estranyament o potser volgudament oblidats. I aquest retorn li evoca diferents sensacions:
M’havia trobat una Budapest
molt canviada. Botigues mig buides, carrers bruts, gent pansida...
(...)
¿La casa de l’oncle? ¿El lloc
on vaig viure un cop acabada la guerra? Des del primer moment em vaig convèncer
que sí.
(...)
Van ser uns dies estranys
aquells. Tancat a l’habitació de l’hotel, escrivint un nou capítol de les
memòries.
Com hem vist, el protagonista està redactant les seves memòries, com un intent més de forçar els records que semblen perduts:
Als setze anys jo encara era,
en molts aspectes, un nen, i la proposta d’anar a estudiar a Berlin, tot i
reconèixer el que tenia de bo per al meu futur, em feia certa por.
(...)
El problema és que com més
injustament t’has portat amb algú, més l’odies, perquè la seva presència et
recorda com n’ets, de miserable. Sí, aquest era el problema. I la penúria de la
postguerra va intensificar encara més aquest odi.
(...)
Ara m’adono que, en aquestes
memòries que parlaran sobretot de la bomba, potser hauria d’afegir una tercera ment
privilegiada, la de Pál Jenó Wigner. (...) Tots quatre vam ser jueus nascuts a
Budapest. Tots quatre vam estudiar a Alemanya i vam haver de fugir de
l’antisemitisme nazi.
I mica en mica, anem arribant al nus de la qüestió. El com i el per què:
Aquell 30 de gener, un dilluns, a les set de la tarda, hi havia convocada una
desfilada per celebrar el nomenament de Hitler.
(...)
La desfilada del 30 de gener
va ser un cop dur per a l’ànim dels jueus que vivíem a Alemanya.
(...)
La teràpia m’ajudava a fer que
les memòries avancessin a bon ritme, i amb això jo ja em donava per satisfet.
(...)
Veure com se sentien,
d’invulnerables, em va gelar la sang. (...) Els engarjolaments van continuar. I
quan les presons van ser ben plenes, van començar a obrir camps de
concentració.
(...)
Hitler només vol assegurar-se
que no pugui tornar a aparèixer una altra Rosa Luxemburg.
(...)
Els nazis eren per tot arreu.
(...) La situació, aquella primavera, era delicada.
(...)
Però ja havia aprés que, a
l’Alemanya nazi, una cosa era el que deien les noticies i una altra de ben
diferent, la realitat.
(...)
Aquells últims mesos, els
nazis van continuar transformant Alemanya.
I, és clar, apareix la suposada superioritat intel·lectual. La VANITAT:
Crec que la majoria de coses
que fem, les fem per vanitat. (...) En fi, ¿qui no somia a marxar d’aquest
planeta deixant alguna cosa més que una làpida amb el seu nom?
(...)
Teníem una idea, una gran
idea, però ben bé no sabíem què fer-ne. (...) Era esgarrifosa, sí, i tots dos
desitjàvem que no fos possible de cap de les maneres.
(...)
Un element nou, encara mai
vist a la Terra.
(...)
Però el que li donaria
l’empenta definitiva al projecte es va produir unes setmanes després de la meva
arribada als Estats Units: l’atac japonès a Pearl Harbor.
(...)
Per a un físic nuclear, no hi havia un lloc millor en tot el
planeta.
A "Los Âlamos" tot fa notar que es treballa molt i de manera intensa. La fita d'aconseguir una bomba atòmica que pugui acabar amb qualsevol "enemic" és sens dubte el més gran dels al·licients:
Los Alamos no deixava de
créixer: físics, químics, matemàtics, experts en artilleria, en metal·lúrgia,
en explosius...
(...)
Al final, la més alta
concentració de savis de la història de la humanitat, treballant nit i dia contra
rellotge, van aconseguir tancar el disseny de l’artefacte de plutoni.
(...)
Així que, quan va arribar la
notícia que Hitler s’havia suïcidat en el seu búnquer a Berlin, no m’ho vaig
prendre com una victòria, sinó com una derrota. (...) I encara que ell no havia
guanyat la guerra, jo tampoc.
En resum:
L’artefacte es va començar a
muntar el dia 12 i, dos dies més tard, el 14, era traslladat al lloc zero i
hissat dalt de la torre.
(...)
Es deia que l’artefacte mai
s’hauria pogut construir si no arriba a ser per l’ajuda d’extraterrestres.
(...)
No hi ha gaire cosa més a explicar.
L’artefacte va posar fi a la guerra.
(...)
Només era un B-29 volant a
molta altura, així que no es va activar l’alarma i ningú no va córrer a
amagar-se. (...) Ningú no hi va pensar, en l’alarma. Si hagués sonat, tothom
hauria corregut als refugis i no hauria mort tanta gent. Va ser un error.
(...)
Tot va ser, senzillament, un
cúmul de desgràcies.
El resultat: escruixidor, devastador, cruel... Servirà per reflexionar? Canviarà alguna cosa?
Han passat molts anys i només cal donar una ullada a les noticies de la premsa o escoltar ni que sigui de passada, qualsevol noticiari.
Res no ha canviat:
Totes les cases s’han ensorrat.
Els carrers han desaparegut. Un desert de runa i al fons, entre el fum i la
polseguera, la silueta de l’hospital.
(...)
Tot és fosc. Tot està en
silenci. Tot és ple de pols. Tinc set. Tinc la gola seca. Fa molta calor.
(...)
Comença a ploure. Unes gotes
enormes que ens cauen al damunt com si fossin pedres. M’espanto, perquè no és
una pluja normal, perquè no són unes gotes normals, perquè són unes gotes
negres, espesses i calentes.
(...)
No és fàcil distingir els vius
dels morts.
(...)
Persones que havien
sobreviscut a l’explosió sense ferides importants, passats uns dies comencen a
trobar-se malament. (...) No podem fer-hi gaire cosa.
¿Saps què crec? Que quan un es
fa partidari d’una idea, ja és molt difícil ser objectiu.
(...)
La idea s’apodera
de tu, l’esperit crític queda en suspens i deixes de dubtar
i de qüestionar-te
les coses.
No deixeu de consultar aquest enllaç. Us durà a un bona i aclaridora entrevista
d'en Xavier Grasset a l'autor del llibre.
L’artefacte
Josep
Ortiz
503
pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada