divendres, 14 de febrer del 2020

Novel·la




Curiosa novel·la escrita en forma de diferents esborranys per confegir-ne una. El jove autor, guanyador per aquesta obra del premi Llibreter en la modalitat de narrativa, Pol Beckmann, m'ha semblat especialment encertat i original.

De fet, d'alguna manera, només eliminant un parell de lletres del seu cognom, es fa protagonista d'aquesta història que comença amb una trobada casual entre en Bekman i la Sofia:

En Bekman va veure la Sofia per primer cop a la consulta del doctor Pescara. (...) en Bekman, des d’algun lloc que ella no hauria descobert mai, se n’acabava d’enamorar amb bogeria.
La Sofia no va veure en Bekman fins al cap d’un dies, un dissabte al matí, passejant per un parc perifèric. De seguida s’hi va fixar.
(...)
La segona trobada va tenir l’oficialitat d’una primera cita.
(...)
Cap dels dos tenia el més petit dubte que passarien junts, no només la nit, sinó la resta de la vida. 

Aquest seria sens dubte l'inici d'una relació amorosa, però resulta que en Bekman, és escriptor i es troba en un moment de creació inspirat, en el què està escrivint el que tot sembla indicar que serà la gran novel·la, el gran èxit que havia deixat de banda a causa de la relació amb la Sofia, a la que havíem conegut com a recepcionista d'una consulta mèdica, però que la retrobem com a intèrpret d'oboè:

En Bekman continuava amb la seva meteòrica carrera literària i la Sofia havia començat a tocar l’oboè en una orquestra de cambra. Aquestes ocupacions els permetrien tenir prou temps lliure per destinar bona part del dia a gaudir de la companyia mútua i guanyar prou diners per preservar un ritme de vida que l’ànsia de compartir activitats havia accelerat. No es van haver d’afrontar a les reticències familiars. 

Tot sembla seguir sense problemes per la parella, fins el moment que apareix un nou personatge; la Laura:

I tot hauria estat meravellós i paradisíac i etern si no hagués estat per la Laura.
(...)
Al llit la Laura era fidel a la seva personalitat voraç, frenètica i absorbent.
(...)
Trenta-tres dies. La seqüència és sempre la mateixa. En Bekman va a casa de la Laura. Ella obre la porta i se’n va a la cuina a buscar dues cerveses. Ell va a l’habitació i s’entreté amb el collage de quadres i fotografies. 
(...)
La Laura li agradava, sí i en certa manera el feia sentir viu. (...) L’amor el tenia reservat, en exclusiva i per sempre, a la Sofia.

I així segueix transcorrent la vida de'n Bekman, entre dues dones molt diferents entre elles, i que li suposen l'amor plàcid i la temptació apassionada que el fa vacil·lar fins a límits insospitats:

Va arribar l’estiu. En Bekman es va implicar amb una obstinació impròpia d’ell en els preparatius del casament. 
(...)
La concepció que en Bekman tenia de la felicitat havia travessat diverses fases al llarg dels anys.

I mentre les relacions es van fent més i més complicades, la novel·la va avançant, però haurà de prendre una decisió si vol posar el punt i final. Una decisió que potser pagarà amb la seva pròpia salut, o més enllà:

Amb un esforç superlatiu, en Bekman va apartar el bolígraf del paper. Extenuat i xop, amb la rialla de la Sofia ressonant-li dins del cap, va caure desmaiat sobre l’escriptori.
(...)
El dia quinze de setembre, en Bekman va acabar el primer esborrany de la novel·la. 

dimecres, 12 de febrer del 2020

Cartes a un amic alemany




Les “Cartes a un amic alemany” d'Albert Camus, es publicaren a França després de l'alliberament. Se'n va fer una tirada curta i mai no es van reimprimir.

En realitat aquest suposat amic alemany només és un interlocutor fictici que Camus, fa servir per abocar els seus neguits en uns moments en què la duresa de la guerra, en la que s'havia implicat activament militant en la Resistència, encara sotragava Europa. Publicada  el 1948, tot sembla indicar que els problemes que havia plantejat la guerra van ser el que el van inspirar.

Quan els esdeveniments han passat, sempre és fàcil veure-hi clar. El que no és tan fàcil és veure-hi, i sobretot veure-hi clar, lúcidament, enmig de la foscor. 

El llibre, breu, està composat per quatre cartes, que va escriure entre el 1943 i el 1944 i es van publicar per separat en unes revistes franceses.

És difícil comentar gaire més de la lectura a voltes impactant, amb paràgrafs per rellegir i reflexionar, possiblement sense arribar a copsar tot el sentiment, ni potser la ràbia i el dolor de l'autor.

I acabo amb un recull de fragments, potser no els més encertats, potser no els més durs, potser no els més significatius, però, això sí, els que m'han impactat especialment:

Mai no he cregut en la veritat per ella mateixa, però n'hi ha prou de saber que, fins i tot quan tenen la mateixa força, la veritat preval sobre la mentida.
(...)
La nit és un bon moment per meditar. Durant tres anys, vosaltres heu fet caure la nit damunt els nostres pobles i els nostres cors. Durant tres anys, hem perseguit, dins les tenebres, la raó que avui s’alça en armes davant vostre.
(...)
Els mots sempre agafen el color de les accions o els sacrificis que susciten. (...) Finalment heu entès el meu llenguatge que, de fet, mai no ha canviat. El que sostenia abans de 1939 és el mateix que sostinc avui.


dimarts, 4 de febrer del 2020

A l'amic escocès




La Maria Barbal, mai no em decep; aquest cop amb "A l’amic escocès" no ha estat pas una excepció. Amb això no vull dir pas que aquest sigui un dels seus millors llibres, però donat que d'alguna manera tanca el que es va anomenar "Cicle del Pallars" resulta especialment interessant.

Parlem de la història i del protagonista principal. En Benet, neix el 1913, només és una dada, però per a mi remotament significativa ja que també va ser l'any que va néixer el meu pare. Tot i que ell ho va fer a Barcelona, l'esdevenir de la guerra els va dur als dos, tant en la ficció com en la realitat, als mateixos escenaris: al front de l'Ebre:

Resistir com un home. Ningú no l’hi va dir. Ni a l’escola, ni a casa, amb cap paraula, però està escrit a la massa de l’essència. Els nens no ploren, és cosa de nenes. Els nois, molt menys, ni pensar-hi. Els homes van a la guerra, defensen el seu país de l’enemic.
(...)
És el 5 de juliol de 1937. La seva lleva és cridada i s’incorpora a la 562 Brigada que viatja de Lleida a Bujaraloz; d’allí a Farlete
(...)
Front de l’Ebre, secció Gandesa, 35a divisió, primera línia. Ell fa tres dies que hi és, des del 20 de setembre. Esperen. 
(...)
El Benet, que s’havia d’incorporar al 44 batalló de la II Brigada Internacional, coincidirà amb un soldat escocès que es diu George. Però llavors no se sap encara d’on ve l’altre ni com es diu. 

I, com no pot ser d'altra manera, també presento, ni que sigui breument, al George, el que serà el seu amic escocès:

Llavors, quan ens vam conèixer, jo estava tan enrabiat amb aquella guerra, aquell desastre, amb aquella Espanya, que, sense saber  més que unes poques paraules en castellà, les feia servir per renegar. 
(...)
Ara podria dir coses meravelloses del meu jo jove, però la veritat, em veig com un trinxeraire, vanitós i enrabiat. Havia sofert sense a penes créixer; havia vist morir com mai, havia passat por i em creia superior als espanyols pel sol fer de ser escocès. 

I de la brutalitat de la guerra a la foscor i la repressió de la postguerra:

La guerra ha deixat un excés de pèrdues i d’injustícies, i la dictadura somriu benvolent distribuint els seus titelles al poder.
(...)
És el juny del 1940, s’ha iniciat la postguerra, la dictadura franquista que esclafa els vençuts amb les pràctiques més fèrries i corretjoses. Ha arribat per a ell l’hora de l’absència i de les cartes. 

I en aquest punt gosaré incorporar alguns records personals que la lectura m'ha evocat, com ara els de la Setmana Santa, quan jo, nena encara que acostumava a pujar i baixar les escales canturrejant, vaig rebre més d'una escridassada d'alguna veïna perquè "Jesús era mort" que, ara penso que hipòcritament, volia fer patent la seva condició de "bona cristiana":

Tapar imatges, portar flors, visitar monuments, parlar fluixet. En el temps del record de la traïció, de l’agonia i de la mort de Jesucrist, els carrers del poble tenien un altre aire. 

De la mateixa manera que a les grans capitals, penso en Barcelona, la vida als barris de l'època de post guerra, acaba semblant-se molt a la dels pobles, on tothom opina, tothom es creu amb el dret de comentar la vida dels altres, on, i ara torno a parlar per pròpia experiència, hi havia massa crítiques si sorties massa arreglada o massa poc (vés on anirà tan mudada, o ja podria vestir-se millor...), tothom opina vers la vida de'n Benet:

Aquest Benet és un sentimental, encara que té caràcter i se’n sent si algú no el tracta amb respecte o prou consideració.
(...)
No m’agradaria que el Benet i l’Elvira es casessin aviat, em caldria compartir amb ells aquest pis tan petit. Amb l’experiència dels pares, ja n’he tingut prou.
(...)
Jo veig que el Benet s’equivoca i, el pitjor, avançat el festeig, quan ja no tingui aquella vespa que l’enamorament clavant-li el fibló, penso que ell també ho veurà.
(...)
Jo, la raó, no l’hi penso donar mai. Mai! I aguet xicot, per molt llest que sia, a la nostra no li convé. 

Sóc conscient que m'he desviat potser massa del comentari del llibre i que he barreja records i pensaments molt personals deixant de banda altres aspectes i personatges secundaris que també són rellevants, però bàsicament això és el que m'ha aportat la lectura.

També en parla: Fragments personals