Novel·la

Curiosa novel·la escrita en forma de diferents esborranys per confegir-ne una. El jove autor, guanyador per aquesta obra del premi Llibreter en la modalitat de narrativa, Pol Beckmann, m'ha semblat especialment encertat i original.

De fet, d'alguna manera, només eliminant un parell de lletres del seu cognom, es fa protagonista d'aquesta història que comença amb una trobada casual entre en Bekman i la Sofia:

En Bekman va veure la Sofia per primer cop a la consulta del doctor Pescara. (...) en Bekman, des d’algun lloc que ella no hauria descobert mai, se n’acabava d’enamorar amb bogeria.

La Sofia no va veure en Bekman fins al cap d’un dies, un dissabte al matí, passejant per un parc perifèric. De seguida s’hi va fixar.

(...)

La segona trobada va tenir l’oficialitat d’una primera cita.
(...)
Cap dels dos tenia el més petit dubte que passarien junts, no només la nit, sinó la resta de la vida. 

Aquest seria sens dubte l'inici d'una relació amorosa, però resulta que en Bekman, és escriptor i es troba en un moment de creació inspirat, en el què està escrivint el que tot sembla indicar que serà la gran novel·la, el gran èxit que havia deixat de banda a causa de la relació amb la Sofia, a la que havíem conegut com a recepcionista d'una consulta mèdica, però que la retrobem com a intèrpret d'oboè:

En Bekman continuava amb la seva meteòrica carrera literària i la Sofia havia començat a tocar l’oboè en una orquestra de cambra. Aquestes ocupacions els permetrien tenir prou temps lliure per destinar bona part del dia a gaudir de la companyia mútua i guanyar prou diners per preservar un ritme de vida que l’ànsia de compartir activitats havia accelerat. No es van haver d’afrontar a les reticències familiars. 

Tot sembla seguir sense problemes per la parella, fins el moment que apareix un nou personatge; la Laura:

I tot hauria estat meravellós i paradisíac i etern si no hagués estat per la Laura.

(...)

Al llit la Laura era fidel a la seva personalitat voraç, frenètica i absorbent.

(...)

Trenta-tres dies. La seqüència és sempre la mateixa. En Bekman va a casa de la Laura. Ella obre la porta i se’n va a la cuina a buscar dues cerveses. Ell va a l’habitació i s’entreté amb el collage de quadres i fotografies. 

(...)

La Laura li agradava, sí i en certa manera el feia sentir viu. (...) L’amor el tenia reservat, en exclusiva i per sempre, a la Sofia.

I així segueix transcorrent la vida de'n Bekman, entre dues dones molt diferents entre elles, i que li suposen l'amor plàcid i la temptació apassionada que el fa vacil·lar fins a límits insospitats:

Va arribar l’estiu. En Bekman es va implicar amb una obstinació impròpia d’ell en els preparatius del casament. 

(...)

La concepció que en Bekman tenia de la felicitat havia travessat diverses fases al llarg dels anys.

I mentre les relacions es van fent més i més complicades, la novel·la va avançant, però haurà de prendre una decisió si vol posar el punt i final. Una decisió que potser pagarà amb la seva pròpia salut, o més enllà:

Amb un esforç superlatiu, en Bekman va apartar el bolígraf del paper. Extenuat i xop, amb la rialla de la Sofia ressonant-li dins del cap, va caure desmaiat sobre l’escriptori.

(...)

El dia quinze de setembre, en Bekman va acabar el primer esborrany de la novel·la.