La Maria Barbal, mai no em decep; aquest cop amb "A l’amic escocès" no ha estat pas una excepció. Amb això no vull dir pas que aquest sigui un dels seus millors llibres, però donat que d'alguna manera tanca el que es va anomenar "Cicle del Pallars" resulta especialment interessant.
Parlem de la història i del protagonista principal. En Benet, neix el 1913, només és una dada, però per a mi remotament significativa ja que també va ser l'any que va néixer el meu pare. Tot i que ell ho va fer a Barcelona, l'esdevenir de la guerra els va dur als dos, tant en la ficció com en la realitat, als mateixos escenaris: al front de l'Ebre:
Resistir com un home. Ningú no l’hi va dir. Ni a l’escola, ni a casa, amb cap paraula, però està escrit a la massa de l’essència. Els nens no ploren, és cosa de nenes. Els nois, molt menys, ni pensar-hi. Els homes van a la guerra, defensen el seu país de l’enemic.
(...)
És el 5 de juliol de 1937. La seva lleva és cridada i s’incorpora a la 562 Brigada que viatja de Lleida a Bujaraloz; d’allí a Farlete
(...)
Front de l’Ebre, secció Gandesa, 35a divisió, primera línia. Ell fa tres dies que hi és, des del 20 de setembre. Esperen.
(...)
El Benet, que s’havia d’incorporar al 44 batalló de la II Brigada Internacional, coincidirà amb un soldat escocès que es diu George. Però llavors no se sap encara d’on ve l’altre ni com es diu.
I, com no pot ser d'altra manera, també presento, ni que sigui breument, al George, el que serà el seu amic escocès:
I de la brutalitat de la guerra a la foscor i la repressió de la postguerra:
Tapar imatges, portar flors, visitar monuments, parlar fluixet. En el temps del record de la traïció, de l’agonia i de la mort de Jesucrist, els carrers del poble tenien un altre aire.
De la mateixa manera que a les grans capitals, penso en Barcelona, la vida als barris de l'època de post guerra, acaba semblant-se molt a la dels pobles, on tothom opina, tothom es creu amb el dret de comentar la vida dels altres, on, i ara torno a parlar per pròpia experiència, hi havia massa crítiques si sorties massa arreglada o massa poc (vés on anirà tan mudada, o ja podria vestir-se millor...), tothom opina vers la vida de'n Benet:
Sóc conscient que m'he desviat potser massa del comentari del llibre i que he barreja records i pensaments molt personals deixant de banda altres aspectes i personatges secundaris que també són rellevants, però bàsicament això és el que m'ha aportat la lectura.
També en parla: Fragments personals
Parlem de la història i del protagonista principal. En Benet, neix el 1913, només és una dada, però per a mi remotament significativa ja que també va ser l'any que va néixer el meu pare. Tot i que ell ho va fer a Barcelona, l'esdevenir de la guerra els va dur als dos, tant en la ficció com en la realitat, als mateixos escenaris: al front de l'Ebre:
Resistir com un home. Ningú no l’hi va dir. Ni a l’escola, ni a casa, amb cap paraula, però està escrit a la massa de l’essència. Els nens no ploren, és cosa de nenes. Els nois, molt menys, ni pensar-hi. Els homes van a la guerra, defensen el seu país de l’enemic.
(...)
És el 5 de juliol de 1937. La seva lleva és cridada i s’incorpora a la 562 Brigada que viatja de Lleida a Bujaraloz; d’allí a Farlete
(...)
Front de l’Ebre, secció Gandesa, 35a divisió, primera línia. Ell fa tres dies que hi és, des del 20 de setembre. Esperen.
(...)
El Benet, que s’havia d’incorporar al 44 batalló de la II Brigada Internacional, coincidirà amb un soldat escocès que es diu George. Però llavors no se sap encara d’on ve l’altre ni com es diu.
I, com no pot ser d'altra manera, també presento, ni que sigui breument, al George, el que serà el seu amic escocès:
Llavors, quan ens vam conèixer, jo estava tan enrabiat amb aquella guerra, aquell desastre, amb aquella Espanya, que, sense saber més que unes poques paraules en castellà, les feia servir per renegar.
(...)
Ara podria dir coses meravelloses del meu jo jove, però la veritat, em veig com un trinxeraire, vanitós i enrabiat. Havia sofert sense a penes créixer; havia vist morir com mai, havia passat por i em creia superior als espanyols pel sol fer de ser escocès.
(...)
Ara podria dir coses meravelloses del meu jo jove, però la veritat, em veig com un trinxeraire, vanitós i enrabiat. Havia sofert sense a penes créixer; havia vist morir com mai, havia passat por i em creia superior als espanyols pel sol fer de ser escocès.
I de la brutalitat de la guerra a la foscor i la repressió de la postguerra:
La guerra ha deixat un excés de pèrdues i d’injustícies, i la dictadura somriu benvolent distribuint els seus titelles al poder.
(...)
(...)
És el juny del 1940, s’ha iniciat la postguerra, la dictadura franquista que esclafa els vençuts amb les pràctiques més fèrries i corretjoses. Ha arribat per a ell l’hora de l’absència i de les cartes.
I en aquest punt gosaré incorporar alguns records personals que la lectura m'ha evocat, com ara els de la Setmana Santa, quan jo, nena encara que acostumava a pujar i baixar les escales canturrejant, vaig rebre més d'una escridassada d'alguna veïna perquè "Jesús era mort" que, ara penso que hipòcritament, volia fer patent la seva condició de "bona cristiana":
I en aquest punt gosaré incorporar alguns records personals que la lectura m'ha evocat, com ara els de la Setmana Santa, quan jo, nena encara que acostumava a pujar i baixar les escales canturrejant, vaig rebre més d'una escridassada d'alguna veïna perquè "Jesús era mort" que, ara penso que hipòcritament, volia fer patent la seva condició de "bona cristiana":
Tapar imatges, portar flors, visitar monuments, parlar fluixet. En el temps del record de la traïció, de l’agonia i de la mort de Jesucrist, els carrers del poble tenien un altre aire.
De la mateixa manera que a les grans capitals, penso en Barcelona, la vida als barris de l'època de post guerra, acaba semblant-se molt a la dels pobles, on tothom opina, tothom es creu amb el dret de comentar la vida dels altres, on, i ara torno a parlar per pròpia experiència, hi havia massa crítiques si sorties massa arreglada o massa poc (vés on anirà tan mudada, o ja podria vestir-se millor...), tothom opina vers la vida de'n Benet:
Aquest Benet és un sentimental, encara que té caràcter i se’n sent si algú no el tracta amb respecte o prou consideració.
(...)
(...)
No m’agradaria que el Benet i l’Elvira es casessin aviat, em caldria compartir amb ells aquest pis tan petit. Amb l’experiència dels pares, ja n’he tingut prou.
(...)
(...)
Jo veig que el Benet s’equivoca i, el pitjor, avançat el festeig, quan ja no tingui aquella vespa que l’enamorament clavant-li el fibló, penso que ell també ho veurà.
(...)
(...)
Jo, la raó, no l’hi penso donar mai. Mai! I aguet xicot, per molt llest que sia, a la nostra no li convé.
Sóc conscient que m'he desviat potser massa del comentari del llibre i que he barreja records i pensaments molt personals deixant de banda altres aspectes i personatges secundaris que també són rellevants, però bàsicament això és el que m'ha aportat la lectura.
També en parla: Fragments personals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada