El tumor

Coneixem en Toni Soler per les seves intervencions en la televisió, normalment com humorista, tot i que té alguna publicacions de temes històrics en el què és expert. 

En aquest cas ens parla del seu pare, més concretament de la malaltia i mort del seu pare a conseqüència d'un tumor. Com ell mateix confessa, ha hagut de passar molt temps, anys, abans no es decidís a exterioritzar el seu dolor, a fer una mena de catarsi del què va suposar la mort prematura del seu pare.

El resultat és un relat sincer i dolorós de tot el procés, així com de la relació amb la seva família:

A mi la dèria dels viatges cap al passat, les ucronies, les distòpies i tots els divertiments basats en el tic-tac del gran rellotge col·lectiu em va agafar ben d’hora, i em va durar per sempre, perquè m’agrada molt la història.
(...)

Entre la desmemòria natural a causa del pas del temps i la desmemòria volguda, autoimposada, el meu record del pare ha acabat momificat, intacte, però fràgil, com una fotografia massa temps tancada en un calaix.
(...)

Parlar del pare o de la mare és parlar d’un mateix. Les seves morts ens expliquen, tant com les seves vides. Un dol incomplert ens allunya de qui som realment, ens impedeix coneixe’ns de veritat.

El tema del dol per la mort d'un ser estimat està molt estudiat i no només això, sinó que qualsevol que hagi patit una pèrdua, segur que ha pogut comprovar en pròpia pell la certesa dels estudis. En Toni, va mantenir la fase de la negació durant massa temps, com anys més tard ha reconegut:

Vaig negar el cadàver fins que va passar tant de temps que l’acceptació -tàcita ,no exclamada en veu alta- ja no em podia destarotar.
(...)
Han passat trenta-sis anys. He trigat molt. He trigat massa.

Alguns aspectes del seu relat, per raons lamentablement properes, em resulten familiars. He perdut éssers estimats afectats d'aquest mateix "mal lleig" com encara hi ha persones que l'anomenen.

Quan vivíem a Terrassa, cap al 1978, li va aparèixer un tumor cerebral. 
(...)
En aquella època la paraula “tumor” provocava terror, i amb prou feines es podia dir en veu alta. Com “càncer, avortament o depressió”, era una paraula tabú. 
(...)
El pare es va posar malalt als cinquanta-dos anys, que són els que tinc jo en el moment d’escriure aquestes línies. No soc especialment aprensiu, però la fita fa reflexionar.
(...)
El pare em va acompanyar fins als setze anys.. el tumor, fins avui. I és el principal responsable de la meva fugida endavant. Fugint d’ell, però, vaig fugir del pare i del seu record. 

Potser en aquesta ocasió, el recull de fragments que acostumo a fer resultarà una mica minso, però és que el més essencial queda dit en poques paraules i la resta forma part de la intimitat de cadascú:

El nostre pas per la vida no és mai del tot oportú. Néixer tard és tan injust com morir d’hora.