Històries

No tinc remei, he tornat a caure amb un llibre de relats curts que no m'agraden, aquest cop, val a dir que empesa per una crítica favorable llegida en unes recomanacions de les que normalment no acostumen a decebre'm, i publicada per una editorial que tampoc no ho fa. I és un Premi Llibreters de Guipúscoa, també tota una garantia. Ben mirat, després de tot el què he enumerat, gairebé sense adonar-me'n, resulta evident que el problema el tinc jo. 

Però bé, entraré en matèria, parlarem de"Un cor massa gran" de l'autora Eider Rodríguez

Del recull de relats que composen el llibre, m'he quedat amb tres. "Ixabel", potser perquè també és la primera història i encara volia tenir una certa esperança. En aquest relat ens presenta una dona que malgrat estar separada del seu marit, acudeix a tenir-ne cura quan aquest cau greument malalt:

Ixabel:
Per a la Ixabel, no era fàcil sentir pietat per en Ramon.
(...)
No havien passat ni sis mesos des que s’havia jubilat, després d’haver treballat més de vint-i-cinc anys com a cuinera al bar Loretxu de Gros.
(...)

La Ixabel passava tota la jornada laboral a casa d’en Ramon. (...) En Ramon es quedava al llit fins al migdia, escoltant la ràdio. La Ixabel l’havia d’animar perquè s’aixequés. 

Notícies polítiques:

Una història tan estranya o potser més i tot, que la resta, en que a la protagonista se  li comença a formar una floridura al melic, però que en el rerefons s’hi amaga la d’una parella, en parlen de matrimoni, que pertanyen a la banda ETA; ella encara al país basc i ell vivint de manera clandestina a l’estranger, des d’on de tant en tant li envia, per mitjà d’una xarxa convinguda missatges a la seva dona, però...:

Ara fa temps que ella no rep cap notícia encara que el segueix estimant i mentre va envellint, manté l’esperança de tenir un fill plegats, i no sap ni malfiar-se: Fins que un dia, per la tele, veu la noticia de la seva detenció en la qual apareix amb la que presenten com la seva companya i la seva filla de tres anys....

Cendres:

Des que va morir l’avi, anava un cop per setmana a veure la seva àvia Lucía.

Així comença aquesta història que parla de la incineració de l’avi, de la urna amb les cendres, de la solitud de la seva vídua. Un munt de casualitats que he relacionat amb una situació familiar molt propera i m’ha fet remoure records de fa escassament un mes.

La història personal, es va resolent dintre del que es pot considerar normalitat, però en la història que ara m’ocupa, l’àvia decideix posar fi a una vida que ja no té cap al·licient, mentre que la neta, la que la visita cada setmana, per una absurda casualitat, si fa no fa com totes les casualitats, arriba a temps de tractar d’evitar-ho i pren l’opció, al meu entendre encertada, de respectar la voluntat de l’anciana.