La història d'una mort, inevitable, sentida, dolguda, però, i això per mi és molt important, amb ple coneixement del malalt.
I afirmo que és important perquè penso que quan m'arribi l'hora, si aquesta ve precedida per una malaltia inguarible o massa penosa, vull ser-ne conscient en tot moment, vull prendre les meves pròpies decisions i, en definitiva, no vull allargar ni un segon la natural agonia, el mateix que fa en Dad:
Ell era un home conegut al poble; els banquers el coneixien
i li van concedir un préstec sense dubtar-ho. Ara era el propietari de la
ferreteria del poble.
(...)
(...)
La veritat era que s’estava morint. (...) Seria mort abans
que s’acabés l’estiu.
(...)
(...)
Va decidir que volia veure una vegada més el món físic que
tenia a prop. (...) Diumenge al matí van sortir amb el cotxe bo, la Lorraine al
volant, en Dad al seient de l’acompanyant i la Mary a darrere. Anava tapat amb
un batí i portava gorra.
Però, evidentment, morir no vol dir de cap de les maneres patir. Sortosament a hores d'ara tenim el gran recurs de les cures pal·liatives, força conegudes i, potser, les menys conegudes del Testament Vital i de l'associació del Dret a morir Dignament:
Però, evidentment, morir no vol dir de cap de les maneres patir. Sortosament a hores d'ara tenim el gran recurs de les cures pal·liatives, força conegudes i, potser, les menys conegudes del Testament Vital i de l'associació del Dret a morir Dignament:
La infermera de cures pal·liatives hi havia anat i ja era
fora. (...) Li havia mirat la pressió, el pols i la temperatura i li havia
preguntat com es trobava; ell li havia dit que potser una mica més malament, no
l’hi sabia dir del cert, però tenia la sensació que a partir d’ara la baixada
seria més ràpida, i ella li havia preguntat si tenia dolor i si es prenia la
medicació regularment, i ell li havia dit que no passava res, que ho podia
suportar, i ella li havia tornat a dir que no es tractava que ho suportés, sinó
d’alleujar el dolor.
En Dad és casat amb la Mary, una dona valenta i treballadora, potser menys forta del què aparenta (sovint les persones que d'altres ens consideren fortes, tenim també les nostres estones de feblesa).
Ella, és conscient del patiment del seu marit, però també vol resoldre algun tema pendent familiar, quina família no té temes pendents! abans no mori.
No ens enganyem, la Mary no és el prototip del que es coneix com una dona abnegada; ella té cura del seu marit, amb afecte i naturalitat, però amb idees pròpies i pren les seves decisions:
En Dad és casat amb la Mary, una dona valenta i treballadora, potser menys forta del què aparenta (sovint les persones que d'altres ens consideren fortes, tenim també les nostres estones de feblesa).
Ella, és conscient del patiment del seu marit, però també vol resoldre algun tema pendent familiar, quina família no té temes pendents! abans no mori.
No ens enganyem, la Mary no és el prototip del que es coneix com una dona abnegada; ella té cura del seu marit, amb afecte i naturalitat, però amb idees pròpies i pren les seves decisions:
Encara dormien sempre junts com ho havien fet des de la
primera nit, feia tants anys, al vell llit de matrimoni tou del dormitori de
baix, tot i que ara ell estava malalt i s’estava morint i durant la nit no
parava de bellugar-se al llit.
(...)
(...)
Ja saps com reacciona, la gent, quan algú s’està a punt de
morir. Volen oblidar el passat. Perdonar-ho tot.
(...)
Hi ha la filla, la Lorraine, que té una actitud absolutament de col·laboració, però al mateix temps molt respectuosa amb el pare. Val a dir que és un personatge que tot i no tenir un paper massa destacat en tota la història, ha despertat tota la meva simpatia i afecte:
Que et sap greu, papa, que parlem del que passarà quan ja no hi siguis?
I també hi ha en Frank, el fill absent, el dolor de la mare, la vergonya potser del pare, el diferent, amb el que hi ha una amagada i vergonyant, sempre segons el pare, història:
(...)
Ella li va rentar l’esquena i el cul ressec, el va netejar a fons i el va eixugar; llavors ell es va ajeure de cara al sostre i ella el va rentar entre les cames.
(...)
(...)
Ens vam conèixer a la cantonada de Second amb Main Street l’estiu del 1947, aquí a Holt. Jo sortia d’una botiga i en Dad travessava el carrer.
Que et sap greu, papa, que parlem del que passarà quan ja no hi siguis?
I també hi ha en Frank, el fill absent, el dolor de la mare, la vergonya potser del pare, el diferent, amb el que hi ha una amagada i vergonyant, sempre segons el pare, història:
L’únic motiu per què en Dad Lewis era a casa a mitja setmana
un dia d’hivern de fa trenta-set anys és que havia agafat una mena de grip
intestinal.
(...)
(...)
Muntaven l’euga: li feien donar voltes en cercle a
l’interior de la zona tancada amb terra de sorra, en Frank darrere de l’altre
noi, els caps molt junts, cada un amb un vestit d’estiu amb farbalans de la
Lorraine. (...) Tant ell com en Frank portaven els llavis pintats. (...) Es van
girar d’esquena a ell i es van treure les calces sedoses de la Lorraine.
Tot un teixit de personatges gairebé familiars, com qualsevol veí, com a moltes famílies, potser la nostra, com en qualsevol poble o barriada.
Tot un teixit de personatges gairebé familiars, com qualsevol veí, com a moltes famílies, potser la nostra, com en qualsevol poble o barriada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada