La claror del juliol

He arribat a aquest llibre "La claror del juliol", a raó d'escoltar al seu autor, en Vicenç Villatoro, en el programa de Catalunya Ràdio "Els arbres no s'ho mereixen" on ha comentat que es tornarà a editar perquè hi ha una gran demanda i a més perquè personalment li sembla del més interessant que ha escrit.

Evidentment m'ha cridat l'atenció i en veure que a la biblioteca el tenien, no he dubtat a fer-me amb ell. Val a dir que no m'ha semblat una gran història, però segurament en Villatoro té raons més personals per tenir aquesta opinió d'una de les seves obres.

Només començar, com ja passa en altres relats, l'autor o el narrador, ens situa en el per què i on transcorrerà la història:

Tot el que tinc, tot el que he estat, té la claror del juliol damunt de la casa de la Rosa i damunt del mar de fons.

(...)

No vull parlar de pedres, sinó de gent. No de l’espai, sinó del temps.

I a partir d'aquí comença el relat pròpiament dit, la història de tres amics, a través dels anys, més concretament dels estiueigs amb les respectives famílies i dels petits o grans enamoraments i neguits propis de l'adolescència:

Ens vam trobar tots tres l’estiu del vint-i-vuit.  Però no va ser tot de cop, en un sol dia.

(...)

El segon estiu de Favinyana va ser l’estiu de les dèries. Podria ser qualsevol dels tres. 

(...)

Efervescent, l’estiu del trenta-cinc. Estiu de por i de ràbia, de dolor, d’indignació. Plovien les notícies, els rumors. Però era també l’estiu de les grans esperances.

(...)

El dinou de juliol del trenta-sis vaig tenir molta por. No sóc un heroi.

Ja veieu, que el què comença com unes trobades alegres, desimboltes, de tres joves en època de vacances, va derivant, com no podia ser d'altra manera, cap a les circumstàncies de l'esclat de la guerra. I és que:

No ens coneixem a fons. No sabem com seriem en el moment de la veritat fins que arriba. 

(...)

A la guerra, el crim és llei. L’assassinat, heroisme. 

I, per mi la part més interessant, comença amb unes reflexions respecte al què és i en què ens converteix la guerra, qualsevol guerra, afegeixo jo:

La maldat dels fills de puta no té cap interès. La maldat d’homes bons per causes nobles, precisament perquè creien que eren causes nobles, enlluernats per les grans paraules que -com els déus antics- exigien sacrificis humans, era el més terrible.

(...)

Hi ha gent que va marxar de Santa Maria. (...) Els més llestos o els més espantats o els que havien entès abans les regles dels nous temps. Gent de diners, gent amb propietats, que tothom sabia quin peu calçava.

(...)

La guerra va matar molta gent, molta més de la que sembla. No els va matar a tots amb bala, al front o a les carnisseries cruels de les rereguardes. Alguns dels qui va matar ni tan sols va semblar que morissin, van continuar caminant, respirant, parlant amb la gent, però eren ben morts. 

I acabo amb una cita molt llarga, segurament podria trobar la manera d'escurçar-la, però em sembla tant aclaridora, tan dura, però tan real del què en major o menor mesura i salvant les diferències entre el món rural i les capitals, van ser els temps de la post guerra tant llarg i tant feixuc, que he conegut, que pràcticament no he retallat res:

No va haver-hi cap batalla a Santa Maria, tampoc a la Ciutat de l’Argenteria, només bosses d’emboscats, desesperats que no havien pogut fugir, cacera per les muntanyes, com els morts de la plaça de l’Aigua. No era, per tant, una guerra, del tot. (...) El que es va posar en marxa va ser la màquina freda, pesada, solemne, oficial, de la rancúnia antiga i la venjança organitzada, la frustració per l’escapatòria dels que ells creien els pitjors, les llistes minucioses escrites per buròcrates als despatxos, a partir de delacions sòrdides i obscures, i executades per professionals uniformats i eficients de la mort.