dimarts, 13 d’agost de 2019

Vint-i-quatre hores...




"Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona" de Stefan Zweig, és una novel·la curta que va ser portada al cinema almenys en dues ocasions:

Recordo que a casa, la mare n'havia comentat alguna cosa al respecte, suposo que ella, rebel i apassionada, valorava positivament la protagonista.

Però em centraré en el relat:

Mrs. C., l’anciana i distingida dama anglesa, de cabells blancs, era la presidenta d’honor, tàcitament elegida, de la nostra taula. (...) Generalment seia al jardí amb els seus llibres, de vegades tocava el piano, rarament se la veia en societat o en una conversa animada.

Gairebé aquest és el començament de la història. La distingida dama surt en defensa d'una dona que, de manera inexplicable per la majoria, ha fugit amb un jove que gairebé acaba de conèixer, abandonant marit i fills en un balneari on estaven passant uns dies.

Evidentment, tothom s'escandalitza i la critica de manera ferotge, tots excepte la vella dama que la disculpa i s'identifica amb aquest moment de bogeria que sembla ha afectat la fugitiva, alhora que se sincera amb un jove resident que admirat, es fa receptor del seu secret fins aleshores inconfessable:

Perquè tot el que vull explicar-li comprèn un espai de tan sols vint-i-quatre hores en una vida de seixanta-set anys, i sovint m’he dit a mi mateixa, fins a enfollir, la poca importància que té haver actuat d’una manera irresponsable tan sols una vegada.
(...)
Era llavors una dona de més de quaranta anys, després de la mort del meu marit, mai la mirada de cap home no havia tingut interès.
(...)
I aquella nit va ser tan plena de lluita i de paraules, de passió i de ràbia, d’odi i de llàgrimes, de promeses i d’embriaguesa, que semblava que hagués durat mil anys; enfonsats dins l’abisme, anant de tombarelles, l’un volen morir, l’altre sense saber què passaria, vam sortir tos dos d’aquell tumult mortal transformats, amb uns altres sentits i uns altres sentiments.
(...)
Si aquell home m’hagués abraçat i m’hagués demanat que el seguís fins a la fi del món, hauria deshonorat el meu nom i el dels meus fills..., hauria marxat amb ell, indiferent al que pogués dir la gent i a la meva íntima consciència. (...) No hauria preguntat ni on ni per quant de temps, ni hauria donat un cop d’ull enrere per veure la meva vida anterior...Hauria sacrificat els meus diners, el meu nom, el meu patrimoni, el meu honor, per aquell home...

El jove receptor de la confessió resta astorat davant la presència imponent de la dama i la magnitud del seu relat.

No sé si ell es qüestiona res o si ni tan sols s'interroga, és clar que és un home, i l'autor tampoc no ens ho aclareix. Però jo, mentre llegia em tornava a la memòria com ja he dit de bon principi, algun comentari de la meva mare, i d'alguna manera reconeixia l'argument, mentre pensava que és fàcil judicar els altres quan no ens hem trobat en la situació de resistir-se a un moment d'apassionada bogeria. O no?

Mrs. C. S’havia mantingut immòbil, parlant amb aquella calma i objectivitat que li eren peculiars, gairebé sense fer cap pausa, parlant com solament pot fer-ho qui s’ha preparat íntimament i ha ordenat amb tota cura els esdeveniments.



dijous, 8 d’agost de 2019

Los girasoles ciegos



PÚBLICO
Los girasoles ciegos ya no formará parte del contenido para selectividad, pese a que hace justo un mes un fragmento extraído de esta obra emblemática de Alberto Méndez caía en la primera jornada de la Prueba de Evaluación de Bachillerato para el Acceso a la Universidad (PEvAU) –antigua Selectividad–.
https://www.lavozdelsur.es/la-junta-obvia-la-represion-franquista-y-suprime-los-girasoles-ciegos-de-las-lecturas-de-bachillerato/

Tot va ser llegir aquesta notícia, que prèviament havia escoltat en les notícies, i consultar si aquest llibre el tenien a la Biblioteca. Oh, sorpresa, el tenien!! Doncs cap al sarró "Los girasoles ciegos" d'un per mi desconegut Alberto Méndez que, val a dir, m'ha sorprès de manera positiva.

L'argument parla de derrotes, no d'una sola i única, sinó de diferents derrotes:

Primera derrota: 1939 o Si el corazón pensara dejaría de latir:

Un capità, irònicament potser, anomenat Alegria, que decideix desertar just en un moment que el seu bàndol, els rebels estan just a les portes de consolidar la seva victòria.

El per què ho fa no queda prou clar en el desenvolupament de la història, però el cert que aquesta decisió li durà no pocs mal de cap i és que ell: Fue un estudiante sin brillo pero tenaz (…) se unió al ejército sublevado en 1936 porque así defendía lo que había sido siempre suyo. (…) Su guerra fue estibar, distribuir, ordenar, repartir y administrar todo lo preciso para que otros matara, murieran y venciera a un enemigo al que nunca vio de cerca aunque estaba siempre allí, como un paisaje, cada vez más estático, cada vez más petrificado.
Però, és clar, la seva decisió de lliurar-se al bàndol republicà el fa sospitós un cop alliberat: Un desertor es un enemigo que ha dejado de serlo; un rendido es un enemigo derrotado, pero sigue siendo un enemigo. Alegría insistió varias veces sobre ello cuando fue acusado de traición. 
En definitiva: Ahora sabremos que el capitán Alegría eligió su propia muerte a ciegas, sin mirar el rostro furibundo del futuro que aguarda a las vidas trazadas al contrario.

Segunda derrota: 1940 o Manuscrito encontrado en el olvido:

Possiblement l'episodi més impactant: Durant la fugida, la dona embarassada d'una jove parella es posa de part i dona a llum un petit mentre ella perd la vida. El company, totalment destrossat, la reverencia mentre mira el petit amb impotència i despit. Tot i això, el commou el seu plor i lluita desesperadament  i de manera infructuosa, per servar-li la vida.
Temps després un pastor trobarà les tres funestes despulles i un quadern a partir del qual pot reconstruir la trista història:

Con un lápiz y un papel me lancé al campo de batalla y de mi cuerpo surgieron palabras a borbones que consolaron a los heridos y del consuelo que yo dibujaba salieron generales bestiales que justificaron los heridos. (…) Y yo, en medio, con mi poesía. 
(...)
Tengo la sensación de que todo terminará cuando se me termine el cuaderno. Por eso escribo sólo de tarde en tarde. Mi lápiz también debió de perder la guerra y probablemente la última palabra que escribirá será “melancolía”.
(...)
¿Cómo se corrige el error de estar vivo? ¡He visto muchos muertos pero no he aprendido cómo se muere uno!
(...)
Un cadáver, al cabo de tres días, es un mineral sin la humedad del aliento, sin la fragilidad de las flores. Ni siquiera es algo indefenso.  Es algo que no puede sentirse acorralado y, sin embargo, se agazapa como si quisiera pasar desapercibido. Un cadáver, al cabo de tres días, es sólo soledad y ni siquiera tiene el don de la tristeza.  

Tercera derrota: 1941 o El idioma de los muertos:

Una història que lligarà tangencialment amb la primera de les derrotes. Aquest cop es tracta d'un presoner, que en el seu moment va conèixer el capità Alegria, quan és interrogat respecte a un militar executat per l'exèrcit republicà, decideix mentir per salvar o potser allargar la seva vida, i ofereix un relat que res té a veure amb la realitat, fins que arriba un moment que se sent incapaç de sostenir la mentida:

Habían interrogado y condenado a muerte a cientos de enemigos de la patria y a todos ellos se les había preguntado en algún momento si habían conocido a Miguel Eymar. La respuesta siempre había sido la misma y ahora, de repente, no sabían qué hacer con la contestación de Juan Senra.
(...)
Las vidas larvadas en las prisiones reconstruyen con tal urgencia un historial de afectos, de recuerdos agolpados en el tiempo, que los propios presos se sorprenden de que, para generar los afectos anteriores, los de fuera, se necesite toda una vida vivida intensamente.
(...)
Ella (la mare del difunt) le contaba anécdotas de su hijo a cambio de las mentiras de Juan.

Cuarta derrota: 1942 0 Los girasoles ciegos:

Aquest relat que posa fi al llibre i de la que pren el nom, està escrita des del punt de vista d'un nen, i és la història del seu pare, un republicà que ha restat amagat a casa seva, mentre la dona i el fill tracten de sobreviure tot mantenint el secret, fins que un dia, quan tot just la situació ja és tan aclaparadora que resultat insostenible, decideixen que marxaran lluny tots tres. Les coses no surten com havien previst, i davant d'una situació d'assetjament a l'esposa, el marit decideix sortir del seu amagatall en un moment massa compromès:

Probablemente los hechos ocurrieron como otros los cuentan, pero yo los reconozco sólo como un paisaje donde viven mis recuerdos.
(...) 
Entre todos los ruidos, entre todas las voces, entre todas las expresiones de vida a nuestro alrededor, mi padre, mi madre y yo teníamos perfectamente catalogados los que presagiaban peligro y los que reflejaban rutina.
(...)
Era tarde y era sábado. El ascensor se detuvo en el tercero. El silencio se transformo en quietud.
(...)
Mientras otros niños creían en la Virgen o en Franco, o en el Papa o en la Patria, yo creía en mis secretos.

Després d'haver-lo llegit encara trobo més incomprensible que es veti la lectura als joves, són aquests els que, amb més motiu cal que coneguin la veritat i servin el record, perquè, com diu l'autor:

Que alguien quiera matarme no por lo que he hecho, sino por lo que pienso… y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan.


dijous, 18 de juliol de 2019

Good bye, veritat




El que més em va cridar l'atenció d'aquest assaig de'n Joan Garcia del Muro Solans va ser el seu subtítol "Una aproximació a la post veritat que ara sembla estar tant de moda, i que jo sempre comparo amb allò tant antic del : "Difama, que algo queda"

No fa gaire, havia llegit "Soldats del no res" que en el seu moment ja vaig comentar aquí mateix. i que, val a dir, vaig trobar molt interessant i alhora preocupant, però en aquest cas les reflexions van en un altre sentit, com el títol indica, parla de la propagació conscient i programada de notícies falses, evidentment no contrastades i que no semblen rebre el rebuig de la població a qui estan adreçades i per tant es repeteixen amb total impunitat:

És el tema d’aquest llibre: després de l’adeu a la veritat el que ha vingut ha estat la postveritat.
(...)
En el món actual veritat s’identifica amb allò que vull que sigui veritat. Fa unes dècades aquesta confusió de la realitat amb la ficció hauria estat catalogada, gairebé, com a trastorn psicològic greu, però a hores d’ara sembla que les coses no funcionen així. (...) Veritat és allò que m’interessa que sigui veritat.
(...)
De mentides n’hi ha hagut sempre. El que crida l’atenció, en el moment actual, és que això sembla que ja no importa, que ja no és important distingir entre veritat i mentida.
(...)
Ja ningú diu la veritat, per això, ja ningú es pot apropiar d’una suposada legitimitat i superioritat moral que emanaria de ser veraç. Ningú diu la veritat. En realitat, ja no existeix la veritat i, per això, val tot. 

El problema pot ser aquest? seria tant lamentable que m'esgarrifa acceptar-ho:

Una bona història pot arribar a ser més versemblant que la pròpia realitat, ja que, si està ben construïda, encaixarà perfectament amb la nostra visió del món, cosa que, sovint, no passa amb la realitat real.

Perquè, d'alguna manera, sembla que tots, o una bona part de nosaltres, contribuïm a afavorir aquest estat de coses amb les nostres contribucions a les xarxes socials:

Cada vegada més, Internet s’està convertint no tant en una finestra oberta a la realitat, sinó en una mena de càmera de ressonància on trobem només aquella realitat que, de manera inconscient, nosaltres mateixos ens estem construint
(...)
La xarxa ens està reconfigurant a la seva pròpia imatge, tornant-nos més hàbils per a manejar i fullejar superficialment la informació però menys capaços de concentració, contemplació i reflexió. 

I és que tots podem ser-ne conscients que:

Google no t’informa de manera neutra de com és la realitat, sinó que interpreta quina és la realitat que vols trobar i te l’ofereix en safata. 

En una entrevista el 17 de novembre del 2017 a l'Ara.cat, concedida a raó de la concessió del 34è premi d'assaig Josep Vallverdú, l'autor ens ofereix aquesta lúcida reflexió:

"Si es dilueix el concepte de veritat, ens quedem sense punts de referència, no podem fer crítica ni un diàleg. Si prefereixo creure allò que m'agrada, el llenguatge perd el seu valor i se'n ressent la democràcia"


A mode de conclusió que només us valdrà si us decidiu a llegir l'assaig:

Acomiadar-se de la veritat comporta acomiadar-se, també, de la confiança en la paraula, de la possibilitat de rebel·lar-se contra la mentida i, per això, del pensament crític i, al capdavall, de l’exercici d’una política democràtica.


diumenge, 14 de juliol de 2019

Luz perfecta




Per fi la tercera i definitiva part de la història dels Chironi de'n Marcello Fois, "Luz perfecta" . Pot ser que ens aquest cas esperava massa o potser havia passat massa temps entre les lectures dels dos primers volums i aquest tercer, però el cert és que, tot i que m'ha agradat i que, d'alguna manera, resol la història, no m'ha semblat ni de bon tros el millor dels tres.

El que per a mi resumeix la història és que recull tot un ventall de renúncies i traïcions, perquè de l'antiga nissaga Chironi ara ja només resten Marianna, ja molt anciana i el seu nebot-nét, Cristian que se suposa ha de ser l'hereu de la nissaga:

Els protagonistes:

Madalena Pes: 
Era una mujer que había aprendido a ser tenaz. A lo largo de sus cuarenta años se había adaptado a esperas mucho peores.

Luigi Ippolito:
A las cinco menos diez de la madrugada del 12 de octubre de 1979, cuatrocientos ochenta y siete años después del descubrimiento de América. (...)Fue un parto largo y complicado, arduo de hecho. 
(...)
Luigi Ippolito se había hecho alto y delgado, con esa mirada peculiar a medio camino entre el sabio y el asesino en serie que tienen determinados hijos únicos.
(...)
Luigi Ippolito Guiseppe siempre había ignorado lo que era la piedad. Siempre. Respecto a sus padres, pero también respecto a sí mismo. Por lo demás había poco que decir. 
(...)
A Luigi Ippolito lo movía una vocación febril, una enfermedad feroz, un afán de muerte, una concupiscencia temprana, una consciencia inmadura, una ira silenciosa.

Cristian:
Él, Cristian, era de los Chironi particularmente resultones.
Cristian firmó su primer documento oficial exactamente seis días después de haber cumplido los dieciocho años. 
Molt aviat se'ns diu que Cristian mor ofegat, segurament massa aviat, perquè el cos no ha estat trobat i, un cop més, els Chironi efectuen un enterrament amb un taüt buit suposant que el cadàver mai apareixerà, tot i que, en aquest cas, ens espera una sorpresa, perquè a aquestes alçades ja sabem que només les dones saben com desaparèixer: Para los Chironi un ataúd vacío no era algo novedoso.

Marianna:
No es el movimiento lo que mueve las cosas. Es el estancamiento lo que las mueve siempre. Por tanto, para que no sucediera nada era preciso no moverse. Eso lo sabía Marianna sin ningún género de dudas.

I, com em resulta especialment difícil resumir sense revelar cap secret, la resta de la història, acabo amb un enigma que només podreu resoldre si us decidiu a llegir la historia sencera, cosa que modestament us recomano:

La muerte, el más horrible de todos los males en definitiva, no existe en realidad. Porque cuando vivimos la muerte no está y cuando ella está no estamos nosotros. 

I també amb un fragment de l'entrevista que "El Diario.es", va fer-li el 21 de març del 2017 a l'autor:

"En realidad, Estirpe es un experimento. Nace por mi deseo de probar si yo era capaz de crear un clásico. ¿El tema? La cara y cruz de una vida, la de Michele Angelo. Afortunado, pues viniendo de la nada es adoptado por un herrero y con su esfuerzo triunfa como emprendedor. Pero también desgraciado, porque fracasa en crear la estirpe a la que dejar su legado. La maldición de los Quironi es no lograr multiplicarse."

dijous, 4 de juliol de 2019

La maledicció dels Palmisano



D'en Rafel Nadal m'agraden tant les seves presentacions, com les seves històries: aquest ha estat el cas de "La maledicció dels Palmisano" que he llegit a raó d'assistir a la presentació de la seva darrera obra "El fill de l'italià" que, val a dir, encara tinc a la llarga llista dels llibres "pendents de llegir", i on en va parlar gairebé com de passada, dels Palmisano.

Diu l'autor... Aquesta és una obra de ficció, de manera que els fets descrits i els seus protagonistes són responsabilitat exclusiva de l’autor. (...) la novel·la vol retre homenatge a tots aquells que es van aixecar al sud d’Itàlia contra l’aliança nazifeixista i que sovint han estat oblidats per la història.

I a partir d'aquí, tot i que l'autor aclareix aquest extrem al final de la novel·la, començaré a relatar les meves impressions.

Aquesta és la història dels Parmisano, una nissaga maleïda en la que els seus components mascles, moren, de vegades d'una manera inexplicable, a una edat jove...

El primer de morir va ser en Giuseppe Oronzo Palmisano, el més bel·licista de tots i el que feia més temps que es preparava per si la pàtria el reclamava. Va caure el 24 de maig de 1915, l’endemà que Itàlia hagués declarat la guerra a Àustria.
(...)
L’últim Palmisano havia mort fora de termini, quan la guerra ja es donava oficialment per acabada, però havia mort sense adonar-se, sense patir. 

Així les coses, dues joves vídues, la Francesca i la Donata, van quedar embarassades gairebé en les mateixes dates. Ambdues estaven soles, els seus marits havien mort, però hi havia alguna diferència. la Donata, de família humil, estava casada amb un Palmisano, i patia perquè el seu home no fora el darrer dels Palmisano morts per la suposada maledicció, mentre que la Francesca pertanyia a la família benestant dels Convertini:

La Francesca no volia se supersticiosa, però era evident que la Donata tenia raó: (...) Déu havia decidit venjar-se dels Palmisano i havia condemnat a mort els homes de la família. (...) Els mesos que van seguir, mentre la Francesca lluïa la panxa pels carrers del poble, la Donata va amagar el seu embaràs a les coves dels Sassi.

I ambdues dones, amb la complicitat necessària del metge, arriben a l'acord que els respectius fills, la Giovanna, filla de la Francesca i en Vitantonio, fill de la Donata i un Palmisano, serien reconeguts com a bessons Convertini, tractant així de foragitar la suposada i molt temuda maledicció:

El dia 26 de juliol del 1923 els bessons va fer quatre anys.
(...)
La Giovanna i en Vitantonio sempre s’havien sabut diferents dels altres: se’ls havia mort el pare a la guerra abans del seu propi naixement i tot just havien fet quan ja havien hagut d’enterrar la Francesca, la primera de les dues dones que havien de compartir com a mares. 

Un nen i una nena que en realitat no tenen cap vincle familiar ni de sang, atrapats en un secret. Però els secrets difícilment porten la felicitat i acaben per portar complicacions, i el temps anirà posant les coses al seu veritable lloc.

Tot i que jo no ho expliqui, ja es pot intuir que la història d'aquests dos joves, que no germans, no serà plàcida i que hi haurà motius per creure que la maledicció no és només una superstició o una llegenda, esclatarà una altra guerra, en Vitantonio, s'hi veurà implicat: Eren a l’estiu del 1943 i havia arribat l’hora d’agafar les armes i demostrar que no era un covard., i finalment tot es resoldrà i és que:

Així és la guerra: de vegades cal sacrificar algunes vides per guanyar una bona posició i salvar-ne moltes més. 


divendres, 28 de juny de 2019

El club de los estrellados



Fa un munt de temps que tinc aquesta i alguna altre crònica pendent d'enllestir. A vegades passa que sembla que la petita inspiració en  la que confiem, ens abandona i passen els dies i, fins i tot els mesos, sense actualitzar el bloc. 

Bé, avui li ha arribat el torn a "El club de los estrellados", un relat de Joaquín Berges, autor desconegut per mi, que amb aquesta història un tant estranya i molt diferent del que havia llegit, m'ha causat bona impressió.

El protagonista és Francho, un personatge difícil de qualificar o encabir en cap grup. Al principi, descobrim que a Francho, li encanta posar-se i emmirallar-se amb la llenceria que la seva mare venia en una merceria que va tancar fa un temps. Al moment és gairebé inevitable pensar "ja està, és la història d'un transvestit", però ens equivocarem, més aviat es tracta d'un fetitxista:

Francho no era un verdadero travesti. Simplemente adoraba la lencería que rescató del negocio materno y se moría por verla expuesta en un cuerpo humano, aunque fuera el suyo.
(...)
Francho siempre estaba al acecho de nuevas vías de excitación, buscando escondrijos donde mostrarse lascivo y complaciente. Por esta razón detuvo ascensores entre plantas, se amó en el interior de un taxi, en los probadores de una tienda de ropa, en un locutorio telefónico, en un cine poco frecuentado, en un remoto banco del parque o en la habitación de un hotel desconocido. 

La feina de'n Francho no té res a veure amb el món de l'espectacle, ni tan sols de la venda o distribució de roba interior femenina; ell és carter. I en el que es refereix al títol de la novel·la, fa referència a un grup d'afeccionats, que els caps de setmana els dediquen a l'astronomia, sense cap altre connotació sexual.

El plaer fetitxista a que m'he referit més amunt és totalment secret i solitari. Ningú, ni els amics més íntims coneix aquesta fantasia, que un dia, a causa d'un incident el porta als calabossos on compartirà detenció amb prostitutes i proxenetes i a la descoberta d'un misteriós sobre sense remitent, però amb un destinatari que el durà a introduir-se i a relacionar-se més i més en aquest món que fins aleshores li era desconegut:

Francho sólo hablaba con prostitutas para contarles sus delirantes fantasías. En las demás ocasiones rehuía cualquier grado de intimidad. 

Mentre segueix indagant respecte el destinatari de la missiva que, d'una manera peculiar li ha estat confiada, i que ell assumeix com si d'una missió es tractés,  coneix la Chelo, una prostituta que tindrà un rellevant protagonisme en el desenvolupament de la història i de la que acabarà enamorat:

El cuerpo de Chelo era un mal recuerdo del pasado, si bien tenia menos pelo y más curvas que el de Francho, gracias a los cual las prendas de la mercería habían cobrado un nuevo y estimulante grado de feminidad. 
(...)
Francho había abandonado sus prácticas onanistas. (…) Chelo había logrado embrujarlo para que regresara cada tarde hasta su lecho, se recostara junto a ella, admirara las curvas de sus prendas íntimas y se dejara llevar hasta el orgasmo guiado por sus muslos, sus pechos o sus manos.

La història es va enrevessant força, apareix la Irene una filla de la Chelo, suposadament segrestada a la que ell decideix alliberar, però segrestant-la al seu torn, complicant encara més (si això era possible) la ja de per sí complicada història:

El tiempo transcurría con inmutable lentitud en casa de Francho, dejando en evidencia que lo sucedido entre Irene y él no pertenecía a ninguna categoría de lo real. Su relación era producto de la ficción.

El desenllaç l'haureu d'esbrinar si us decidiu a llegir el llibre. Jo ho deixo aquí.

A veces la calidad de una relación entre dos personas es inversamente proporcional a su cantidad. Cuanto menos, más. 

dilluns, 10 de juny de 2019

Fetitxisme





No totes les cicatrius són visibles ni suposen una deformació en la pell. En aquesta història de la Sara Mesa, la "Cicatriz" adquireix una doble accepció, una a raó d'una cesària i una altra de més profunda i segurament més difícil d'acceptar.

El resum de la història no és difícil: Quan la Sonia participa en un fòrum literari per Internet, coneix en Knut. A partir d’aquest fet un tant trivial es desenvolupa una estranya història d’una certa amistat epistolar en la que es farà evident la personalitat dominadora i controladora del noi, del qual gairebé només sabrem el seu nom i alguna referència al seu aspecte físic. Escassament res de la seva vida privada.

A Sonia le resulta mucho más sencillo contestar las preguntas que le hace sobre su vida. (…) Tiene veintidós años y vive con su madre, sus hermanos, su abuela. Su padre murió cuando ella era una niña, apenas es capaz de recordarlo. Sus hermanos en realidad son medio hermanos, hijos de otro tipo que desapareció de un día para otro. El archivo donde trabaja es aburrido, plano.
(...)
¿Quién es en realidad Knut Hamsun?  Ha de creerse a pies juntillas lo que él diga. Por ejemplo, cuando afirma haber nacido el mismo día que ella. (…) Poco a poco le va contando cosas de sí mismo que a Sonia le resultan deslavazadas y, a veces, incoherentes. Knut vive con sus padres: no se dedica a nada en especial; hace años que abandonó los estudios. (…) Lee y escribe continuamente incluso cuando camina por la calle. Y sí, admite, consagra gran parte de su tiempo al arte del hurto: libros, pero también otros bienes si es preciso.

En Knut no sembla tenir cap ofici ni feina, però es dedica a furtar qualsevol cosa que se li acudeixi en llocs com ara grans magatzems i conegudes botigues.
De ben segur que en aquest tipus de botigues, tot i disposar d'un servei de vigilància, més d'un cop pateixen tot tipus de furts i petits, o no tan petits robatoris, que fan que en previsió de possibles pèrdues, incrementin el preu del gènere.  Als lladregots poca cosa els passa:

A él lo han descubierto pocas veces, sobre todo en comparación con todos los años que lleva robando. 
(...)
“Una de las felicidades del robo es que, como en el juego, puedes enfrentarte a tu ansiedad tanto si triunfas como si sucumbes”. 
(...)
Todo el mundo considera que robar es una actividad transitoria, propia de adolescentes o de quien no ha encontrado aún su camino en la vida. 

Ell, comença per obsequiar-la amb lots de llibres, tots robats, que li envia curosament embalats i dels quals li cobra les despeses d'enviament. D'entrada ella se sent afalagada i tampoc no gosa demanar-li gairebé res deixant-li a ell la iniciativa per seleccionar els títols i els temes que, segons li diu, ell considera imprescindibles per la seva formació:

“Yo no se los pedía. Alguna vez sí, aisladamente, al principio. Pero enseguida él empezó a mandarme títulos según sus intereses, como siguiendo un plan determinado. Lo que él pensaba que yo debía leer. Igual que los discos. Lo que a él le parecía que debía escuchar. Después había que comentarlo todo”.
(...)
“Él seguía sin pedirme nada, sólo mi atención. Hasta que empezó a ser excesivo incluso para mí.”

Aquesta situació es va allargant fins i tot anys i poc a poc, les remeses es van fent més personals i íntimes:

El placer de sentirse obsequiada, agasajada, de ser objeto de la devoción de Knut, todo eso la está cegando, se dice. Él se está construyendo una imagen de ella y ella lo está dejando hacer. Al final terminará dañándole.

Després d'un curta època en què ell li demana que s'emprovi les peces que li envia i que li faci arribar fotografies de les que li suggereix les combinacions, clarament provocatives i insinuants a les que ella accedeix, arriben a conèixer-se, bé, ella es desplaça fins on ell l'indica per fer-ho. I tot i que mai no arriben a tenir relacions íntimes, ell continua exercint un estrany domini sobre ella que, fins i tot un cop casada i mare, segueix rebent paquets cada cop més comprometedors, que amaga al seu marit:

Primero fueron los libros, a los que se añadieron los discos; después comenzaron los perfumes; cuando eran demasiados mandó un sujetador, a lo que ha seguido todo tipo de lencería, pasando después a los zapatos, las cremas, la ropa de marca. Cuando todo parece desgastarse por la costumbre, llega una novedad. ¿Dónde está el fin?

Però, realment hi haurà un final? O la Sonia reaccionarà i deixarà aquesta relació? O potser serà en Knut qui l'acabi, i si és així com, violentament o amigable? O no s'acabarà mai...

Knut es una amalgama de palabras, paquetes, etiquetas escritas en mayúsculas, sujetadores, zapatos de tacón, fotografías, espejos, cámaras de seguridad, vigilantes de incógnito, clínicas de cirugía estética, libros, más libros, mensajes, presiones, mentiras, sueños. 

diumenge, 2 de juny de 2019

Tal com érem



Una ressenya que ja avanço que serà breu de "Tal com érem" escrit per una principiant Sílvia Tarragona, a la que, segons la meva modesta opinió, li manca encara molt ofici.

Segons les seves pròpies declaracions, la de la Sandra, la protagonista, és en bona mesura la seva pròpia història.

Un relat correcte, sense massa pretensions, i potser, en més d'un moment, un xic massa ensucrat pel meu gust, tot i que ha afegit una bona dosi de sexe complex que evoca lleugerament entre "9 semanas y media" i "Pretty woman".

És evident que a l'autora li agrada la musica i, a jutjar per les incursions sense massa sentit al llarg de tota la història, fa pensar que compta amb un bon recull de cites i biografies de músics que ha anat engiponant una mica forçadament, el mateix que diverses referències a llibres i pel·lícules. Segons la mateixa protagonista, periodista per més senyes, ens confessa:

Els llibres són la meva memòria! (...) Sóc tan covarda que potser aquesta és l’única manera de tancar la porta sense mirar enrere. (...) Sóc periodista, o abans ho era...
(...)
El meu estatus era aquest: una burgesa anada a menys que havia de fer veure el que no era amb el seu aspecte. Evidentment, a la meva professió val més la marca de la bossa que el nom de les universitats a les quals has estudiat.

En un moment complicat de la seva vida, mentre que a l'aeroport espera la sortida del seu avió. coneix l'Edmond, un atractiu home que es presenta com a agregat militar de l'ambaixada francesa a Espanya, que viatja per tot el mon, i que amb les seves atencions i arts amatòries acabarà seduint-la en el que es convertirà en una relació totalment tòxica, que, com he dit més amunt, té força semblances amb "9 semanas y media" que val a dir que alguns crítics han qualificat com a ridícula, i també lleugerament amb l'ensucrada i inversemblant "Pretty woman".

I ja ho deixo aquí, encara que després del que queda dit, ja es pot intuir la meva opinió, no defugiré fer-la explícita: No m'ha agradat, però si la llegiu us agrairé els vostres comentaris.



dissabte, 1 de juny de 2019

Joan Margarit




En Joan Margarit abandona la poesia per centrar-se en els seus records. Com he dit en algun poema, em malfio del record, com em malfio del sexe, però tots dos em lliguen a la vida. En una magnífica prosa poètica, i manllevant el títol d'una de les seves poesies "Per tenir casa cal guanyar la guerra", escriu aquestes memòries:

Vaig néixer en un temps dels més sòrdids d’Espanya; a la una de la matinada de l’11 de maig de 1938, en plena Guerra Civil. 
La mare era una dona baixeta. La mare era baixeta, sí, però ben proporcionada. (...) per a ella la religió estava al servei de la moral i no a l’inrevés.
(...)
El pare, amb els cabells negres, la mansuetud de l’àvia i l’aparença de l’avi, va acceptar el camí que aquest li marcava. (...) Odiava “els senyors” però volia ser “un senyor”. Algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida

Va néixer en plena guerra i si els que vàrem néixer en època de post guerra, vam viure temps convulsos no em puc ni imaginar el que devien ser els seus; els mateixos, gairebé en la mateixa data que el meu germà, que ho va fer en ple bombardeig de Barcelona:

Vaig néixer a la una de la matinada. No sé quant vaig pesar perquè la mare, a mesura que s’anava fent vella, apujava el nombre de quilos.

Ho havia oblidat, però sé que jo també vaig conèixer aquesta sensació de la que ens parla el poeta:

Durant la postguerra, que és el que estic vivint, a través de la família li arriba al nen que soc el pànic continuat a ser empresonat, fins i tot afusellat.

I encara he trobat més coincidències amb fragments dispersos de la meva història, no viscuda, però relatada molts cops en aquest cas per la meva mare, referint-se a uns avis als qui no vaig conèixer perquè van perdre la vida a la guerra:

Ell i l’àvia (de la banda del pare) duien una mateixa ferida: la infància. (...) L’àvia va fer de minyona fins que es va casar. L’avi als catorze anys ja era mosso de peu. (...) la pobresa sempre els va seguir de prop.

La meva mare treballava de modista: es cremava les pestanyes i la vista cosint, sovint fins avançat el vespre, sota la feble claror d'una d'aquelles bombetes de 40 que gairebé no il·luminaven, i tot per poder aportar algunes poques pessetes a la migrada economia familiar.

Fins l’any 1954 la feina de la mare seria una aportació fonamental en l’economia familiar. (...) Cinquanta nens i nenes són molts per a una sola mestra, i la feina era dura.

És molt evident que com en Joan Margarit afirma:

Són moltes les coses que queden sense aclarir rere una vida. 

I què dir del cinema? A cada barriada, en el meu cas, al Raval, hi havia més d'un cinema: Llocs poc o gens nets on feien dues pel·lícules, es tallaven les imatges de petons entre xiulets dels indignats assistents, els homes fumaven, els gats corrien entre els seients, segurament encalçant ratolins, es menjava, es bevia, es xerrava i, ai las, també hi havia homes, sempre eren homes, que tocaven les cuixes a les nenes i les jovenetes que almenys en el meu cas, acostumàvem a estar sempre vigilades pels pares o els germans més grans...
Això sí, somiàvem despertes mentre ens encantàvem amb paisatges acolorits, cases fantàstiques i vestits meravellosos. Les històries? Sovint era el que menys ens importava:

El cinema serà una taula de salvació: al llarg de la vida veuré milers de pel·lícules, sense convertir-me mai ni en un especialista ni en un expert, ni en un cinèfil. Senzillament, no podré passar sense les seves històries.

I podria seguir i seguir enumerant moltes de les coses que llegint en Margarit m'han fet recordar la meva infantesa, el sentit de pertànyer al grup social dels humils vençuts, les matinals de boxa i lluita lliure al Price, la tuberculosi en una època en què la penicil·lina encara calia aconseguir-la d'estraperlo, el encants del Mercat de Sant Antoni, la puixança orgullosa i prepotent dels capellans i els militars, la riuada al Vallès dels 62, i per sobre de tot la por..., però ho deixo aquí. Ha estat una lectura evocadora que no puc per més que recomanar.

No puc afegir res més; ell ho diu tot:

Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats

Perquè...

Nosaltres, ho tinc ben present, hem perdut la guerra.
(...)
La nostra història és la de les nostres paraules.

divendres, 24 de maig de 2019

Tu, calla.


"El Congrés suspèn els presos polítics del seu càrrec com a diputats, obeint el criteri dels lletrats de la cambra". Ara. cat 24/05/2019

"La mesa del congrés espanyol ha decidit de suspendre els quatre presos polítics escollits a les eleccions espanyoles: Oriol JunquerasJordi TurullJosep Rull i Jordi Sànchez. Així ho han resolt els vots del PSOECiutadans i PP. " VilaWeb 24/05/2019

Com es pot comprovar per la data, aquests dos redactats d'una mateixa notícia, són d'avui mateix. Coincideix que fa només un parell de dies que he acabat de llegir "Tu, calla!" de la Laura Huerga i la Blanca Busquets. No puc resumir ni comentar aquest breu però intens i molt recomanable llibre, només afegiré unes notes extretes de la lectura. Cadascú podrà treure les seves conclusions al respecte:

Algunes de les pràctiques criminalitzadores que estem vivint actualment entren en contradicció directa amb allò que es vol protegir amb aquests documents: (Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU i de la UE) 
(...)
La llei mordassa va entrar en vigor l’1 de juliol del 2015. (...) L’avantprojecte de llei es va presentar el novembre del 2013 i ja va rebre fortes crítiques, malgrat que els ministeris i el Consejo de Estado van donar-hi el vist-i-plau.
(...)
La via penal garanteix la presumpció d’innocència, pel sol fet que en un judici s’ha de demostrar la culpabilitat de l’acusat; la via administrativa elimina la presumpció d’innocència i és l’acusat qui ha de demostrar que no és culpable.
(...)
Amb la via administrativa perdem la presumpció d’innocència i som nosaltres qui hem de demostrar que som innocents. Però a més ho fem en desigualtat de condicions. Hem de tenir proves que demostrin que som innocents, proves que ens exculpin.
(...)
La reforma del Codi Penal entra en vigor el mateix dia que la llei mordassa, l’1 de juliol del 2015, i és la reforma més profunda feta des de la seva creació el 1995.
(...)
Amb la llei mordassa, les crítiques es poden llegir com a faltes de respecte amb molta facilitat: la discrecionalitat policial permet la interpretació de la llei i la sanció directa.
(...)
Els casos d’acusacions per enaltiment del terrorisme són nombrosos. Van des del cantant, passant pel periodista, fins al tuitaire.
(...)
Que les presons estan plenes de pobres no és descobrir cap secret, però que la llei mordassa augmenta i magnifica el problema potser sí.
(...)
La raó per la qual es produeix l’autocensura és evident: ens sentim vigilats. 

divendres, 10 de maig de 2019

PATRIA




"Si tuviera que resumir en pocas palabras el tema central de Patria, mencionaría sin vacilar a las gentes de mi tierra. La novela trata principalmente de ellas, bien que representadas por un puñado de personajes a los que también tocó vivir una época sangrienta y triste del País Vasco."
Fernando Aramburu a Zenda: Autores, libros y compañía 16 novembre 2018

Quan es va publicar aquest llibre em vaig sentir atreta especialment pel títol. Val a dir que pensava, equivocadament, que parlava de Catalunya amb tot el procés d'independència. Un cop més ben informada, vaig perdre interès, però més tard em vaig dir que seria bo conèixer el punt de vista des d'un autor basc, del problema del terrorisme d'ETA tot i que ja havia llegit el que en el  seu moment va  publicar en Bernardo Atxaga: Llibres amb històries contundents que no deixen indiferent.

El tema de PATRIA a hores d'ara ja és molt conegut, només puc afegir que fonamentalment es posa l'accent en el dolor, d'altra banda més que justificat, dels afectats pel terrorisme i la repercussió que aquest fet té en les relacions de les persones: En el pueblo vive mucha gente echada a perder por la política. Gente que hoy te da un abrazo y mañana, por lo que sea que le hayan contado, deja de dirigirte la palabra.

El relat comença amb l’anunci per part d'ETA de la treva: Dicen que lo dejan, que ya no van a atentar más. (…) Por fin vamos a tener paz. Ya era hora.

Malgrat que la història afecta a la totalitat de dues famílies i bona part dels veïns del poble, en realitat hi ha dues protagonistes principals, les dues dones de les famílies enfrontades pel terrorisme amb l'atemptat on perd la vida el Txato, el marit de la Bittori: Mataron al Txato, una tarde de lluvia, a pocos metros del portal de su casa. Y el cura, menudo pájaro, le insistía a Bittori para que el funeral se celebrase en San Sebastián. Alhora, s'escampa la sospita que en Joxe Mari, el fill radicalitzat de l'altra família, amb la mare, la Miren, al capdavant, n'és el màxim responsable, sinó l'executor: A mi me mandan que ejecute a fulano y lo ejecuto sea quien sea. Su misión no era pensar ni sentir, sino cumplir órdenes. És força conegut que la societat basca és molt matriarcal i en el desenvolupament de la història queda palès. 

Mentre que na Bittori parla mentalment amb el seu difunt marit: Ya no soy como cuando vivías. Me he vuelto mala. Bueno, mala no. Fría, distante. Si resucitas, no me reconoces. 
La Miren per la seva banda pensa quan recorda el seu fill ara a la presó: Somos víctimas del Estado y ahora somos víctimas de las víctimas. Nos dan por todas partes.

Dues posicions totalment irreconciliables.

Les actituds de les dues dones, que havien estat amigues inseparables, s'enquisten en les posicions clarament oposades i cap de les dues no vol donar el braç a tòrcer: La ama está muy combativa. No entiende ni jota de política, no ha leído un libro en su vida, pero suelta consignas como quien revienta cohetes. Mentre les respectives famílies pateixen doblement, tant, en un cas, pel dolor de la pèrdua: Ella, (Nerea, la filla del Txato) su madre, su hermano, los tres se habían convertido en satélites de un hombre asesinado. Lo quisieran o no, sus respectivas vidas llevaban largos años rotando alrededor de aquel crimen.  Com, per l'altra, del dolor de tenir un fill del qual hi ha la certesa que ha participat en atemptats terroristes que han ocasionat morts: Joxian (El pare de'n Joxe Mari) consideraba al fallecido amigo suyo. A pesar de todo. Aquí, en mi corazón. No se hablaban, lo uno por el qué dirán, lo otro por Miren, que no lo tragaba..

I una reflexió final: Cal pensar que aquesta història, segurament com moltes altres, es desenvolupa en un petit poble on tots els veïns es coneixen des de sempre i han de conviure dia a dia:

Las pintadas contra el Txato le quitaron a Joxian el apetito. Y también lo privaron de su mejor amigo. Porque en una ciudad pase, pero en un pueblo, donde todos nos conocemos, tú no puedes tener trato con un señalado. 

També en parla: Fragments Personals

dimarts, 7 de maig de 2019

Els arbres



"La vida secreta de los árboles" de'n Peter Wohlleben és un llibre curiós, però, malgrat el títol que , almenys a mi, em va semblar tota una promesa, gens fantàstic ni extraordinari.

L'autor va treballar com a guarda forestal molt familiaritzat amb els boscos i sensibilitzat amb tot el referent a l'ecologia. Aquest extrem queda evidenciat en tot el llibre, on l'autor ens mostra la seva estima per la natura: La explotación forestal moderna produce madera, es decir, abate troncos y planta nuevos plantones. 

A partir de les primeres pàgines queda evident que en Peter té un coneixement extraordinari de tot el referent a la vida i l'evolució dels arbres i mentre ens ho explica podem intuir el seu entusiasme.

No tinc cap punt especial que comentar o destacar. Malgrat pugui semblar poc atractiu el meu comentari, només em limitaré a transcriure uns quants paràgrafs que m'ha cridat especialment l'atenció per llur singularitat:

El que los árboles se unan a través de las raíces es un hecho que en ocasiones puede observarse en los taludes de los caminos.
(...)
Así pues, los árboles se comunican a través de los olores, visual y eléctricamente (por medio de una especie de células nerviosas que se encuentran en la punta de las raíces).
(...)
Los árboles del bosque prefieren florecer todos al mismo tiempo, ya que de esta manera pueden mezclarse los genes de muchos individuos. 
(...)
Los árboles tienen una disposición muy social y se ayudan los unos a los otros.
(...)
En su interior un árbol contiene prácticamente tanta agua como nosotros los humanos, por lo que es poco interesante para los parásitos que literalmente se ahogan.
(...)
En un puñado de tierra del bosque se esconden más seres vivos que hombres hay sobre la tierra. 81
A los árboles no les gustan los cambios de temperatura ni de humedad.
(...)
El ecosistema del bosque está bien equilibrado. (…) Todas las especies quieren sobrevivir y les quitan a los otros lo que necesitan.
(...)
Cuando un árbol ha conseguido subsanar con éxito una herida en el tronco, es decir, ha logrado cerrarla, entonces puede hacerse tan viejo como un congénere que no haya sufrido ningún daño. 

Ara, la decisió de fer-vos amb el llibre i llegir-lo dependrà de vosaltres, a mi m'ha agradat, això sí, sense entusiasmar-me. 

dimecres, 1 de maig de 2019

Llum d'agost



Tot i la forta anomenada que ha adquirit darrerament, i que és just reconèixer-li un llenguatge ric i un tant barroc, "Llum d’agost" de'n William Faulkner, (Premi Nobel al 1949) no m'ha resultat massa interessat.

En un principi sembla que la protagonista principal ha de ser la Lena Grove, una jove de disset anys, que des de la mort del seu pare, Un dia a la tarda van enterrar el pare en una arbreda que hi havia al darrere d’una església rural, amb un tauló de pi per làpida, ha estat treballant pel seu germà i la seva cunyada,  El germà treballava a la serradora. Tots els homes del poble treballaven a la serradora o per a la serradora, i que ara, sense comptar amb cap recurs econòmic i amb un embaràs avançat, inicia un llarg viatge cap a l'Amèrica més profunda, a la recerca del pare del seu futur fill i es troba amb una sèrie de personatges que, en diverses ocasions, empesos possiblement per la compassió acostumen a ajudar-la.

Però com he dit, el protagonisme és per a en Christmas, un soci ocasional i interessat de'n Brown, el que la Lena haurà conegut com a Lucas Bruch, i pare de la seva futura criatura. En Christmas no és més que una ànima turmentada, amb una dura història on s'intueix un mestissatge, (tot sembla indicar que té sang negra, quelcom molt greu en aquella època), la qual cosa fa que tant ell com els perjudicis dels qui l'envolten, facin que ho visqui com una obsessiva maledicció racial. A Christmas amb la seva fosca història, l'anirem coneixent a mesura que avança el relat.

En Christmas i Brown/Lucas Burch:

Es va associar amb en Brown perquè era foraster i perquè li va semblar despreocupat i poc escrupolós i ben disposat al que fes falta, però sense ser excessivament valent, i en aquest sentit en Christmas sabia del cert que, a pesar de les seves limitacions, un covard a mans d’un home assenyat pot fer prou bon servei a tothom menys a si mateix.
(...)
Es dedicaven a vendre whisky i feien servir la cabana del quarter general, de tapadora, com si diguéssim.
(...)
En Christmas desafiava la llei per fer diners mentre que en Brown la desafiava perquè no tenia prou senderi per adonar-se del que feia

I en un paper més al marge, un tant secundari, trobem en Byron, treballador també de l'obrador on ha estat company de'n Christmas i Brown, que coneix i s'interessa per la Lena, l'ajuda tant com pot i acaba enamorant-se d'ella, un amor que no serà correspost:

I en Byron, per la seva banda, es fa la imatge d’una  noia traïda i abandonada que ni tan sols ha entès que l’han abandonat i que encara no es diu Burch (El cognom del que hauria de ser el seu marit) ni de lluny. 
(...)
Jo estava convençut que, si hi havia un lloc en el món on un home podia estar segur que no se li presentaria cap oportunitat de fer mal a ningú, aquest lloc era l’obrador un dissabte a la tarda. 


dijous, 25 d’abril de 2019

Maria, guerra i pau




Llegint aquesta història, m'han tornat a la memòria coses oblidades com ara l’Angelus que cada dia es resava (o s’havia de resar) en tocar les 12 de  migdia. Com que a casa solia estar posada la ràdio, encara puc recordar la cantarella: “El angel del señor anuncio a Maria y concibió por obra del espíritu santo” ... Dios te salve María...

"María, guerra i pau" de'n Josep de Moner, està ambientada al Pallars i conté molts elements lingüístics propis d'aquelles terres que en les transcripcions he respectat, com no podia ser d'altra manera. Val a dir que no presenten cap problema d'interpretació.

Llàstima que la part final del llibre perd molt interès; una història que esdevenia interessant no queda ben arrodonida i el final, confús i apressat, volent-ho explicar tot amb poc sentit, la desllueix molt.

La història de la Maria és la de tantes nenes de l'època en els pobles petits i fins i tot en les barriades de les grans ciutats que en determinats aspectes, també funcionaven com si de pobles es tractés..

Que n’eren, de llargues, aquelles nits tan llargues de l’hivern.
(...)
El verd i el blau. Sí, les meues muntanyes, allí on vaig néixer, allí on he plantat les meues rels, són verdes. Tot els verds del món. (...) Tinc nou anys i ja puc dir que tots aquests verds m’han anat fent tal com sóc. I els blaus... A la tarda, quan el sol es vol pondre, les muntanyes agafen mil blaus diferents. I el del cel és el més clar.
(...)
Em dic Maria i soc la gran de tres germanes. La Dolores té set anys, la Consol també. Són bessones. La Dolores és la gran, es veu que va sortir la primera.

Les difícils circumstàncies del moment, fan que massa aviat ella i les seves germanes, hagin de marxar de casa i posar-se "a servir", és a dir, a treballar en un mas d'un poble no massa proper la Maria, i les bessones tenint cura d'una anciana malalta i impossibilitada en un altre, sense la família, separades, incomunicades durant molt temps:

Un any no és res per segons qui. Un any és molt en unes vides tan curtes com les nostres (...) S’acabava la guerra, almenys al nostre Pallars, i no veia la pau.
(...)
I després de la guerra, la pau no sempre és pau.

Sortosament, totes tres germanes han ensopegat en unes cases en què si bé han de treballar de valent, són tractades amb afecte, cosa no sempre comú en l'època i les circumstàncies.
Tot i això:

I cansada de mallar; fer un forat per puiar a la borda a passar cossira de les vaques i vidells. Aquesta és la meua infantesa de nena que està a punt de fer els dotze anys. 
(...)
Les alegries s’havien d’administrar a comptagotes, no a cullerades com aquell oli de fetge de bacallà que ens havia de fer fortes i valentes, i era més amargant que la fel.
(...)
Cagar al tros, al prat o als serrats et feia més lliure. Eixugar-te amb rocs rodons, lloses o fulles més o menys grans era més complicat. Més tard, a la font o al barranc ho podies repassar encabat d’avidriar que no hi havia ningú.

I la Maria, com qualsevol altre nena, també creix i els pits li comencen a despuntar, i es fa bonica fins i tot per algun indesitjable que la sotja i l'agredeix:

Un dia amb la Montserrat vam parlar de la cosa, o de la regla, com li deia ella. (...) Jo, la veritat, és que no m’havia ni adonat que a la guardioleta del pixum hi tenia un altre forat. 
(...)
Volia evitar que ningú pensés  que si havia estat a punt de ser violada era perquè provocava o perquè m’obria fàcilment de cames.
(...)
Si algú m’ha d’entrar a dins, serà quan vulgui i serà amb algú que estimi. 

És trist haver-ho d'admetre, però va ser una realitat que cal no oblidar perquè no es repeteixi, en el cas que no s'estigui repetint amb unes altres mosses i unes altres circumstàncies:

Hem viscut apagats, amagats dintre de nosaltres mateixos, empassant tanta brutalitat i tanta mentida... amb el cap abaixat, només treballa i dorm i menja i calla i resa... i dona gràcies que pots fer totes aquestes coses encara... una vida de bèsties! Una vida marcada i dirigida i pobra i xica i miserable... plena de silencis, de pors i d’obediència. 

dilluns, 22 d’abril de 2019

Culpa?




A Voluntad en Jeroen Olyslaegers, ens narra la complicada història de Wilfried Wils, un jove que es guanya la vida treballant com a policia belga en l'època de l'ocupació nazi, el qual ha de seguir les ordres de l'exèrcit alemany respecte la repressió als jueus, mentre que no pot evitar adonar-se de les injustícies que les mateixes ordres tenen implícites.
És el propi protagonista qui escriu el que podem entendre com les seves memòries, en les quals intenta justificar-se, i que adreça a un besnét del qual en desconeixem el nom i, fins i tot, si en realitat existeix:

Es de noche. Oigo los ruidos cuajar en una nada sorda.
(...)
Los policías nunca van solos. (…) Un agente solo, sin ningún colega a su lado, es sospechoso
(...)
Cuanto más terrible es todo lo que nos rodea, más se ríe la gente. Pero no es una risa franca, suena más bien a algo entre toser y echar las tripas.

Pel que ens comenta, només aconsegueix evadir-se, relativament, mentre escriu el que pensa que serà la seva gran obra poètica, sota el pseudònim de Angelo:

Iba a publicar el libro bajo el seudónimo de Angelo, mi nombre secreto, que por desgracia, ahora, a diferencia de antes, cuando lo usaba a menudo en la literatura, no le pegaría ni con cola a este cuerpo consumido hasta los huesos
(...)
En mi cuaderno de poesía de ese periodo de la guerra componía poemas, escribía algunas fantasías de venganza, llevaba la cuenta de mis levantamientos de pesas y otros ejercicios físicos o anotaba algunos chistes que aprendía fuera para entretener a mis colegas.

Constantment es mou en l'ambigüitat moral, entre el que podem considerar com un sentiment de culpa i una peremptòria necessitat de ser disculpat i perdonat:

Antes de condenar la sed de sangre de otro, de alguien al que ni siquiera conoces personalmente, al que solo has visto por la televisión o del que has leído algo por aquí y por allá, deberías sentir lo que significa esa secreta sed de sangre, estimulada por los que llevan las riendas, esos a los que les sigues el juego, lo quieras o no; la sed de sangre, con otras palabras que todos llevamos dentro.
(...)
Pero lo olvidaremos juntos, supongo. Juntos lo olvidaremos, porque de pronto vuelvo a pertenecer al grupo después de lo que hemos tenido que hacer entre todos.

Ens tornem a trobar amb la mateixa justificació que vàrem poder llegir o escoltar en els Judicis de Nuremberg: Tothom complia ordres, però amb això ja n'hi ha prou per sentir-se alliberat? Jo ho dubto. La dura i trista realitat acaba imposant-se: 

En estas páginas me he convertido para ti en un héroe de novela, en alguien que no sabe lo que le va a suceder en cuanto salga por la puerta y que, por lo tanto, va a ir recibiendo en la cara un bofetón tras otro.
(...)
Seguiré siendo un policía para el resto de mi vida y nunca me convertiré en el poeta que me había imaginado. Sí, seguiré escribiendo y publicando. (…) Me acabaran mencionando (…), pero no va más allá de eso. 

diumenge, 21 d’abril de 2019

Clarissa




A Clarissa, en Stefan Zweig ens narra uns anys en la vida de la protagonista, en concret del 1902 al 1930

La Clarissa, és la filla d'un militar austríac. Òrfena de mare, és criada sota la tutela del pare, gairebé sota una disciplina militar, fins que per problemes relacionats amb la seva professió, el pare decideix que acabi la seva formació en un rigorós pensionat, on la vida transcorre monòtona per la encara nena, mentre que l'Eduard, el seu germà, ingressa en una acadèmia militar:

1902-1912: Quan la Clarissa, uns anys més tard, va tractar de recordar la seva vida, li va costar de trobar-ne el fil.
(...)
Durant la setmana, el dia, monòton, se sotmetia i obeïa al toc de campana cada hora, immutable; tant estiu com hivern calia llevar-se sempre a la mateixa hora del mateix llit, rentar-se a la mateixa hora i vestir-se amb el mateix uniforme cada any; tot estava fixat.
(...)
Per a la Clarissa cada quart diumenge de mes era un dia d’orgull i alhora de neguit, perquè el pare podia visitar-la amb metòdica puntualitat i a intervals regulars.

Arribat l'estiu del 1912, rep la visita inesperada del germà que li comunica que el pare els ha fet cridar per comunicar-los quelcom d'important i que han de desplaçar-se de forma immediata.
I certament és molt important i també inesperat el que el pare els fa saber: Per unes raons no massa clares, ha de deixar l'exèrcit. Sembla que han prescindit dels seus serveis:

 No podia concebre que el seu pare anés pel món com qualsevol altre, amb un vestit gris, sense aquell llustre esclatant de color al voltant, ell, a qui mai ningú havia vist sense el coll daurat de l’uniforme.
(...)
La vostra mare va aportar al matrimoni el dot perceptiu. Des del principi he considerat aquesta suma com a propietat només vostra i mai no n’he tocat un cèntim, ni del capital ni dels interessos.
(...)
Havien estat una hora justa amb el seu pare. Però després d’aquesta hora, en sabien més, d’ell, que durant tota la seva vida anterior.

A partir d'aquí, la vida com a adulta passa per diferents estadis, no massa agradables. El germà, mor mentre combatia a Sèrbia, i aquest és un cop que el pare, ja molt desmillorat, l'acaba d'enfonsar i la Clarissa perd gairebé tot el contacte amb ell.

Després d'un relació molt complicada, s'enamora de'n Léonard, un jove socialista francès i viuen un romanç intens i reparador. L'esclat de la guerra, separa els dos amants i és aleshores quan ella descobreix que està embarassada, en un dels pitjors moments de la seva vida, ha de prendre la decisió d'avortar o bé de tenir aquest fill que en cas que neixi serà fill d'una dona soltera i d'un enemic de la pàtria.