La zona

En Sergei Dovlatov va viure la cruesa i duresa dels camps de concentració russos, i ho va fer, no com a reclús, sinó com a vigilant.

A "La Zona", el llibre que ara m'ocupa, recull les seves experiències, des del seu particular punt de vista:

He decidit deixar de banda els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp.

(...)

En Soljenitsin (Premi Nobel de Literatura al 1970) descriu els camps polítics. Jo, els penals. En Soljenitsin era un reclús. Jo, un vigilant. Per Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo, en canvi, penso que l’infern som nosaltres mateixos.

(...)

Quan em vaig fer guarda, estava disposat a veure el reclús com a víctima. I a veure’m a mi com a torturador i assassí. (...) Una setmana més tard, havia deixat córrer aquestes fantasies.

(...)

No escric retrats fisiològics. Tampoc no escric sobre la presó i els reclusos. Volia escriure sobre la vida i les persones. I no vull convidar els meus lectors a una cambra dels horrors. 

Segons es recull a la mateixa edició, en Sergei va deixar passar molt temps abans de decidir-se a escriure i ho va fer a partir d'una sèrie de microfilms que en el seu moment va gravar i va aconseguir treure de manera clandestina del camp, i dels quals només una part aconsegueix recuperar:

El seu cicle, tal com ara arriba al lector, patirà un llar procés de maduració i creixement que durarà quasi vint anys.

No defensa en cap moment l'existència dels camps, però el que sí fa sovint és parlar de la introspecció que cadascú fa de la situació. 

No sempre m'ha resultat fàcil seguir el seu discurs, però tampoc no puc opinar ni, sortosament, posar-me en el seu lloc. Hi ha situacions que segur que ens transformen:

L’important és com ens sentim en veure-ho. Perquè cadascú és allò que sent que és.

(...)

Passaven coses esgarrifoses al meu voltant. Els homes es tornaven animals.

(...)

La meva vida conscient ha estat el camí vers el cim de la banalitat.

(...)

Al camp vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre uns quantes veritats, valuoses en la meva banalitat. 

(...)

En circumstàncies crítiques, les persones canvien. Canvien per bé i per mal. (...) Encara més, la consciència humana no ha canviat.

I sí, en definitiva:

Perquè la llibertat és igual de benvolent amb el que és bo i amb el que és dolent.

Santa Llúcia

                                                      Imatge manllevada de carrutxa.cat

Avui és Santa Llúcia, la patrona tradicional de les modistes que la mare, modista, cada any tractava modestament de celebrar. De fet, per gran emprenyament del pare molt intransigent sempre, tot quedava en anar a la Catedral a posar un ciri a la patrona.

Recordo que aleshores, ignoro si encara és així, la imatge estava en una mena de capella al Claustre.

Curiosament la mare, republicana convençuda i incrèdula tradicional, era no obstant molt de posar ciris i fer promeses que acostumaven a concretar-se en posar més ciris.

Personalment tinc una història, senzilla i molt llunyana que, ves per on, cada any en aquest dia em torna a la memòria. Devia tenir uns nou anys, quan un dia anava pel carrer del Carme, tornant de l'escola, sempre per la vorera, quan vaig veure una senyora gran, al que aleshores en dèiem una velleta, que dubtava si creuar o no a l'altre costat.

Pels qui no coneixen aquest carrer de Barcelona, no és pas massa ample i en l'època que comento, tampoc no era massa transitada per cotxes, però tot i això, la senyora vacil·lava. Em vaig acostar per preguntar-li si necessitava ajuda i em va dir que sí, que volia creuar, però que no hi veia i no gosava.

Naturalment la vaig agafar de bracet i vaig creuar amb ella (contravenint les indicacions de casa, ja que no ho tenia permès pels possibles "perills").

Bé, la petita història gairebé acaba aquí, però el record és que la senyora, quan es va trobar a l'altra costat, em va fer un petó i em va dir "Gràcies, que Santa Llúcia et conservi la vista". Podeu comptar que m'ho va dir en castellà, però el desig era el mateix.

I fins aquí. Ves a saber qui era la velleta, ni per què estava al barri. El que em va dir era una advocació molt freqüent,  que fins i tot l'he tornada a escoltar algun cop, però em va impactar i malgrat els anys transcorreguts encara ho conservo en la memòria. Va ser bonic i avui m'ha vagat de compartir.

Aprendre a parlar amb les plantes

"Aprendre a parlar amb les plantes" de la Marta Orriols Balaguer, una història encantadora i al mateix temps dura, com sempre que el tema és la mort i a més en una edat massa jove, en aquest cas d'un marit, company... tant és com ho vulguem anomenar. I encara hi ha un element més a afegir; al moment de la mort, ell, en Mauro, acabava de deixar la seva companya, la Paula, perquè s'havia enamorat d'una altra.

Així comença la història, que segueix per dos camins: el record de la relació i la sobtada ruptura, l'accident i la manera d'afrontar-ho tot plegat per part de la persona que es queda, i és que:

Estàvem vius.

Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien.
(...)

Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.
(...)

El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

Ella, la Paula, que treballa amb nounats, tracta sense massa èxit, de refer la seva vida sentimental, alhora que oculta a tothom que en Mauro acabava d'abandonar-la:

Al poble no saben que en Mauro em va deixar unes hores abans de morir. El pare tampoc, tot i que estava al corrent que passàvem una molt mala temporada. 
(...)
Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
(...)

El meu dolor és meu i l’única unitat de mesura possible per calibrar-lo és la intimitat de tot allò que conforma el com. 
(...)

La mort m’enfada. Des que ell no hi és, la mort m’irrita, m’exaspera per insolent i desvergonyida, per com encobreix el Mauro i per com n’està de viva.

En una de les temptatives de refer la seva vida, apareix en Quim; és clar que en la situació complicada que es troba la Paula, aquest aferrar-se a la  nova coneixença no sembla el millor per la seva tranquil·litat emocional, perquè el record de'n Mauro persisteix i no és fàcil extirpar-lo de seu dia a dia:

En Quim va irrompre a la meva vida amb una força huracanada.
(...)

Que estava divorciat ja m’ho havia dit fa un any, jo no li havia donat detalls de la meva vida i ell no havia preguntat.
(...)

Cada vegada que em toca o em fa un petó i no som dins la bombolla del sexe, alguna cosa grinyola; no em surt tornar-li l’afecte i descobreixo que aquests gestos tampoc no em fan sentir afecte cap a mi mateixa. 
(...)

Desconeixia que per molt que m’hi esforcés i per impecable que fos l’extermini del seu rastre, ell habitaria en llocs inesperats. (...) El seu radi s’estenia per una xarxa resistent decidida a fer-me entendre que va viure quaranta-tres anys, molts dels quals al meu costat, dins aquest espai que havíem anomenat casa.
(...)
No el vull oblidar. Vull deixar de filosofar, estirar-me els cabells, esmicolar un gerro contra el terra, amagar-me sota el coixí, que algú que no sigui el meu pare em digui d’anar a sopar, tornar a viure com abans i esquitxar alguna nit amb el perfum de la coqueteria. (...) recuperar tot el que he deixat enrere. 

I enmig de tot aquest maremàgnum d'emocions, ens trobem amb la quotidianitat absurda dels tràmits burocràtics, fins i tot de la mort:

La comicitat habita fins i tot en el tenebrós món funerari. Com, si no, t’enfrontes a un catàleg d’urnes amb l’opció d’una de biodegradable per als amants de la cistella ecològica?
(...)

Les cendres dividides en grams, bolcades en dues bosses de plàstic. La meva bossa dins una urna biodegradable. (...) L’altra bossa a Montjuïc, dins d’un nínxol. (...) Un home meticulós i cap quadrat desendreçat per a tota l’eternitat.

En Mauro sabia com conrear un jardí, tenia una cura exquisida per les plantes, les hi parlava, les acaronava, i ara...:

He estat esperant que sonés el timbre i apareguessis rere les fulles verdes d’alguna cosa vegetal. (...) Passaran els anys i jo envelliré, m’encongiré un o dos centímetres, els cabells se’m faran blancs, em sortiran arrugues arreu, i a la foto de la revetlla hi seguirem tots dos per sempre, jo en passat i tu en present. 
(...)
Hi ha alguna cosa trista i vagament menyspreable quan l’amor s’apaga però res de semblant a la derrota aniquilant de la mort. Creiem que la tenim domesticada amb rituals, dols, símbols, colors, però ella és salvatge i lliure. És ella la que sempre mana. La mort mana a la vida i mai a l’inrevés. 
(...)
Des del llit miro la terrassa desatesa. S’han anat morint totes les plantes. Com t’ho feies Mauro? No n’hi deu haver prou amb regar-les. Hi parlaves. (...) Em llevo, respiro i anoto a la llista: “Aprendre a parlar amb les plantes”. 

19 contes

Un breu comentari de "Anatomia de les distàncies curtes", un llibre de la Marta Orriols, que ha resultat un recull de 19 contes.

No és el primer cop que caic en un llibre de relats curts, tot i que no m’agraden, però aquest cop val a dir que no ho sabia i que un cop amb el llibre de la biblioteca a casa, m’he trobat amb la sorpresa.

El vaig demanar perquè acabava de llegir “Aprendre a parlar amb les plantes”, del qual tinc pendent publicar un comentari, però que puc avançar que em va semblar un llibre encantador amb una història que enganxa. Va ser per això que vaig decidir que llegiria alguna cosa més de la mateixa autora, però, val a dir que en aquest cas, res a veure.

Trobo que els relats curts, si no són d’una exquisidesa molt exclusiva, sovint es tracta tot de manera molt superficial i acaba referint-se només a petits apunts i pinzellades.

En aquest cas es tracta de 19 històries que no sempre tenen quelcom en comú. Així ens trobem amb la tendresa de “Tots els colors”, amb el despertar a la sexualitat homosexual de la protagonista, o millor encara del “Síndrome del membre fantasma” on el protagonista, Cada vegada que busca el tabac i no el troba, està convençut que el seu cervell ha tractat el tabac com una part més d’aquest cos que ara el reclama. I li dol.

I això al costat de la inversemblant història de “Sisif a la novena planta” on un incipient prometedor executiu veu el seu futur professional enfonsat quan s’ha de fer càrrec de la seva àvia dement: L’ha enyorat tot aquest temps, i comprèn que en aquesta enyorança hi ha, malgrat la nosa que significa en un moment professional clau, alguna cosa ja del tot irreversible.

Haig de lamentar que no he trobat cap altre història amb res significatiu a comentar, i que l'únic que m'han provocat la resta de contes, és una total indiferència, però potser hi haurà qui no estarà d'acord amb la meva percepció. Si és així i ho vol comentar, estaré encantada de contrastar opinions.

A mode de trilogia

En Xavier Bosch va escriure aquests tres llibres a mode d'una trilogia on el protagonista és el periodista i presentador de televisió Dani Santana.

Al primer "Se sabrà tot" hi ha dos protagonistes principals:

En Dani Santana, el director, que pateix un trauma a raó d’un desgraciat accident quan era tot just un adolescent i al que trobem en el moment que dimiteix del seu càrrec.

I l’A.B.C. el designat pel propietari, qui amaga la seva tendència sexual i una fosca història relacionada amb aquestes relacions.

En definitiva, tot són secrets i mentides.

Un del temes principals del relat és una suposada “Operació Campeador” per liquidar una cèl·lula jihadista.

D'alguna manera, el que per mi ha resultat més interessant de tot el relat és la descripció que fa de la relació en el sí d'una redacció de diari i la relació sexual que manté amb l'Eva Bosch, una mossa que l'està investigant de manera amagada:

Plego, sí. El rumor que ha circulat en les darreres hores en aquest cas era veritat. (...) Les relacions entre el director d’un diari i el seu editor mai no són fàcils.
(...)

Quan l’editor vol fer de director, malament rai (...) Ens ha succeït el pitjor que li pot passar a un diari. En comptes d’explicar noticies ens hem convertit en una d’elles.
(...)

Si els periodistes poguéssim explicar les coses que sabem... 
(...)
El compromís amb el lector no té preu. Per més que l’establishment, el poder, els polítics o qui sigui pressioni tant com pugui, que també és la seva feina, el compromís amb el lector és sagrat i no té preu. (...) Només els poders dèbils tenen por de la crítica i miren d’ocultar segons quins fets, els bruts, els tèrbols, els que els neguitegen, els que no ens convenen. 

En definitiva:

- Quin model de diari volem? “Critiquem, però no gaire...”. “Expliquem, però no gaire...”. “Que no s’enfadi aquest”, “que no s’emprenyi l’altre”, “aquest és bon client”, “aquest dona les subvencions”, aquest ens té agafats pels collons”, “aquest fa les sopes i aquest se les menja totes”... 

A "Homes d’honor" tornem a trobar a en Dani, després de la seva dimissió del diari, ara com a presentador de notícies a la televisió.

En sabem alguna cosa més de la seva privacitat, com per exemple on viu i les neves relacions que ara manté amb la seva productora executiva: 

Viu en un dúplex assolellat al Parc Central de Sant Cugat.

(...)

La Rosa, la productora executiva: La Rosa, de pupil·la felina i experiència covada a diferents canals, l’endemà de l’emissió del programa es llevava com les gallines perquè res no li passés per alt.

(...)

Feia anys i panys que el Zac, la Rosa i l’Álvaro treballaven junts al “Punt de vista”. (...) Per treballar a la televisió, pell dura i poques manies.

Aquest cop la història gira entorn dues històries: Una suposada conxorxa relativa a l'incendi del Liceu i l'entrevista a la Tuzza Talese, una dona que havia estat casada amb un membre de la màfia i que ara s'havia convertit en una escriptora famosa, però sempre perseguida i amagada per haver delatat el seu marit:

Del Liceu sabem:

A mig matí del 31, un dia i mig després de l’última funció, els bombers rebien la trucada que feia anys que esperaven: es veia fum a la Rambla i semblava que hi hagués foc a l’escenari del Liceu. (...) El judici de l’incendi, aquí  salta la primera alarma, no va començar fins l’any 2000. Sis anys després.
(...)

La segona alarma, de fet, és que només hi hagués un sol imputat i que fos el director tècnic, l’última baula de responsabilitat. (...) Al final, ni presó, ni multa, ni res de res. Nasti de plasti. Sentència absolutòria. No hi ha culpables. Cap ni un. No es volia fer la guitza a ningú. 
(...)

Tothom sabia que el Liceu era un polvorí. Tothom sabia que amb el mínim frec de les flames... El ris d’incendi del Liceu era elevat, molt elevat, i conegut.
(...)

El polvorí, per dir-ho així, estava sota l’escenari. Tothom mirava amunt, el cortinatge, el teló, el no sé què... Però el problema del Liceu, i en això estarem tots d’acord, estava escenari avall. Allà sota s’hi amagava tot un món. (...) Era una estructura subterrània, de fusta, de cinc plantes. 
(...)
Un accident. I prou. El judici es va acabar sense culpables, sense aclarir què va provocar el sinistre i amb la conclusió, acceptada per tothom, que va ser un accident. 

De la Tuzza Talese:

Qui ho havia de dir que, amb la batuda que havia dut el seu marit a la presó, hauria nascut una nova Santuzza. La Tuzza Talese, l’autora d’èxit. L’escriptora que, sense haver escrit mai res abans, havia gosat desafiar el Sistema explicant, sense reserves i amb una precisió de detalls valorada per tota la crítica internacional, la vida de casada amb un membre de la màfia. 
(...)

Per la seva  experiència sabia, també, que una entrevista, un cop ha engegat, és com una muntanya 

La màfia no és un problema italià, és multinacional. 

(...)

Viure d’amagat no és un joc. Viure d’amagat és una tortura. No puc dormir tres nits al maateix llit. (...) No tinc casa i, el que és pitjor, sé que no en podré tenir mai més. Això és una condemna.

I arriba el torn d'"Eufòria" la tercera i definitiva part de les històries del nostre protagonista.
En aquest cas, el trobem a l'hospital, totalment immobilitzat a raó d'un misteriós atemptat que ha patit i el relat es centra en la investigació del mateix i també en les pràctiques poc clares de les farmacèutiques en el que es refereix a un nou fàrmac de preu elevat que s'està receptant de manera insistent a diferents pacients:

Dani Santana, el presentador que s’agradava més al plató que a la vida, hauria d’estar una temporada fora de pantalla. (...) Era un intent d’assassinat.
(...)

Recuperació. Rehabilitació. I molta fe.
(...)

Un vespre, a última hora, el Dani havia tornat trasbalsat a la redacció i li havia demanat que l’endemà, sens falta, s’encarregués de fer una cosa. El periodista es va treure un llapis de memòria, que era com un petit robot verd de Lego, i el va deixar sobre la taula. (...) l’endemà, sense mirar-lo (això el Dani ja ho donava per descomptat), l’havia d’agafar i anar-lo a dipositar en una caixa de seguretat d’una entitat bancària que ella obriria al seu nom, Raquel Ruiz Coders. (...) I promete’m que només ho obriràs si mai... em maten. 

Per avançar en les seves investigacions es decideix obrir un espai digital:

I comença l’aventura amb “Només els fets”.Nomeselsfets.com
(...)

Invertir en metges és la inversió més segura per als laboratoris farmacèutics.
(...)

A canvi de doblar i triplicar el seu sou, molts metges han receptat més medicaments dels que tocava i han receptat els més cars. No els genèrics, els cars. I els pagàvem entre tots. Els pacients i els familiars que no estan lliures de pecat.

Només afegiré que si bé els plantejaments semblen interessants en cadascuna de les històries, mai no s'acaben de resoldre. Totes queden en l'aire, cosa que sembla comprensible donat que els temes que ha triat són delicats i difícilment es podria demostrar cap mena  d'actuació no ja irregular, sinó directament delictiva.

En resum, han estat unes lectures entretingudes sense més.

La bona mort

Estava al prestatge de la biblioteca, amb les novetats. Un llibret d'aparença insignificant, (mai no ens podem refiar de les aparences) de només 70 pàgines. Em refereixo a "La bona mort" un dietari on Vicenç Villatoro, ens deixa constància de les reflexions que l'assalten mentre acompanya la mare en els darrers moments de la seva vida.

I comença:

Escric perquè de sobte m’he adonat que tot el que estimo morirà.

Molt d'acord amb aquest paràgraf:

La qüestió no és morir, sinó haver viscut. La qüestió, com sempre, és el sentit de les coses.

I ja només deixo un recull d'algunes frases i/o pensaments que només són un pàl·lid reflex del que m'ha impactat la lectura, que no puc més que recomanar:

Sense les paraules, les formes estranyes que pot arribat a prendre l’amor són infinits.

(...)

Diu el pare que creure és un avantatge: si la mare o ell fossin religiosos, esperarien alguna cosa. Ara no esperen res.

(...)

Acabem sent un àlbum de fotos. Un àlbum és una vida liofilitzada.

(...)

Representa que ella el que voldria és la pastilla, la injecció, que la matés de pressa. Si ella tingués aquesta pastilla a la mà, ¿segur que se la prendria? ¿En tots els moments?

(...)

En la mort, com en l’amor, l’apoteosi del tacte. (...) Busquem encarnar l’afecte en el tacte.

(...)

Totes les situacions, fins i tot les més dramàtiques, poden esdevenir una rutina.

(...)

Cadascú intenta construir un relat de la pròpia vida que li doni sentit. I qualsevol il·lusió de sentit sobre la nostra pròpia vida descansa en els altres. (...)  L’amor és en part això, en les seves diverses formes: l’existència d’aquest altre. Per això quan aquest “altre” mor, ens deixa una immensa sensació de buit.

Només resta una breu referència on aclareix, si cal, el perquè i el com:

Vicenç Villatoro va escriure aquest dietari entre el 6 de febrer i el 28 de març de 2006, en paral·lel a les últimes setmanes de vida de la seva mare, a qui havien diagnosticat un càncer que va preferir no tractar-se.

Per la seva mare una bona mort era a casa, rodejada de tot el que estimava (persones, però també coses), sense patiment.

L’assassí que estimava els llibres

No sóc lectora habitual de novel·la negra, però aquest títol "L’assassí que estimava els llibres" de'n Martí Domínguez, em va cridar l'atenció.

La trama comença amb la descoberta d'un cadàver que duia un llibre amb un títol que sembla suggerent: 

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas De Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com a una de les belles arts.

Aquí entra en joc l'inspector Tena, un policia meticulós, un tant descurat amb el seu aspecte, que tot i no ser gens afeccionat a la lectura, des del primer moment troba quelcom de sospitós el fet del llibre. I és que en Tena:

Era un policia modèlic, que dedicava temps i esforços als casos i que no es donava fàcilment per satisfet.
(...)

Ell mai no havia necessitat llegir.
(...)
Feia temps que no cuidava el seu aspecte, ni tan sols se mirava a l’espill abans d’eixir de casa. 

Però aviat tot fa indicar que es troben amb una mena d'assassí en sèrie, ja que aquell no és l'únic crim que està relacionat, de manera un tant insòlita, amb un llibre de la mateixa col·lecció:

En un país on llegir és un accident el fet que tots dos morien amb un llibre d’aquella col·lecció entre mans els havia cridat l’atenció. (...)  De vegades, ens fixem en allò que ens sembla més extraordinari, quan sota allò no hi ha res, res més que un apriorisme gratuït.

A partir d'aquí, com en tota bona novel·la policíaca, tot comença a interaccionar-se i complicar-se. Apareixen diversos personatges, i la història va adquirint notes misterioses i confuses. D'entrada, "don Eugeni" i la seva esposa "donya Clara":

Don Eugeni era un home dotat amb una sorprenent capacitat d’observació, sabia l’entrellat de les passions humanes, i tenia la tendència a pensar sempre a la baixa dels altres.

(...)

Donya Clara es preguntava què havia fet malament. El fill major, fracassat en els amors i perdut en l’estupidesa de l’art de la pesca; el segon, d’Erasmus en Hannover, dibuixant còmics, i imatges obscenes i pornogràfiques, en comptes de treure’s la carrera d’arquitectura, i la filla, Cuca,, amistançada amb aquell xicot antisistema i fill de comunistes. 

També té un paper relativament important la seva filla Cuca i és que:

La relació de Cuca amb el fill del seu antic company de col·legi l’havia alarmat una mica. (...) I la cosa havia anat molt de pressa, fins a l’extrem que la filla ja l’estava presentant a casa.

Una trama, com ja he apuntat un tant confosa, però de bon llegir malgrat no estem massa interessats en aquests tipus d'històries, amb un final, que malgrat no comentaré, ja podem suposar que ho aclarirà tot, o no?

En definitiva sembla que:

El món és ple a vessar de primeres preguntes mai contestades, de parelles trencades o de matrimonis fracassats per haver errat en la primera pregunta.
(...)

En un escriptor l’art ocupa en la vida tant o més lloc que l’amor, i quan rivalitzen un amb l’altre aquest últim ho té malament. 

La mort del comanador Llibre 2

Ja està, ja he llegit el segon i, suposo, i fins i tot espero, definitiu volum de la estranya història que ens narra en  Haruki Murakami, i, sabeu què? Al meu parer, ha fet bona aquella dita de: "Nunca segundas partes fueron buenas"

Potser he exagerat una mica amb la dita, però el cert és que no ha satisfet les expectatives que havia despertat en el primer volum, i una de les principals incògnites que semblava havien de ser element principal del desenvolupament del final, ni s'anomena. I em refereixo al misteriós personatge sense rostre amb que comença el llibre primer, i que sembla reptar-lo sinó amenaçar-lo, i que en aquesta segona part queda totalment esvaït, tot i que, possiblement, el podem intuir si fem un esforç, malgrat no queda concretat:

L’home alt que hi havia plantat al meu davant no tenia rostre. (...) Allà on hauria hagut d’haver-hi el rostre només hi havia un espai buit. 
(...)
Algun dia potser haurà de pintar el meu retrat. Si se’n surt, llavors li tornaré el pingüí.

Bé, parlem d'aquest llibre:

Reprèn la història del pintor protagonista. El retrobem en la aïllada casa que li ha llogat un bon amic i ens aclareix alguna cosa més de la seva personalitat, tant en el que es refereix a la seva vida quotidiana com a l'estranya fascinació que en el seu moment li va despertar el quadre que dona nom al relat:

Per a mi cuinar no és cap esforç. Sempre m’han agradat les feines manuals, com ara cuinar, fer treballs senzills de fusteria, arreglar bicicletes o fer jardineria.
(...)
Quan no sabia què fer, sovint passava les hores mirant aquell quadre sense cansar-me’n 

I també recuperem la història del seu veí, en Menshiki del que ell mateix es defineix d'alguna manera com: M’he embrutat les mans en molts negocis. Es pot dir que he viscut assumint molts riscos. 

Tan si era estiu com hivern, tant si feia sol com si estava núvol, independentment de l’estació que fos o del temps que fes, la cabellera se li veia sempre ben blanca, amb uns subtils canvis de matís.
(...)

En realitat, tot i que l’havia acabat feia poques setmanes, no recordava gaire quina mena de quadre havia pintat. (D’en Menshiki) Sempre em passa el mateix quan enllesteixo un quadre i començo a treballar en el següent. 

Tal com em va passar amb el primer volum m'ha atret la manera tan especial que té de parlar de la pintura, del fet de pintar. En anteriors relats havia mostrat el seu interès i coneixement del món de la música i de l'art, però és el primer cop que s'hi endinsa tant profundament en la pell d'un pintor:

El vaig dibuixar amb un llapis imaginari en un quadern imaginari, dins el cap. (...)  I pot ser que algun dia acabi fent de debò el dibuix d’allò que he esbossat mentalment.   
(...)
Els quadres són curiosos, ja que a mesura que s’acosten al final van adquirint una voluntat, una veu i un punt de vista propis.
(...)

Vaig treballar una estona cada dia en el retrat de la Marie. Vaig anar modelant la imatge convenientment a partir de l’esbós que havia fet a la tela. (...) Per pintar un quadre hi ha una part de la feina que s’ha de fer tenint el model al davant, però també una part que s’ha de preparar sense el model.
(...)

Des que m’havia instal·lat en aquella casa havia pintat un quadre darrere l’altre, gairebé sense parar.

I ja ho deixo, amb uns apunts sobre el comanador, aquest estrany personatge sorgit d'un quadre un tant misteriós, el sentit del qual no acaba de quedar resolt, tot i que tampoc no es tracta que jo ara desvetlli cap secret:

Si s’havia de jutjar per l’aspecte, el comanador devia pertànyer a una família adinerada de l’època, mentre que el Carallarg no devia ser més que un simple plebeu. 
(...)
El comanador era una idea, però el seu cos no. Només era un cos manllevat per una idea, i com qualsevol cos no estava disposat a acollir la mort passivament. (...) El comanador m’havia manat que el matés a ell, però en realitat el que havia de matar era el cos d’algú altre.

El tatuador de Auschwitz

"El tatuador de Auschwitz". És una història real, de patiment i amor, de dolor i superació, de lluita callada i resistència, de tot això i potser més, escrita per  Heather Morris. És la història de'n Lale i de la Gita que es van conèixer en un terrible camp de concentració, es van enamorar, van patir, van lluitar i van veure realitzat allò que només havia estat un somni: Viure plegats.

Fins i tot. i malgrat tots els pronòstics adversos, van aconseguir ser pares. 

La mateixa autora els dedica una sentida dedicatòria: A la memoria de Lale Sokolov. Gracias por dejar que yo cuente tu historia y la de Gita.

Tot comença quan en Lale Sokolov...: La primera vez que se fue de su casa era un joven prometedor en busca de un futuro para sí. (…) Su segunda partida, llena de incertidumbre y rumbo a lo desconocido, lo inquietó. ¿Qué habría más adelante?... és conduit al camp de concentració de Auschwitz Birkenau. i té la dubtosa fortuna de ser reclutat com a tatuador oficial, i és que si bé, la "feina" que se li encomana és denigrant i dolorosa, pot aconseguir alguns petits beneficis que ell sovint utilitzarà a més de'n benefici propi, en el dels seus companys de captiveri.

Passa el temps, és aquest un fet que no l'atura ni el plaer ni el dolor ni les injustícies i un dia s'adona que:

4 de abril de 1944. Cuando lo ha visto en sus hojas de trabajo esa semana, “abril” le ha chocado. (…) Dentro de tres semanas hará dos años que está en ese lugar.

Allà, ja treballant com a tatuador, té que tornar-li a imprimir el número que se li ha mig esborrat a la Gita, i només veure-la i fregar-li lleugerament el braç se sent atret per ella.

Emprenedor com és, aviat troba la forma de tornar a trobar-se amb ella, aquest cop a soles i s'inicia entre ells un diàleg colpidor:

-Escoger vivir es un acto de desafío, una forma de egoísmo.
(...)

-¿Has perdido tu fe?

-La primera noche que llegué aquí.

I no puc afegir res més al desenllaç de la història que ens narra la seva autora. Em limitaré a transcriure uns paràgrafs que ho resumeixen:

Lale cambió su nombre por el de Sokolov, el apellido ruso de su hermana casada. (…) Él y Gita se casaron en octubre de 1945 y establecieron su hogar en Bratislava.

Lale nació como Ludwig Eisenberg el 28 de octubre de 1916 en Krompachy, Eslovaquia. Fue llevado a Auschwitz el 23 de abril de 1942 y tatuado con el número 32407.
(...)

Gita nació como Gisela Fuhrmannova (Furman) el 11 de marzo de 1925 en Vranov nad Topl’ou, Eslovaquia. Fue llevada a Auschwitz el 13 de abril de 1942 y tatuada con el número 34902, y Lale volvió a tatuarla en julio cuando pasó de Auschwitz a Birkenau. 
(...)

Gita murió el 3 de octubre de 2003

Lale murió el 31 de octubre de 2006

Una casa per al senyor Biswas

Dues setmanes abans de morir, al senyor Mohun Biswas, periodista de Sikkim Street, St James, Port of Spain, el van fer fora de la feina.(...) El senyor Biswas tenia quaranta-sis anys i quatre fills.

Pràcticament aquest és l'inici de "Una casa per al senyor Biswas" de'n V.S.Naipaul. Si decidim seguir endavant en la lectura, coneixerem la complicada història del Senyor Biswas fins que arriba a aconseguir ser propietari d'una casa, la primera de la seva vida i tot i això, es tracta d'una casa molt deteriorada que no compleix les expectatives de la visita inicial on, com era de suposar, amb molta habilitat i aprofitant-se de la seva bona fe, li van amagar totes les nombroses deficiències que patia l'edificació, que per cert, no va ser econòmica:

El senyor Biswas havia pagat cinc mil cinc-cents dòlars per aquella casa.
(...)

El mateix dia que van comprar la casa hi van començar a trobar defectes. 

Però la història comença molt abans, quan era un nen:

Mai no es va oblidar que era un nen malastruc, i que sobretot ho eren els seus esternuts.
(...)
El món no guardava cap testimoni del naixement ni dels primers anys de la vida del senyor Biswas. 
(...)

En senyor Biswas es va fer gran. (...) Mai no tenia consciència de tenir gana. No li feia res no anar a escola.

Aviat arribem a la seva edat adolescent, gairebé adulta i la seva vida no ha canviat gaire, ni, per descomptat ha millorat. Pel seu mal cap, o potser millor la seva innocència, aviat es trobarà en l'obligació de contreure matrimoni amb una gairebé desconeguda noia, la Shama, filla dels amos del magatzem on treballava i a la qui, inconscientment, li va fer arribar una nota on sense cap malícia, li demanava per veure's després de la feina, i que la família de la noia, de manera totalment interessada, va voler considerar comprometedora:

Després d’una breu cerimònia al registre civil, tan fictícia com un joc de nens i amb flors de paper posades en gerros dissemblants sobre una taula de color de palla i d’aspecte oficial, al senyor Biswas i a Shama els van donar una part d’un habitació  allargada al pis de dalt de tot de la casa de fusta.
(...)

Havien casat Shama amb ell només perquè ell era de la casta adequada, de la mateixa manera que havien casat aquella altra filla que es deia C amb un venedor de cocos analfabet. (...) Se sentia igual que abans, com si no s’hagués casat. 
(...)
Així, el senyor Biswas se’n va anar a viure a The Chase, a la botiga. Quan se n’hi van anar, Shama estava embarassada. 
(...)
Així, el senyor Biswas va deixar l’única casa sobre la qual tenia algun dret. Durant els trenta-cinc anys següents, seria un rodamon, sense cap lloc que pogués considerar seu, sense família. 

La història s'allarga relatant gairebé de manera minuciosa tots els entrebancs, canvis de feina i de condicions de vivenda del Sr. Biswas i la seva imposada esposa, això sí, malgrat els seus esforços, no pot evitar romandre sempre sota el control i el domini de la família d'ella:

Mentre feia conjectures sobre allò, va analitzar la seva situació. Era pare de quatre criatures i estava en la mateixa posició que quan tenia disset anys, abans de casar-se i de conèixer els Tusi (La família de la dona). No tenia ni vocació ni cap mitjà segur de guanyar-se la vida. 
(...)
 No semblo res. Ni botiguer, ni advocat, ni metge, ni peó, ni capatàs... No semblo res. 
(...)

Una trobada casual l’havia portat a fer-se retolista. Ser retolista el va portar a la Casa Hanuman i als Tulsi. Ser retolista el va ajudar a trobar un lloc a The Sentinel.

I ja sabem el final de la història, que no és altre que el començament de tot el relat.

Los asquerosos

No havia llegit res d'aquest autor i no m'ha decebut, és més aquesta història que ens presenta en Santiago Lorenzo, m'ha resultat interessant, de bon llegir.

L'argument comença amb un fet que en segons quins dies i determinades situacions, dissortadament molt actuals, no és de tot insòlit: Un jove, en Manuel, és agredit violentament, per un policia antidisturbis, al mateix portal de casa seva on es trobava casualment a punt per sortir al carrer, quan es topa amb una protesta estudiantil. Ell, davant la gratuita agressió reacciona, i com es dona la circumstància que ja des de ben petit, és un manetes que sempre està a punt per resoldre qualsevol avaria, acaba clavant-li un tornavís que acostuma a dur en una butxaca i li causa la mort:

En julio de 2015 había entrado en vigor un nuevo corpus jurídico que redefinía las relaciones de los ciudadanos con las fuerzas de seguridad. (…) Había más motivo para evitar la policía en 2015 que a los quinquis a los setenta, a los que por edad tuve ocasión de tratar. 

(...)

Desde crío, Manuel se entretenía con un simple lápiz, incluso dibujando con él.
(...)
Manuel era un pequeño manitas que luego fue creciendo. 

Aquest és l'inici de la història d'una fugida que acaba convertint-se en un seguit d'aventures que desemboquen en una mena de viatge interior cap a la solitud i la introspecció quan troba una casa aparentment abandonada a Zarzahuriel, un poble gairebé fantasma:

Él había llegado a Zarzahuriel forzado por las circunstancias y un destornillador. Se había visto empujado a un medio desconocido al que había intentado sobreponerse.

(...)

La madriguera en la que Manuel plantó pica no era así como muy atractiva. (…) Vivir varado en Zarzahuriel debía de tener sus débitos, sus incomodidades y sus sevicias. 

En Manuel, surt molt poc de casa, es mou habitualment entre tenebres i només amb la complicitat d'un amic, aconsegueixen travar una xarxa per subministrar-li els queviures i estris necessaris sense despertar cap sospita, a través d'un supermercat que té el servei a domicili.

En las horas de noche, que eran muchas, Manuel se ponía a prueba transitando por la casa a oscuras.

(...)

Adoptó nuevas costumbres de aseo. (…) Dejó de lavarse

(...)
Siempre estaba en danza, nutrido de actividad.

Però quan més adaptat estava a la seva nova situació, quan la solitud era la seva millor companyia, succeeix un fet que el deixa pràcticament al descobert, i és que en una casa molt propera a la que ell ocupa, apareixen uns nous inquilins que ho regiren tot i posen en perill el seu anonimat i que ell bateja com a "mochufas":

Tras un año de dar por hecho que había encontrado el escondite ideal, el terror a ser descubierto, atrapado y procesado se le echó encima como un vómito de lava.

(...)

La Mofucha ensuciaba todo el  día con los motores de sus coche que parecían carros de combate; con sus artilugios eléctricos, sin los que no era capaz de batir un huevo; con las calderas de sus calefacciones anticipadas, no fueran a coger un catarro mientras no estaban.
(...)

En un principio, el peligro que suscitaban los mochufas era que le vieran, rompiendo su clandestinidad. (…) Per ese detalle perdía gravedad al compararlo con el tórrido infierno nuevo; tener que convivir con la patulea.
(...)

Parecía que cada semana venían más. Aumentaban vertiginosamente las actividades camperas: excursiones, parapente, el quad rugiente (que también acabo por comparecer). Y siempre en grupo, como ñus en marcha, necesitados de testigos, y prolongando el gregarismo fiduciario al enviar las fotos testimoniales de sus hazañas.

Bé, possiblement us preguntareu què acaba passant amb el policia que havia matat, i la realitat és que aquest fet acaba passant a un segon terme, perquè el que en realitat sembla importar-li a l'autor és fer palesa una crítica a la violència policial i al dret a la llibertat en solitud, perquè en Manuel només desitjava...:

El billetaje que Manuel sí quería reunir era gratis: tiempo a espuertas, a plazo fijo, en bonos, acciones y activos.

(...)

Su capital no crecía por adición, sino por sustracción. Su riqueza señera era que no necesitaba pelas, ni gente, ni afecto, ni reconocimiento ni ánimos ni amores.

Però pot ser el que en realitat acaba considerant l'autor?:

Todos somos candidatos a asquerosos. Pero puesto Manuel de espaldas a todo, de culo ante el mundo entero, no seria ilegítimo considerar que el verdadero asqueroso puro de toda esta feria fuera él. 

Havia de ploure molt

Tinc com una estranya atracció per la pluja. És molt habitual que em caigui a sobre quan no porto paraigua i el cert és que tampoc no sol importar-me gaire acabar ben xopa.

Avui les prediccions parlaven de fortes tempestes, de gota freda... uiiii quina por!!! Jo tenia previst arribar-me a Barcelona. No era imprescindible, però volia acompanyar un familiar a una entrevista amb una Assistenta Social, tot i que tampoc no em semblava massa transcendent, no acostumo a defugir aquesta mena de diguem-ne compromisos? 

Normalment no acostumo a fer gaire cas ni a prediccions ni a segons quins consells, però, ai, las, estic en un moment una mica vulnerable emocionalment i aquest cop he claudicat, i la pluja sembla haver pres el mateix camí perquè, tret de quatre gotes, algun xàfec, que ni ha mullat el terra i poca cosa més, les prediccions gairebé catastròfiques no s'han complert en absolut.

Ara, que és l'hora que havia de ser a Barcelona, no puc evitar sentir-me un tant estúpida, això sí, tot i que aquest matí he sortit a passejar, m'he assegut a prendre un cafè i llegir el diari, no m'he mullat ni una mica, estic confortablement instal·lada a casa, veient per la finestra el fantàstic dia gris i una mica decebuda possiblement per moltes coses que ara, segurament de forma interessada, vull focalitzar en el temps atmosfèric. 

Que els que em llegiu, tingueu un bon dia. I la resta també.

Tot un caràcter o una mare castradora?

Si m'ho permeteu, faré un exercici de memòria purament personal: La meva mare tenia molt caràcter, era forta, dura, intel·ligent, independent i molt lluitadora. Tot això i alguna cosa més que no he destacat, formaven part de la seva personalitat, però res a veure amb la mare que ens descriu l'autora, perquè tenir tot un caràcter, no té res a veure amb voler-ho imposar a ningú, i més concretament als fills.

Perquè els fills els parim, és clar, però no són de la nostra propietat. Cadascun d'ells (o elles que no s'ofenguin les feministes) és únic i irrepetible, els podem aconsellar, ajudar sempre, patir amb i per ells, però imposar-los res és un error.

I després d'aquesta llarga reflexió, entro a comentar la novel·la escrita per la Imma Monsó

La Júlia és una dona amb un fort caràcter, que té dues filles, una de les quals, la petita, encara viu amb ella. Separada, a raó d'una història confosa, que coneixem només a partir del seu punt de vista, intenta imposar els seus gustos i aspiracions a la filla, que és la que ens explica la història, i a la que, segons el meu parer, té completament anul·lada i insegura.

I el principi va ser l'episodi amb el marit que ha transcendit degudament manipulat a les filles:

El nostre pare, el va absentar de casa (la mare) just quan jo acabava de néixer. La meva germana tenia sis anys i era al llit amb febre. Jo era encara en una incubadora, a l’hospital.

(...)

Dels motius pels quals allò havia passat era impossible treure’n una conclusió coherent.

I a la mare, com la descriu?:

La mamà era temible quan disposava d’energia, que era gairebé sempre.
(...)

Així, fins i tot quan aconseguia evitar una cosa que havia temut fer, s’esgarrifava mentre no la feia tot pensant com se sentiria si estigués fent-la.
(...)

Sense treva es defensava dels afectes com si suposessin alguna mena de perill,  i de seguida trobava la manera d’emetre algun judici esmolat cap a tal o tal persona, com per conjurar aquest perill.
(...)

Pertanyia a aquesta mena de persones que sempre fan la impressió d’estar a punt d’aixecar-se si estan assegudes, a punt de marxar si estan dretes, a punt de tornar si han marxat, a punt de marxar si acaben de tornar. 
(...)
Al damunt de ser ella qui ofenia, s’indignava després d’haver-ho fet. 

També coneixem quelcom de la seva relació amb la germana gran i sens dubte més independent, menys "castrada" per la mare:

La meva germana reconeixia que la mamà, amb les seves nombroses perspectives sobre cada afer, amb la seva manera de defensar cadascuna de les facetes del prisma, ens donava una visió summament rica de la realitat. 

(...)

Amb la meva germana, segurament a causa de la distància i també perquè sempre havíem estat tan diferents, se’ns feia cada cop més difícil començar a parlar.
(...)

La meva germana era d’aquesta mena de persones immunes als encanteris, per bé i per mal; potser massa acostumada a veure només el cantó ordinari de la vida. 

I contràriament als desigs de la mare, que pretenia que havia de ser superdotada, la nostra protagonista (amb el permís de la mare), decideix preparar oposicions:

No era motiu de celebració que jo preparés les meves oposicions (que eren a interventor-tresorer de l’Administració local). (...) I tampoc no era motiu de celebració que la meva germana li hagués donat néts. 
(...)
En el període anterior a la tria de carrera, la mamà havia opinat que les dues úniques coses per les quals em decantava llavors, la microbiologia i les Belles Arts, eren, respectivament, un focus sèptic i una pèrdua de temps. (...) Era molt maniàtica. 

I així, gairebé sense ni adonar-se'n va entrant en un estat depressiu i depenent de la mare, que al seu torn va perdent interès per la filla i, un cop jubilada, emprèn una nova vida amb noves coneixences.
Així les coses, és la filla qui se sent abandonada i, la feina de tants anys tractant d'anular-la té el seu fruit i quan és la mare qui decideix desempallegar-se d'una filla que, segons ella comença a fer-li nosa, se sent desemparada i ha de marxar de casa i cercar la manera de començar a viure la seva pròpia vida:

Els meus amics van deixar d’insistir. Ara ja no sortia, ni amb ells ni tampoc sola. M’aclaparava baixar a la ciutat.
(...)

De tant en tant, provava de fer un esforç per sortir d’aquest estat lamentable. (...) ¿L’amor? T’has d’esforçar un munt per arribar sempre al mateix lloc. ¿La maternitat? De totes les coses absurdes que veia al meu voltant, aquesta em semblava la més absurda de totes.

Tot i que el desenvolupant de la història fa pensar que aquest relat tindrà un final dramàtic, sembla que l'autora ha volgut ser compassiva i, malgrat que no relataré el final, s'albira un bri d'esperança.

I acabo, diria que no pot ser d'altra manera, amb un parell de referències que la protagonista li dedica a la mare:

Tenia un front llis i una llum tan intensa a la mirada que, fins i tot quan enfocaves la part superior de la cella, te n’arribava algun raig indefugible, tenia un cos exuberant i un caminar àgil i elegant. 

(...)

D’ella ho envejava gairebé tot. La vida que duia. Les amistats, les sortides, la pintura. La seva edat (que continuava sent un misteri però que podríem qualificar, sense por d’equivocar-nos, de relativament avançada), perquè començava a saber viure les hores com si fossin les últimes. 

La muerte del comendador

Ho confesso, he reincidit: He escoltat i llegit diferents crítiques de "La muerte del comendador" de'n  Haruki Murakami i malgrat que havia decidit no tornar-lo a llegir, no m'he pogut resistir i, sabeu què? no m'ha decebut en absolut. M'he tornat a enganxar al seu relat atípic, màgic  i misteriós. Almenys a aquesta primera part i esperant amb delit els propers dies per fer-me amb la segona.

No ens podem deixar enganyar per l'autor quan en boca del protagonista ens diu...

Voy a esforzarme para poder contarlo todo de una manera lógica y sistemática dentro de mis posibilidades.

Perquè, alerta!:

Muchas veces perdemos la noción de dónde está el límite entre la realidad y la irrealidad. 

Però, aniré a parts: El protagonista és un pintor que després d'una crisi i separació matrimonial, es retira a viure en una casa aïllada que un amic li facilita. Es troba en una situació personal i professional en què s'ho està qüestionant tot de nou i viure en un retir forçat, però triat, el sedueix:

Tenía treinta y seis años. No andaba lejos de los cuarenta. Antes de cumplirlos, debía hacerme un nombre como pintor. Era una obsesión que me acompañaba a todas horas.

(...)
Yo no era más que un pintor pobre sin nombre. Mi mujer me había abandonado después de seis años de vida en común. No tenia buena relación con mis padres, no tenia casa propia, tampoco nada que pudiese considerar bienes materiales, y en aquel momento vivía de forma provisional en la casa del padre de un amigo.
(...)

Desde que vivía solo en aquel lugar, me sentía cada vez más atraído y había crecido mi sensibilidad por las maravillas de la naturaleza.

Jo no sóc en absolut cap entesa en pintura, però val a dir, que la seva tècnica per pintar retrats és, si més no, curiosa:

Nunca usé al retratado como modelo. Recibía el encargo y lo primero que hacía era mantener una entrevista personal con el cliente. (…) Al final les pedía cinco o seis fotos que les gustasen, fotos normales de su vida diaria. A veces, no siempre, usaba una pequeña cámara para tomar fotos yo mismo de distintos ángulos de su cara. Nada más.

En la seva nova vivenda, i no oblidem que també es tracta d'un nou estil de vida, coneix al seu veí més proper, que ja ha albirat algun cop des de casa seva; un home atractiu i misteriós el qual, després d'encarregar-li un retrat seu en el que li dona llibertat absoluta per cercar l'estil que més s'estimi i pel qual li paga una gens menyspreable quantitat de diners, li fa un nou i encara més estrany i peculiar encàrrec: Pintar el retrat d'una nena de la qual en Menshili, el veí, assegura que és la seva filla nascuda a raó d'un relació extramatrimonial i fins el moment, no reconeguda:

De vez en cuando veía a alguien en la parte de la terraza orientada hacia mi casa (me recordaba a la cubierta de un barco). Solía suceder al atardecer, pero no tenía claro si se trataba de un hombre o de una mujer. Solo alcanzaba a ver una silueta en la distancia, iluminada por la espalda. Por sus movimientos, supuse que se trataba de un hombre. Siempre estaba solo. Quizá no tenía familia. 

(...)

Para pintar un retrato, ni que decir tiene, primera hay que captar los rasgos peculiares del rostro, pero con eso no basta. Si no se profundiza más, el resultado puede limitarse a una caricatura. Hace falta darle vida.
(...) 
En esa ocasión, frente a aquel hombre llamado Menshiki, no era capaz de enfocar bien las imágenes. 

S'estableix una certa relació amb el misteriós veí, fins el punt que un vespre el convida a sopar a la seva mansió, per la qual cosa li envia un cotxe amb xofer a recollir-lo. Veiem com descriu en part l'experiència:

Nadie sabe a qué se dedica exactamente. Lo único que está claro es que no va a trabajar a ninguna parte.

(...)
Vive solo en una casa grande y de vez en cuando se permite un viaje largo, supongo que al extranjero. (…) Tiene un cuarto con máquinas de musculación, una especie de gimnasio, y así se mantiene en forma. (…) Aprecia mucho su soledad, escuchar música clásica y leer.

Però aquest no serà l'únic misteri que tenallarà el protagonista. Un temps després de prendre possessió de la casa que tan gentilment li ha facilitat el seu amic, descobreix un quadre, que l'anterior propietari, pare del seu amic i pintor afamat, ha deixat gairebé amagat en una habitació. Com segurament heu pensat, en efecte, es tracta de "La mort del Comendador":

Cuando “descubrí” el cuadro de Tomohiko Amada titulado “La muerte del comendador”, ya llevaba varios meses viviendo en aquella casa. En ese momento no tenía forma de saberlo, pero el cuadro provocó un cambio radical en mi vida.

(...)
Los días se sucedían de un modo extraño. Me he dado cuenta con el tiempo. 

I en aquesta primera part, deixem al protagonista embolicat amb un estrany encàrrec, fascinat per un quadre que sembla cobrar vida, i sol, molt sol, amb unes esporàdiques relacions sexuals amb alguna de les seves adultes i casades alumnes de pintura, perdut entre muntanyes... Què ens oferirà el volum II? Ho comentaré.

Era media noche, estaba en una casa perdida en mitad de las montañas y, por si fuera poco, completamente solo. Era imposible no tener miedo.
(...)

La corriente del remolino en el que estaba inmerso empezaba a cobrar ímpetu. Ya no podía dar marcha atrás. Era demasiado tarde. Estaba atrapado. 
(...)

Retratar a alguien significa interpretarle, entenderle. Sin utilizar palabras, solo con líneas, formas y colores.

Em dic vermell

Una característica que m'ha cridat l'atenció d'aquest relat de n'Orhan Pamuk, guardonat el 2006 amb el Nobel de Literatura, és que reflexionen en veu alta els morts, els animals, les pintures, fins i tot podríem dir que ho fan els colors. 

Aquesta complexa història només es pot concebre des d’un punt de vista diferent al que estem (o potser millor, estic) acostumats. 

Si deixem de banda l'embolcall de la història podem afirmar que es tracta de la investigació poc professional d’un crim el qual coneixem, si bé no l'autor del mateix, al principi, quan el mateix mort, el Mestre Elegant, involuntari protagonista principal, es presenta des del fons del pou on l'assassí l'ha llençat.

El Mestre Elegant:

Ara sóc mort, sóc un cadàver al fons d’un pou. (...) Fa quatre dies que no sóc a casa. (...) Era feliç, em penso que ho era. (...) Només em dedicava a il·lustrar i il·luminar.
(...)

Sóc mort, però ja veieu que no he desaparegut..

Però quan s'inicia la investigació, ens anem trobant amb els principals sospitosos, que no són altres que els companys d'ofici i persones del seu entorn. En realitat, res de massa particular, potser enveges, o és que el difunt ha vist alguna cosa indeguda i perillosa per ell?:

El Negre:

Potser ja us n’heu adonat: per als homes com jo, o sigui, per als malenconiosos que converteixen l’amor i el dolor, la felicitat i la misèria en simples excuses. (...) La seva pena era la meva victòria; m’havia casat amb el somni de la meva joventut i, alhora, m’havia alliberat del seu pare, que em menyspreava, i m’havia convertit en el senyor de la casa.
(...)
En Negre és un home alt, prim i ben plantat.

L’oncle:

En Negre em va explicar que els il·lustradors i els cal·lígrafs de Tabriz estaven sumits en la pobresa i la desesperació. 

(...)

Una nit aquell pobre Mestre Elegant va sortir d’aquí, però ja no va arribar a casa seva. Era el que feia els millors daurats. 
(...)

El Mestre Elegant em va venir a buscar la nit que va sortir de casa teva. (...) Em va explicar que havia vist l’última il·lustració de doble pàgina.
(...)

Diuen els llibres i els savis antics que l’ànima té quatre estatges on s’allotja: 1. El ventre de la mare. 2. El món. 3. Els llimbs on sóc ara. 4. El Paradís o l’Infern, on anirà després del Judici Final.

En Papallona:

Sóc el millor de tots. No tinc res a veure amb el motiu de la visita d’en Negre que, si la intuïció no em falla, és la desaparició del Mestre Elegant, l’il·luminador.
(...)

Sóc l’il·lustrador que guanya més diners i per tant el més bo! 

En Cigonya:

Tot el que he vist em queda a la memòria: una cafetera nova,, un tirador de finestra com no n’he vist mai cap abans, un canó, el gallet d’un mosquet franc d’una mena nova,  el color del vestit de cadascú en cada banquet, el que ha menjat cadascú, qui va posar i com i on la mà...

L'Oliva:

La ceguesa és un món feliç on no hi poden entrar ni el Dimoni ni el crim.
(...)

Entre nosaltres (els il·lustradors) hi ha gelosia, i fins i tot hostilitat i una enemistat evident per veure qui serà el que dirigirà els tallers després del Mestre Osman (...) En aquell moment, tal com em va passar quan vaig sentir la noticia per primera vegada, hi vaig veure ben clar. L’assassí del Mestre Elegant era un dels mestres més importants dels tallers de Palau.

Tot plegat per una il·lustració... que havia de romandre en secret només pels ulls del Sultà.

Pobre Mestre Elegant, que en pau descansi. Pel que es veu, el vam matar perquè havia vist sencera l’última il·lustració i s’havia adonat que era una blasfèmia.