La bona mort

Estava al prestatge de la biblioteca, amb les novetats. Un llibret d'aparença insignificant, (mai no ens podem refiar de les aparences) de només 70 pàgines. Em refereixo a "La bona mort" un dietari on Vicenç Villatoro, ens deixa constància de les reflexions que l'assalten mentre acompanya la mare en els darrers moments de la seva vida.

I comença:

Escric perquè de sobte m’he adonat que tot el que estimo morirà.

Molt d'acord amb aquest paràgraf:

La qüestió no és morir, sinó haver viscut. La qüestió, com sempre, és el sentit de les coses.

I ja només deixo un recull d'algunes frases i/o pensaments que només són un pàl·lid reflex del que m'ha impactat la lectura, que no puc més que recomanar:

Sense les paraules, les formes estranyes que pot arribat a prendre l’amor són infinits.

(...)

Diu el pare que creure és un avantatge: si la mare o ell fossin religiosos, esperarien alguna cosa. Ara no esperen res.

(...)

Acabem sent un àlbum de fotos. Un àlbum és una vida liofilitzada.

(...)

Representa que ella el que voldria és la pastilla, la injecció, que la matés de pressa. Si ella tingués aquesta pastilla a la mà, ¿segur que se la prendria? ¿En tots els moments?

(...)

En la mort, com en l’amor, l’apoteosi del tacte. (...) Busquem encarnar l’afecte en el tacte.

(...)

Totes les situacions, fins i tot les més dramàtiques, poden esdevenir una rutina.

(...)

Cadascú intenta construir un relat de la pròpia vida que li doni sentit. I qualsevol il·lusió de sentit sobre la nostra pròpia vida descansa en els altres. (...)  L’amor és en part això, en les seves diverses formes: l’existència d’aquest altre. Per això quan aquest “altre” mor, ens deixa una immensa sensació de buit.

Només resta una breu referència on aclareix, si cal, el perquè i el com:

Vicenç Villatoro va escriure aquest dietari entre el 6 de febrer i el 28 de març de 2006, en paral·lel a les últimes setmanes de vida de la seva mare, a qui havien diagnosticat un càncer que va preferir no tractar-se.

Per la seva mare una bona mort era a casa, rodejada de tot el que estimava (persones, però també coses), sense patiment.