dilluns, 28 de novembre del 2016

ELS DIES SENSE GLÒRIA


No és el primer que llegeixo de la Sílvia Alcàntara: Olor de Colònia i La casa cantonera (2011) em van semblar uns relats força interessants, però en aquesta ocasió considero que ha volgut abastar massa històries i encabir-les en una principal, tot i que el fil conductor mai no acaba de quedar massa definit.

En arribar al final, era tal la dispersió de la història que m'he plantejat si no havia estat escrita per un d'aquells encàrrecs dels representants o els editors que a més imposen una data rígida d'entrega.

En general opino que la idea inicial podia haver donat peu per a una bona història a l'entorn d'una relació de parella al llarg dels anys amb l'afegitó de l'entorn familiar i social i més quan es dona molta importància a les enraonies sovint malicioses i interessades i als recels i mitges paraules.

Sempre igual! A tots els pobles passa el mateix. Tothom ficant-se en la vida de tothom, només pendents del què diran. I les dones sempre eren les que en sortien més perjudicades; quin fàstic!. 
(...)
La quotidianitat s’imposà i l’acceptaren de bon grat per força. 
(...)
A cal Noi Xic hi sobraven males cares, paraules a mig dir i silencis enxubats; com un aire espès i dens s’anaven filtrant dins la pell de cadascun. I es van aixecar parets cada vegada més gruixudes per protegir-se l’un de l’altra, l’altra de l’un, i les parets es convertiren en murs i tots tres per motius diferents s’hi sentien atrapats. 
(...)
Les pitjors mentides poden ser aquelles que ens fan creure que són veritat. 

Tot i això, i aquí és on diria que es perd l'interès del relat, les coses no sempre són el que sembla i no tots són tant innocents com en principi ens ha semblat. Apareix el passat, ai, el passat! amb vores més fosques del que seria esperar.

Empesos per l'afany de prosperar, el matrimoni es trasllada a Barcelona no sense abans desfer-se'n de la casa de la mare de l'Enric (el marit), una dona que ha passat tota la seva vida abocada al seu fill i molt recelosa amb la Glòria (la nora). 

En part per commiseració i en molt per l'egoisme que els cuidi els petits, el matrimoni se'n du l'avia a viure amb ells:

Des dels inicis d’haver-se traslladat a la ciutat, tant l’Enric com la Glòria havien somiat poder conquerir un espai propi en un món esquerp, tant diferent d’aquell a què estaven acostumats; eren joves, se sentien forts, estaven units, volien el mateix. Segur que se’n sortirien

I ja ho deixo aquí, no voldria desvetllar més del necessari del final de tot plegat i potser, si us decidiu a llegir-lo no us decebrà tant com a mi.





dissabte, 12 de novembre del 2016

Perquè no et perdis pel barri



X-"La seva nova novel·la, Perquè no et perdis pel barri, que Proa i Anagrama posaran a la venda dimecres, comença amb un fet real. Quan vostè, de nen, va ser confiat juntament amb el seu germà a una dona misteriosa en una mansió d'on entraven i sortien visitants estranys..."

P-"Sempre et serveixes de la teva pròpia vida, però no és un llibre autobiogràfic sinó una ficció. He tingut una infantesa peculiar, els pares em deixaven contínuament a cura d'amics seus que jo no coneixia, en cases estranyes. En aquell moment em semblava natural... "

Fragment d'una entrevista a La Vanguardia XAVI AYÉN, Barcelona 30/05/2015 


Val a dir que l'inici del relat conté gairebé tots els elements d'un "Thriller": Una trucada inesperada al domicili d'un vell escriptor, una llibreta d'adreces recuperada per un desconegut, una cita un tant inquietant amb uns personatges misteriosos (En Guilles Ottolini i la Chantal Grippay) que semblen saber molt de'n Daragane, el protagonista:

El telèfon havia sonat cap a les quatre de la tarda a casa en Jean Daragane, a l’habitació que anomenava “el despatx” (...) En Daragane tenia ganes de penjar. Però de què li serviria? L’aparell continuaria sonant, sense callar mai. I, llevat que arrenqués definitivament el cable del telèfon...
(...)
El telèfon va sonar a la tarda, a la mateixa hora que l’altre dia, i va pensar que devia tornar a ser en Guilles Ottolini. Però no, era una veu femenina. (La Chantal)
(...)
En Gilles ha llegit tots els seus llibres i s’ha informat sobre vostè... 
Sap moltíssimes coses sobre vostè... 
Vagi amb compte amb ell... El voldrà veure cada dia... No li deixarà ni un segon de respir... És un paio...
-...enganxós?
-Sí, molt enganxós. 

Però a mesura que avancem en el relat, aquest s'esdevé un viatge al passat de'n Daragane, un record per fets i persones que creia oblidades i que en un temps ja llunyà havien estat profundament significatives. I tot i no ser poc, quan arribes al final, et deixa una sensació que potser podria resumir-se en un Oh!!!, però i els personatges inicials on s'han quedat? I el misteri de l'estranya relació entre la Chantal i en Gilles? I la incògnita de l'oblidat vestit negre amb unes orenetes brodades que ha desassossegat en Daragane?
Tot queda sense resoldre, és més ni es torna a mencionar:

Per què hi ha gent l’existència de la qual ignoraves, amb qui només coincideixes una vegada i que no tornaràs a veure més, que exerceixen en secret un paper important a la teva vida?

En la meva opinió, la història prometia molt més del que acaba resultant. Potser és que a l'autor l'estaven apressant per publicar-la? Aquest extrem el desconec, però si el llegiu, agrairé els vostres comentaris al respecte.

Un s'assabenta, sovint massa tard per parlar-li’n, d’un episodi de la seva vida que una persona propera li ha ocultat. L’hi ha ocultat de debò? L’ha oblidat o més aviat és que, amb el temps, ha deixat de pensar-hi. O, simplement, no troba les paraules. 
(...)
No, no tornaria als llocs per veure si els reconeixia. L’espantava massa que la pena, evitada fins aleshores, es propagués a través dels anys com al llarg d’una metxa d’explosiu. 



dijous, 10 de novembre del 2016

Patti Smith


Realment aquest és un cas molt clar de que les aparences enganyen. Pels qui no coneixeu la Patti Smith adjunto un enllaç a una de les seves actuacions. Una noia dura, d'aspecte un tant descurat, gens sofisticada, desafiadora, fins i tot amb una certa agressivitat en els seus gestos i expressions.

Almenys aquesta va ser la impressió que em vaig dur quan gràcies a un bon amic que me'ls va facilitar, vaig revisar alguns dels vídeos de les seves actuacions publicats. I aleshores, vaig començar la lectura d'aquest breu llibre que a mode de memòries ens relata alguns moments de la seva vida.

És una lectura senzilla que es pot fer en poc més d'una hora i que té un regust de dolçor i poesia reposada que no deixa indiferent:

Todo lo que contiene este librito es cierto, y tal como está escrito ocurrió. Escribirlo me arrancó de mi extraño letargo
(...)
Escribía a mano en papel cuadriculado, y el 30 de diciembre de 1991, el día de mi cuarenta y cinco cumpleaños, acabé el manuscrito
(...)
En nuestra pequeña casa éramos ocho, contando con el gato de mi madre, Mittens, y mi perra Bambi.

I així, d'una manera gairebé onírica va rememorant petits instants bàsicament de la seva infantesa: 

Qué felices somos de niños. Cómo se atenúa la luz con la voz de la razón. Deambulamos por la vida… un engaste sin gema. Hasta que un día doblamos una esquina y ahí está, en el suelo, delante de nosotros: una gota de sangre con facetas, más real que un fantasma, brillando. Si la removemos podría desaparecer. Si no actuamos nada se habrá reivindicado.
(...)
Junté las manos y me incliné, y dejé mi puesto para ir tras el ruido de la vida

Per la Patti, l'opinió del seu pare comptava molt, per això li va portar un dels exemplars acabats d'imprimir, però passaven els dies i ell no li comentava res, fins que un dia poc abans de morir, quan ja pensava que no se l'havia llegit, li va fer un breu comentari: 
“Patricia, he leído tu libro” “Escribes bien”.

No hi puc estar més d'acord.
-        




Quiso el destino que yo tomara una senda que se alejaba mucho de la de mis antepasados, pero sus costumbres también son las mías. 


dissabte, 5 de novembre del 2016

Maleïts? Segur?


D'en Pau Maldivo, pseudònim de Pau Maragall Mira,(1948-1994) ens parla en Pere, un dels seus germans:

Todo esto constituye el final de una historia que empezaba en el año 1948 en Barcelona, en el seno de una família de classe media acomodada del barrio de Sant Gervasi (...) Pau, el séptimo hijo de Jordi Maragall y Basi Mira.
De hecho se iniciava ya la etapa de relativa prosperidad desde los años difíciles de la immediata postguerra.
Pau me precedió y me marco el camino (...) ya en los últimos años de bachillerato formó parte de la F.I.E.B. cuando había dejado el col·legio Sant Gregori, y estudiava en institutos de enseñanza media como el Milà i Fontanals, en la Ronda Sant Pau o el Menendez Pelayo en la Vía Augusta, cerca de casa.

En Pau va morir molt jove en unes circumstàncies que m'estalvio de relatar, ja que considero que pertanyen a la privacitat de la família. La seva vida va estar plena de desmesures que ell reivindica en aquest recull d'articles que comento, però gràcies a la bona posició econòmica de la seva família va poder tenir accés a una excel·lent formació acadèmica, la qual a molts altres de condició més modesta ens va estar prohibida.

Pero la universidad no ofrecía mucho. Cátedros aburridos, niños ricos que se pasaban el día en el bar o aprobaban por su buen nombre, bedeles policiacos. Y el nuño bueno de familia de clase media perdía el culo. Y se fijaba en aquellos elementos extraños que se dedicaban a propagar los ideales democráticos.

Com ja he dit, reivindica la marginalitat i les drogues i ho fa erigint-se com a posseïdor de la veritat i parlant amb un cert menyspreu dels altres joves que no seguien la seva trajectòria: 

En fin, que buenos niños convencidos y satisfechos debía de haber pocos. Buen niño significa aprender lo que te dicen, creerlo o hacer como que lo crees

Així mateix, parla del LSD com una droga quotidiana que "corría de mano en mano," i suposo que es refereix als ambients més restrictius i adinerats on ell es movia.

En Pau va ser gairebé de la meva promoció, ell es va criar en els barris de la zona alta de Barcelona mentre jo ho feia en el Raval, que aleshores era un barri obrer al costat del "Barrio Chino", que és un dels llocs on a més de prostitució se suposa que la droga hi era present.

Celebro que tant jo com les persones amb què em relacionava no només ens vam mantenir al marge sinó que fins i tot puc afirmar que desconeixíem aquest suposat tràfic de drogues dures. Potser és que vam ser "bons nens" que teníem altres interessos o no vam arribar a ser tan "moderns":

Cuando nosotros éramos los únicos “modernos” en medio de un mundo uniforme, gris, estrecho, moralizante, nuestra exaltación, nuestra conciencia de la brutal diferencia que había entre nosotros y el mundo, esa sensación de gran aventura nos protegía un poco de las propias contradicciones.

En Pau s'autodefineix com a maleït, nosaltres com a lluitadors i resistents i el més segur és que tots plegats exageràvem.

Això sí, fet i fet...

Por muy rebelde que uno sea, estar en casa de papá significa comer y dormir allí, tener ropa limpia, agua caliente, no pagar gas, luz y agua, no pagar alquiler. 

dimarts, 1 de novembre del 2016

EL DEFECTO



Una història de Magdalena Tulli, insòlita i delirant al voltant d’una població de atrezzo, "El relato no tiene lugar aquí o allí. Está contenido por entero en sí mismo, como en una bola de cristal en la que hay todo lo necesario para cada eventualidad posible" de la qual no coneixem ni el nom, amb uns habitants de fireta moguts per algú desconegut i invisible que decideix vers les seves vides i destins (us sona?), "Los personajes no conocen el precio real de los materiales y de la mano de obra".on després d'un confús cop d'estat es veu sacsejada per l'arribada d'uns refugiats que es desconeix d'on procedeixen ni com han arribat a la fins aleshores tranquil·la plaça del poble, trencant la monotonia de la comunitat que veu perillar la seva estabilitat:

Hablemos de la plaza. Con un parterre en el centro y redonda cual esfera de reloj. Balaustradas decorativas en los balcones, en las ventanas visillos. Unas flores amarillas en el parterre y un sol amarillo sobre los tejados.

En certa mesura l'he trobat una semblança amb "El show de Truman", pel·lícula del 1998 en la qual es relatava la vida d'un personatge creada en un plató, a partir i al servei d'un "reality" televisiu,  un tràiler de la qual podeu trobar si cliqueu aquest enllaç  per si n'hi ha que no ho recordeu o desconeixeu.

Certament el relat no respon a cap de les preguntes que en un moment o altre la majoria dels humans ens hem plantejat, i em refereixo al "d'on venim" "on anem" "què fem aquí"... El que planteja és també l'etern problema de l'estrany, el foraster, l'altre, que apareix en un lloc qualsevol i que genera desconfiança i inquietud:

Cuando uno ve a un extraño, nota de lejos ese algo diferente, aunque no acierte a especificar por qué lo sabe, como no sea por ciertos rasgos indefinibles del corte y las telas. 
(...)
Nadie se para a plantearse qué paso dar en relación con ese gentío que poco a poco se ha adueñado del espacio de la plaza para, envueltos en un permanente olor a naftalina, sentarse sobre sus maletas y aguardar un desenlace incierto.
(...)
La propia presencia de los forasteros que viven sobre el empedrado la considero un escándalo. Me intranquiliza ver cómo se instalan sobre sus maletas, cómo cada uno de ellos amuebla un trocito de plaza con sus fardos.

Aviat, els nous dirigents de la ciutat comencen a plantejar-se com posar fi a aquesta invasió, que tot i ser pacífica en principi no es pot descartar que moguts per la fam i la incertesa pugui acabar esdevenint una revolta. La solució no passarà per fer-se'n càrrec de les seves necessitats, ni tan sols de seure's plegats per conèixer el seu origen. Senzillament, s'acordarà acabar amb ells:

La nueva idea para restablecer el orden era sencilla. No exigía ninguna acción aparte de tapar unos cuantos respiraderos.

Bé, aquest no és el final de la història, cal recordar que tots no són més que personatges moguts per una voluntat invisible que serà en definitiva qui prendrà, o els farà creure que prenen, la decisió final.

I una reflexió final, una mica retorçada, ho reconec: Potser tots nosaltres no som més que uns titelles els fils dels quals mou qui sap qui, des de qui sap on, amb ves a saber quina intenció?:

Lo quiera yo o no, la multitud sin hogar, vestida ora de una manera, ora de otra, cruza por todas las hisrtorias que se pueden poner en marcha.
(...)
Pero cuanto más profundas son la desesperación y la duda, mayor es la fe en que al final una alta instancia poderosa e imparcial lo juzgará todo, sopesará los daños, recompensará por los sufrimientos padecidos.