EL DEFECTO

Una història de Magdalena Tulli, insòlita i delirant al voltant d’una població de atrezzo, "El relato no tiene lugar aquí o allí. Está contenido por entero en sí mismo, como en una bola de cristal en la que hay todo lo necesario para cada eventualidad posible" de la qual no coneixem ni el nom, amb uns habitants de fireta moguts per algú desconegut i invisible que decideix vers les seves vides i destins (us sona?), "Los personajes no conocen el precio real de los materiales y de la mano de obra".on després d'un confús cop d'estat es veu sacsejada per l'arribada d'uns refugiats que es desconeix d'on procedeixen ni com han arribat a la fins aleshores tranquil·la plaça del poble, trencant la monotonia de la comunitat que veu perillar la seva estabilitat:

Hablemos de la plaza. Con un parterre en el centro y redonda cual esfera de reloj. Balaustradas decorativas en los balcones, en las ventanas visillos. Unas flores amarillas en el parterre y un sol amarillo sobre los tejados.

En certa mesura l'he trobat una semblança amb "El show de Truman", pel·lícula del 1998 en la qual es relatava la vida d'un personatge creada en un plató, a partir i al servei d'un "reality" televisiu,  un tràiler de la qual podeu trobar si cliqueu aquest enllaç  per si n'hi ha que no ho recordeu o desconeixeu.

Certament el relat no respon a cap de les preguntes que en un moment o altre la majoria dels humans ens hem plantejat, i em refereixo al "d'on venim" "on anem" "què fem aquí"... El que planteja és també l'etern problema de l'estrany, el foraster, l'altre, que apareix en un lloc qualsevol i que genera desconfiança i inquietud:

Cuando uno ve a un extraño, nota de lejos ese algo diferente, aunque no acierte a especificar por qué lo sabe, como no sea por ciertos rasgos indefinibles del corte y las telas. 
(...)

Nadie se para a plantearse qué paso dar en relación con ese gentío que poco a poco se ha adueñado del espacio de la plaza para, envueltos en un permanente olor a naftalina, sentarse sobre sus maletas y aguardar un desenlace incierto.
(...)

La propia presencia de los forasteros que viven sobre el empedrado la considero un escándalo. Me intranquiliza ver cómo se instalan sobre sus maletas, cómo cada uno de ellos amuebla un trocito de plaza con sus fardos.

Aviat, els nous dirigents de la ciutat comencen a plantejar-se com posar fi a aquesta invasió, que tot i ser pacífica en principi no es pot descartar que moguts per la fam i la incertesa pugui acabar esdevenint una revolta. La solució no passarà per fer-se'n càrrec de les seves necessitats, ni tan sols de seure's plegats per conèixer el seu origen. Senzillament, s'acordarà acabar amb ells:

La nueva idea para restablecer el orden era sencilla. No exigía ninguna acción aparte de tapar unos cuantos respiraderos.

Bé, aquest no és el final de la història, cal recordar que tots no són més que personatges moguts per una voluntat invisible que serà en definitiva qui prendrà, o els farà creure que prenen, la decisió final.

I una reflexió final, una mica retorçada, ho reconec: Potser tots nosaltres no som més que uns titelles els fils dels quals mou qui sap qui, des de qui sap on, amb ves a saber quina intenció?:

Lo quiera yo o no, la multitud sin hogar, vestida ora de una manera, ora de otra, cruza por todas las hisrtorias que se pueden poner en marcha.

(...)
Pero cuanto más profundas son la desesperación y la duda, mayor es la fe en que al final una alta instancia poderosa e imparcial lo juzgará todo, sopesará los daños, recompensará por los sufrimientos padecidos.