dilluns, 28 de novembre de 2016

ELS DIES SENSE GLÒRIA


No és el primer que llegeixo de la Sílvia Alcàntara: Olor de Colònia i La casa cantonera (2011) em van semblar uns relats força interessants, però en aquesta ocasió considero que ha volgut abastar massa històries i encabir-les en una principal, tot i que el fil conductor mai no acaba de quedar massa definit.

En arribar al final, era tal la dispersió de la història que m'he plantejat si no havia estat escrita per un d'aquells encàrrecs dels representants o els editors que a més imposen una data rígida d'entrega.

En general opino que la idea inicial podia haver donat peu per a una bona història a l'entorn d'una relació de parella al llarg dels anys amb l'afegitó de l'entorn familiar i social i més quan es dona molta importància a les enraonies sovint malicioses i interessades i als recels i mitges paraules.

Sempre igual! A tots els pobles passa el mateix. Tothom ficant-se en la vida de tothom, només pendents del què diran. I les dones sempre eren les que en sortien més perjudicades; quin fàstic!. 
(...)
La quotidianitat s’imposà i l’acceptaren de bon grat per força. 
(...)
A cal Noi Xic hi sobraven males cares, paraules a mig dir i silencis enxubats; com un aire espès i dens s’anaven filtrant dins la pell de cadascun. I es van aixecar parets cada vegada més gruixudes per protegir-se l’un de l’altra, l’altra de l’un, i les parets es convertiren en murs i tots tres per motius diferents s’hi sentien atrapats. 
(...)
Les pitjors mentides poden ser aquelles que ens fan creure que són veritat. 

Tot i això, i aquí és on diria que es perd l'interès del relat, les coses no sempre són el que sembla i no tots són tant innocents com en principi ens ha semblat. Apareix el passat, ai, el passat! amb vores més fosques del que seria esperar.

Empesos per l'afany de prosperar, el matrimoni es trasllada a Barcelona no sense abans desfer-se'n de la casa de la mare de l'Enric (el marit), una dona que ha passat tota la seva vida abocada al seu fill i molt recelosa amb la Glòria (la nora). 

En part per commiseració i en molt per l'egoisme que els cuidi els petits, el matrimoni se'n du l'avia a viure amb ells:

Des dels inicis d’haver-se traslladat a la ciutat, tant l’Enric com la Glòria havien somiat poder conquerir un espai propi en un món esquerp, tant diferent d’aquell a què estaven acostumats; eren joves, se sentien forts, estaven units, volien el mateix. Segur que se’n sortirien

I ja ho deixo aquí, no voldria desvetllar més del necessari del final de tot plegat i potser, si us decidiu a llegir-lo no us decebrà tant com a mi.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada