Massa ensucrada

He arribat a aquesta publicació de Jenn Díaz, a través d'un programa de Millennium en què parlaven de la despoblació rural. Ella era una de les convidades i, com acostuma a fer el presentador, en Ramon Colom, va comentar la bibliografia de cada un dels convidats.

Les intervencions en el debat per part de la Jenn em van semblar interessants i mesurades i vaig decidir-me a llegir el seu primer llibre escrit en català.

El que vol ser una novel·la de dones escrit per una dona, no aconsegueix captar l'esperit de l'ànima femenina i es queda, al meu entendre en un relat massa ensucrat, tot i haver-hi algun episodi que sembla insinuar alguna crua duresa, aviat s'esvaeix sense més conseqüència:

A casa érem quatre dones i el pare. I, no cal dir, no n’hi havia mai, d’harmonia, perquè les dones són com són i no s’hi pot fer res.

Les enraonies de la gent juguen un relatiu paper, però no acaba de quallar una trama que penso podia aportar un contrapunt interessant:

La gent sempre parla del que no coneix, s’ha de fer alguna cosa en les hores mortes -n’hi ha tantes, al llarg de la vida. 

Bé, en resum, una història de quatre dones lligades pel parentiu, però molt distants tant per caràcter com per trajectòria personal:

Una mare, la Glòria, que s'esforça en ser moderna, però que en el fons sempre es deixa portar pels convencionalismes.

Una cunyada, la Dolors, abnegada i servicial que voldria sentir-se mare i estimada carnalment, però que quan se li presenta l'oportunitat, en el darrer moment, tria l'opció de la solteria.

I dues filles, l'Àngela i la Natàlia, amb les seves respectives complicades històries amoroses i no massa ben avingudes ni entre elles ni amb la mare:

La mare sempre s’aprofitava de la bondat de la seva cunyada i això ho sabien totes les veïnes, que no estaven conformes ni amb l’una ni amb l’altra, perquè quina família rara, aquella. 

(...)

La Glòria era una dona intel·ligent i es tenia per una persona comprensiva, però era incapaç d’apropar-se a les seves filles, perquè amb els anys entre les mares i les filles hi ha una cosa... una mena de... no se sap, un distanciament, un buit d’incomprensió.

(...)

L’Àngela rep una trucada de la seva mare i el primer que pensa quan penja és que la mare està vella, ha envellit de cop, en morir el pare, i ara els tocarà a la Natàlia i a ella tenir cura de la mare i la tia.

I com se sol dir, i amb això acabo, queda la "guinda del pastís" en forma d'una reflexió equivocada i egoista del pare:

Alguna vegada, el seu pare, al cel sia, deia que estava content d’haver tingut dues filles, perquè els fills sempre s’acaben escapant dels pares, però les filles no, es quedaven, i quan els pares es feien vells, les filles s’encarregaven de cuidar-los.