Lovecraft

Comencem amb un tast de la biografia de l'autor, extreta del pròleg del mateix llibre:

En vida no va ser una persona rica ni va gaudir de massa reconeixement, però sempre va tenir molt clara la seva posició social. 

Segur que només de llegir o escoltar "Lovecraft" a tots ens venen al cap les seves històries de por, o, potser encara més, d'horror. Mireu que ens diu en Jordi Dausà al respecte:

En efecte, els horrors lovecraftians no moren mai. En tot cas, poden fogatjar-se un temps gràcies a encanteris arcans escrits per ocultistes mig bojos a llibres abjectes.

(...)

Ja hem insinuat que la bogeria és un dels pilars sobre el qual se sustenta l’obra de Lovecraft. (...) l’autor relaciona amb molta eficàcia l’horror i la decadència mental. 

I entrem de ple a la història que avui ens ocupa: "L’horror de Dunwich":

Els forasters van a Dunwich tan poc sovint com poden, i després dels horrors que el poble va patir els cartells indicadors han desaparegut. 

(...)

Es pot dir que els habitants de Dunwich han arribat a formar una raça degenerada, amb uns estigmes i tares mentals i físiques molt ben definides, fruit de l’endogàmia i la degradació.

(...)

S’han trobat grans quantitats de cranis i ossos dintre dels cromlecs i al voltant del dolmen amb forma de taula de Sentinet Hill.

Com no podia ser d'altra manera, comença amb força, ja ens podem agafar fort a la cadira. Però seguim amb el naixement del protagonista, engendrat no se sap ben bé per quina entitat:

Va ser a la vila de Dunwich, en una granja gran i mig enrunada que s’aixecava a la falda del turó, a sis quilòmetres del poble i a quasi dos quilòmetres de qualsevol cap altra casa habitada, on va néixer Wilbur Whateley.

(...)

Físicament semblava uns quants anys més gran, (...) A banda de l’aparença desperta, era extraordinàriament lleig.

(...)

Pel que semblava, Whateley no tenia crani, ni cap tipus d’esquelet ossi, com a mínim de la manera que nosaltres l’entenem. En alguna cosa havia d’assemblar-se al seu desconegut progenitor. 

(...)

Al llarg dels anys  en Wilbur havia tractat la seva mare albina y contrafeta amb un menyspreu cada vegada més gran, i finalment li va prohibir acompanyar-lo als turons la nit del primer de maig i de Tots Sants.

I arriba el punt àlgid del relat, quan tot es comença a descontrolar, i una veïna alerta d'una visió espaordidora:

Va ser la matinada del nou de setembre que es va desencadenar l’horror.

(...)

I de cop la Sally va fer un crit terrible i va dir que el graner que hi havia a prop del camí volava pels aires com si una tempesta se l’estigués emportant.

Aviat es posarà en marxa tota una estratègia que, suposadament, ha de posar fi a tot aquell enrenou terrorífic:

És invisible (...) tenim unes pólvores en aquest espiral que poden tornar-lo visible durant uns segons. (...)

Quan els homes van passar pels terrenys dels Whateley van estremir-se de manera ben visible (...) No els semblava gens divertit seguir una cosa de la mida d’una casa i que per empitjorar-lo no la podien veure i que tenia la malevolència d’un dimoni. 

(...)

Té una forma que sembla un ou de gallina gegant, però amb dotzenes de potes com barrils mig tancats... però no es veu que sigui gaire sòlid, sembla fet de gelatina i de cordes mal enganxades... i està cobert d’ulls saltirons, són pertot el cos... deu o vint boques o trompes que li surten pels costats, cadascuna grossa com una xemeneia, que es mouen tota l’estona, obrint-se i tancant-se... totes grises, amb una mena d’anelles liles... Oh, Déu, la cara que té a dalt de tot!

Campelles
Juliol 2022

No és el primer cop que l'autor ens presenta unes criatures que sense saber d'on venen ni per què han arribat, ni tan sols acabar-les de mostrar plenament, ens acosten a una por irracional que sens dubte va saber manejar de forma magistral:

Era una força que no pertany a la part de l’espai que nosaltres habitem. (...) Cremaré de seguida el seu diari maleït, i si sou llestos dinamitareu aquell altar de pedra i tirareu a terra tots els anells que quedin als altres turons. 

L’horror de Dunwich

H.P. Lovecraft

Traducció i Pròleg de Jordi Dausà

115 pàgines

L'inquietant Lovecraft.

He llegit alguns altres relats d'aquest autor tant inquietant com conegut. H.P. Lovecraft, mai no ens deixa indiferents i això que jo no sóc gaire afeccionada a aquests tipus de relats, però val a dir que sempre he trobat algun motiu de reflexió.

En aquest relat es planteja la possibilitat fascinant que existeixin realitats paral·leles, una qüestió que haig de confessar que em va apassionar al llarg de la meva adolescència, suposo que com a un gran nombre de joves d'abans i d'ara.

Un record que servo de petita, és la idea que tenia que el món només existia en tant que el podia veure i tot el que quedava a la meva esquena anava desapareixent. Molts cops, amb molt disgust i enuig dels meus pares, em girava de forma ràpida i sobtada tot tractant d'enxampar el moment en què el paisatge i les persones desapareixien, Com podeu suposar, mai no ho vaig aconseguir.

El cert és que també científics reconeguts algun cop han especulat al voltant del tema, tot i que, almenys en el que a mi respecta, no conec que hagin arribat mai a cap acord concret.

I ho deixo aquí, de l'argument no en parlo perquè amb el títol del llibre ja em sembla que queda entès, però sí que recullo un parell de fragments que m'han semblat més significatius. I si sou prou valents, llegiu-lo i a poder ser just abans d'anar a dormir i amb la il·luminació més aviat escassa. Jo ho vaig intentar, però només un cop...

El temps devia ser inexistent a certs nivells de l’espai, i si algú entrava en un d’aquests nivells podria preservar indefinidament la pròpia vida i l’edat, sense patir els efectes del metabolisme orgànic, sense deteriorar-se, excepte en una mesura mínima en el curs de les visites al pla d’existència original o a d’altres plans similars. Si algú, per exemple, entrava en una dimensió intemporal, podia emergir en algun període remot de la història de la terra sense haver envellit gens ni mica.

(...)

Si algú ho havia mai aconseguit, no es podia negar amb cap mena de certesa. Les velles llegendes són boiroses i ambigües, i en els temps històrics els intents de creuar abismes prohibits es complicaven a causa d’unes terribles aliances amb éssers i missatgers procedents de l’exterior, com ara la figura immemorial de l’enviat o el missatger d’uns terribles poders ocults: l’Home Negre del culte de les bruixes, o el Nyarlathotep del Necromicon. Es plantejava, també, el desconcertant problema dels emissaris o intermediaris inferiors, els espantosos híbrids quasi-animals que la llegenda designa com els dimonis familiars de les bruixes.