dissabte, 3 d’octubre del 2026

Obsessió

Vagi per endavant que l'autor, l'hongarès, Imre Kertész, l'any 2002 va ser nomenat Premi Nobel de Literatura.
I ara, només un breu apunt referent a l'argument de l'obra que ens ocupa:
Sabem que B, un autor d'origen jueu que va néixer a Auschwitz, al camp de concentració, ha pres la decisió de suïcidar-se deixant tota la seva producció literària a un dels pocs amics que té. Aquest, està convençut (gairebé obsessionat) que el seu amic havia escrit una novel·la que, sens dubte, seria una gran obra, però està equivocat.

Cal insistir en què, com aclareix el mateix autor: 
Va passar i, malgrat tot, no és verídic. Una excepció. Una anècdota. 





Entrem de ple en el relat, quan han passat nou anys des de la mort de B, el que, segons el relat, va ser una bon amic de Keserú:
Anomenem el nostre home i heroi d’aquesta història Keserú. 
(...)
En realitat Keserú ja feia nou anys que rumiava si estava administrant el llegat prou a consciència.

Però coneixerem la difícil història de B. 
I, el primer: el naixement:
B. va néixer l’últim mes de 1944 a Oswiecim, més exactament en un barracó de Birkenan del camp de concentració conegut amb el nom d’Auschwitz.
(...)
La mare de B. estava embarassada de quatre mesos.(...) Els veritables problemes comencen al cap d’un mes, quan el cos de la mare de B. minva dia rere dia, i la seva panxa, en canvi, cada vegada es veu més.

I segueixo amb el relat, tot donant-li la veu a l'amic  que va ser destinatari de l'herència literària de B.:
¿Per què hi penso  com si fos un fet inqüestionable? ¿Per què penso que B. va escriure la novel·la, malgrat que mai ningú no n’hagi vist l’original, i tothom en negui l’existència?(...) Estic rumiant quan va ser que la nostra amistat va començar a transformar-se en una mena de relació de dependència.
(...)
Sembla que juntament amb el llibre, també dormia dins meu un personatge.

En el moment de rebre els escrits de B, en Keserú, si bé té un treball relacionat amb el sector literari, sembla que la relació amb l'amic mort li és un tant llunyana:
En aquells dies, jo treballava a la secció de lectors literaris i no tenia cap relació amb B.  
(...)
Segur que no va passar deliberadament, però vaig caure en els dies foscos i curts següents com si, en sortir de casa, hagués caigut en un sot deixat davant de la porta; de sobte em vaig adonar que, quan em van deixar sortir de la presó, era el dia de Nadal. Va ser penós.

Ell segueix esbrinant entre els escrits de B. alguna pista que el condueixi fins a la suposada novel·la que el té obsessionat:
En la meva cel·la individual em vaig barallar amb preguntes filosòfiques crítiques. 
Ser un suïcida equival 
a continuar la vida
començar de nou cada dia
viure de nou cada dia
morir de nou cada dia.

Un i un altre cop, rememora la manera com es va assabentar de la mort de l'amic:
Un matí va sonar el telèfon. (...) Sára: amb prou feines li havia reconegut la veu. 
“Vine al pis de  B!”, digué Sára. (...) “És mort”.
(...)
No havia passat ni una hora que, havent fet el cor fort, ja seia en un taxi que esquivava el dens trànsit de la ciutat.
(...)
B. era al seu llit. Era mort.

Aclaparat davant de la mort de B. tracta, sense aconseguir-ho, de trobar-hi algun sentit:
Però... però... ¿No ha escrit una carta de comiat?
(...)
Planyia Sára, m’havia fet encongir completament el cor. (...) vam decidir que jo em quedaria al pis, salvaria el que es pogués salvar, i a la tarda, amb les claus que m’havia donat Sára hi tornaria.

Però l'obsessió per trobar una novel·la que estima ha der cabdal per aconseguir un gran èxit editorial, no l'abandona i, val a dir que infructuosament, tracta de trobar-la:
Vaig fer un primer balanç del material que havia aplegat, que donava, almenys, per tres volums en potència.
(...)
-Ha d’existir -afirma Keserú. (...) El seu convenciment és tan ferm que Judit comença a desesperar-se.
(...)
S’aixequen. Keserú paga el cafè. Tot seguit agafa Judit de bracet.
(...)
Escolta’m, Judit: així no es pot morir. Qualsevol altre sí, ell no. (...) Hi faltava alguna cosa. L’obra sinòptica, el LLIBRE.

I així, arribem al final de la història:
Tard o d’hora Keserú es veuria obligat a admetre que la seva professió no el satisfeia prou. Senzillament estava cansat d’haver de jutjar si un llibre era bo o dolent. 

I ja, a mode de conclusió:
Arribava el capvespre.
 (...) 
i ara la màquina, a la seva manera obsessiva i obstinada, 
llampurnejava devers l’esquena de Keserú 
amb una insistència apressant la pregunta inútil. 

 


 

 

Liquidació
Imre Kertész
Traducció d’Eloi Castelló
141 pàgines 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada