dijous, 5 de setembre de 2013

Sense nostàlgia. 3 - L'Escola

1950. Fotografia "oficial" a l'escola.
A les mans el llibre de lectura "Países y Mares"
La faldilla era grisa i el jersei blau cel.
El nom de l'escola era: NUESTRA SEÑORA DEL CARMEN
Ubicada al mateix carrer, en un pis que només es diferenciava del meu en que era més espaiós: tenia un bon rebedor, quatre habitacions (aules) i una més petita que era el despatx de la Directora.

El despatx de Doña Carmen, la directora, una dona gran i amargada perquè els "rojos" li havien mort un fill a la guerra, estava presidit, com és de suposar per una fotografia de Franco escortat a banda i banda per sengles fotografies de José Antonio i el fill màrtir. A sobre de la taula un crucifix i la imatge que apareix a la foto.

Vaig començar l'escola als sis anys, però havia aprés a llegir molt aviat a casa amb els tebeos del "Pato Donald" que el meu pare solia llegir-me algun cop mentre jo resseguia les lletres. Sempre volia saber a on corresponia cada frase i és així que a cada moment demanava on posava tal o qual cosa, i a l'escola van lloar molt la meva habilitat amb la lectura i la escriptura, que també n'havia aprés a casa, i fins i tot feia una lletra d'aquelles recaragolades tan típiques de l'època.

Les aules estaven compartides per nenes de diferents edats i nivells(els nens anaven a una altra escola, al mateix carrer, però davant per davant i dirigida pel marit de la Doña). Es treballava amb mètodes pedagògics força actius; si et movies o preguntaves o no responies en que calia en cada moment et podien ventar una bufa o un refinadíssim i a vegades subtil insult, que en el meu cas era "hija de rojos", substitut d'una altra mena de filla, suposo. Val a dir que el problema més gran que tenia era que a casa estava acostumada a preguntar i a que em responguessin, cosa que no sempre passava a l'escola i encara menys quan venia un missioner a fer xerrades i que, malgrat que ens deia que podíem preguntar si alguna cosa no enteníem, jo ho vaig fer un parell de cops i en vaig sortir ben escaldada. Les meves dues frases habituals eren "Por qué?" i "No me da la gana" quan no volia fer alguna cosa, que sempre havia d'acabar fent. 
He de reconèixer que una cosa bona tenia el mètode i és que la memòria era una part fonamental i ara puc esplaiar-me recordant-ho.

El despatx que he descrit va ser testimoni d'un dels episodis més rocambolescs de la meva infantesa: Una alumna que havien castigat a meditar al ombrívol lloc, va tenir la genial idea, o la il·luminada visió, que el Sant Crist li havia somrigut i va començar a cridar entre posseïda i esglaiada, i ja ens tens a totes de genolls al rebedor i el passadís, perquè no hi cabíem a dins, resant rosaris mentre que algú, suposo que una mestra, anava a avisar al capellà de la església més propera perquè en donés fe del suposat miracle. Per sort, va resultar que el bon home (i mira que jo havia dubtat que ho fos), va tranquil·litzar tothom i va dissoldre la espontània i imposada manifestació de fe, tot comentant que abans de proclamar que s'havia produït cap miracle, calia fer estudis més profunds. I així es va acabar la història.
Només un apunt: cada cop que passava per davant de la porta del despatx, i que consti que sorprenentment mai no hi vaig estar castigada, em mirava de cua d'ull el pobre home allà penjat per tractar de veure-hi si a mi també em feia una rialla, cosa que mai no va passar.

Malgrat tot el què he dit, m'agradava anar a escola i era, mal m'està dir-ho, una bona estudiant, amb bones notes, amb una excepció: la geografia que em costava d'entendre. No havia viatjat mai, amb prou feines sí havia sortit del barri, i recordo que em posaven davant un mapa d'Espanya i amb un punter em volien fer assenyalar els rius i llur recorregut. No encertava ni un, palplantada allà al davant feia esforços per desxifrar entre aquell galimaties de línies i colors, el curs del Ebre o el Tajo, o qualsevol altre riu. Cap de català. Per no parlar de les "Cordilleras". Només veia un munt de coloraines sense cap sentit per mi.

Dels temes de religió, la Historia Sagrada em semblaven contes de fades, però el Catecisme m'avorria perquè m'havia d'aprendre de memòria unes preguntes i respostes absurdes. Encara podria recitar-ne algunes.

La Història d'Espanya començava amb els Reis Catòlics i seguia amb Franco, saltant-se i tergiversant tota la resta. A casa s'estimaven més no fer-me cap comentari al respecte i jo m'ho aprenia i ho recitava com un llorito sense entendre res. Un petit incident, a raó de la forma d'explicar la història va ocórrer un cop; a l'escola, la filla de la directora, una mestra molt dèspota, em va comentar que els meus pares eren "rojos" i que eren com una mena de diables. Jo em vaig quedar molt sorpresa i a l'hora de sopar no feia més que mirar el pare, que una mica estranyat em va preguntar què mirava. La meva resposta? Buscava les banyes i la cua dels dimonis que pintaven als llibres. La que es va armar!!! El pare va esclatar dient "De rojo nada, REPUBLICANO!!!" i li va dedicar unes quantes floretes a la mestra, però per sort no va passar d'aquí.

I per les tardes: Labors, com bones minyones, forjant-nos l'esperit per ser unes bones mestresses de casa.

Pel mes de Maig, es guarnia una classe amb una mena d'altar i ens demanaven que hi duguessin flors, cosa que mai no vaig fer perquè la mare deia que els diners ens feien falta i que les flors no es mengen, i a resar cada matí per celebrar el "Mes de María"

Sortides no se'n feien, tret d'un cop l'any que s'anava a Les Planes, però que jo vaig anar comptades vegades perquè la mare deia que encara hi quedaven bombes per esclatar, però al cap dels anys he comprés que el què passava és que no em podien pagar la sortida. Fins i tot un cop van estar-se un cap de setmana a Arbúcies. Jo tampoc no hi vaig anar i tenia sempre l'espineta clavada, fins que hi vaig estar fa molt poc temps.
Això sí: pel dia de la truita, ens la feien dur i anàvem ALS TRES PINS!!! Bé, el que feien les mestres era dibuixar-nos tres pins a la pissarra i nosaltres, bledes com érem ens quedàvem ben satisfetes.

Però entremig de totes aquestes imposicions del sistema, hi havia també una part sorprenent: fèiem classes de cant i de rítmica, el que ara podríem dir psicomotricitat. Les feia una mestra al rebedor on hi havia un piano i també, cosa extraordinària, a la classe de les grans, teníem un llibre en català, camuflat amb unes tapes d'un d'història i alguna tarda ens el feien llegir. També als àlbums que fèiem a final de curs sempre hi havia alguna referència a un paisatge o fet de Catalunya. (En conservo alguns). I les felicitacions pel Dia de la Mare i del Pare, les escrivíem en català.


2013. Aquesta era la porta d'entrada a l'escola,
ara és una pensió.

Fer un repàs a les mestres i a les companyes de classe donaria per tota una altra llarga reflexió, però per ara ho deixo aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada