L'escuma

Em permetré començar aquesta entrada amb el fragment d'una entrevista a l'autora que es va publicar al Diari de Barcelona l'11 de setembre del 2022, quan feia escassament uns dies de l'aparició del llibre al mercat:

En una entrevista amb l'ACN, Guilera explica que li interessava parlar de les malalties mentals i què passa amb la gent que té un malalt mental al costat i com hi conviuen. "Amb aquest llibre m'ho he passat molt bé i he fet un descobriment molt gran que és la ciència", destaca l'autora.

(...)

L'origen de la novel·la, assenyala, va ser parlar de les malalties mentals des de l'experiència de la ciència. 

Marxar cap endins o perdre de vista la realitat:

El dia que l’Esteve va parlar per primer cop, a la Lucía se li va acudir que el Sergi havia marxat cap endins com un forat negre, com la pell del cos que se li havia replegat sota les flames i com l’onada que se n’havia empassat les cendres. 

La Pedrera, Barcelona
JAUME PLENSA. POESIA DEL SILENCI

El cervell es deteriora, com qualsevol altre part del nostre cos, però aquest deteriorament, entenc que pot arribar a ser molt més dolorós:

És curiós com envelleix el cervell. Com es deteriora. Es fa petit com la roba mullada. Com algú que s’allunya per un camí fins a perdre’s de vista. Això fa el cervell.

(...)

En canvi, el temps es fa llarg, llarg. Cada dia, cada granet de sorra, llarg com tota la vida. I què en faig, amb tants dies, a banda de dormir-los i menjar-los i posar la tele? Cony, només em falta posar-me a comptar-los. Em voleu matar de pena.

(...)

I així com hi ha portes que es bomben misteriosament, n’hi ha d’altres que de cop s’estreteixen i no es pot passar si no és d’un en un. 

I coneixem en Juli; és músic, un músic reconegut, que gairebé la primera peça que va aprendre va ser "El cant dels ocells". I ara...:

El pitjor no és no recordar-lo, “El cant dels ocells”. Les notes. El pitjor és no sentir-les: mi-la-si-do-re-mi. Si saps la peça, saps les notes; si no saps les notes, no saps la peça. (...) Doncs ni les notes ni la peça ni la posició.

Malgrat això, encara pot fer algun concert, atendre compromisos ineludibles:

El Juli no es fixa que els dits li tremolen i les mans li tornen a suar, no es fixa ni s’hi vol fixar, que l’oblit no marxa, que es quedarà.

Només es corda, es posa el coll bé i surt a saludar com si aquest dia fos un de nou. 

Arribats a aquest punt, em permeto adjuntar una llarga definició que m'ha semblat prou aclaridora de tota la història en particular, i de l'Alzheimer en general:

Les primeres manifestacions de l’Alzheimer es donen en l’àmbit de la memòria explícita, d’aquí que et costi recordar els noms de persones properes o que tinguis llacunes sobre el teu passat. (...) L’altre gran sistema de memòria, la implícita, no es veu afectat fins als estadis més avançats de la malaltia. La memòria implícita s’encarrega de totes les habilitats motores i emocionals que duem a terme de forma automàtica i inconscient. 

(...)

A vegades el nen-ancià senzillament no vol recordar. No cal, gràcies. Ni vol tocar peces de memòria, n’estic fart, collons. No vol perquè fa mal i perquè és esgotador, continuar, esforçar-se perquè: per què?

No és l'únic trastorn del què parla l'autora, però he decidit centrar-me en aquest aspecte que m'ha semblat el més central del relat general, tot i que no em puc resistir a recollir aquesta definició/comparació que ens fa referent a les malalties mentals i als forats negres:

El forat negre és una divergència entre dues formes de veure el món, relativitat general i mecànica quàntica, coses grans versus coses menudes, llunyanes versus pròximes i el lloc precís on s’esdevé aquesta discussió és l’horitzó d’esdeveniments. 

La Pedrera, Barcelona
JAUME PLENSA. POESIA DEL SILENCI

Potser podrem dir els profans:

Ben mirat, el problema no és l’oblit. L’oblit rai. I morir-se rai, també (...) L’oblit sol arribar amb un record agafat a la mà. 

Diuen els científics:

Els vells diuen que no és possible tornar d’un forat negre, com una porta que es tanca i desapareix.

(...)

Llavors hi ha els nous. 

Els nous diuen que sí que és possible sortir d’un forat negre.

(...)

Com recuperar la informació. 

És una lectura farcida de música i l'autora ens ha volgut deixar la referència a totes i cadascuna de les peces. Ho fa al final del llibre, adjuntant el llistat i un codi QR que dona accés a les melodies:

No voldria deixar de referenciar la música que apareix al llarg del llibre, font inesgotable d’atmosfera, temperament, tensió i ritme, sense la qual aquesta història no seria.

L’escuma

Hel·lena Guilera Recoder

243 pàgines

L'aquari

Grafit a Sabadell

La protagonista/narradora és la Caitlin, una nena de 12 anys que cada dia, en sortir de l'escola, visita l'aquari fins que la seva mare la passa a recollir tant bon punt acaba de treballar:

En aquell lloc ningú no em dirigia mai la paraula. Sales fosques, humides i escalfades, refugi de la neu de fora.

(...)

La mare treballava al port de mercaderies, mà d’obra bàsica. Portava botes industrials de feina, granota.

(...)

Nosaltres no teníem família. Ningú. Al col·le tothom tenia família. Molts no tenien pares, però tenien tietes, oncles, avis, cosins. I gairebé tots els peixos eren més que dos. 

Aviat hem conegut les protagonistes de la història: la Caitlin, com ha quedat dit, i la seva mare, però en realitat estan tan soles al món com ha semblat, o potser hi ha algú més que es preocupa (tard) per elles?.

I és que un bon dia, mentre com és costum, passa l'estona passejant per l'aquari, la nena es troba amb un senyor, molt agradable i educat, que s'acosta a conversar amb ella. Tot i que, també, de cop i volta, comença a fer-li massa preguntes, alhora que li demana mantenir en secret la seva amistat, la qual cosa l'alerta una mica:

No m’agradava parlar de la mare amb el senyor. Ell ni tan sols l’havia vista mai. 

(...)

La vida real s’assemblava més al mar, on en qualsevol instant pot aparèixer qualsevol depredador.

(...)

De vegades la vida dels adults semblava insuportablement trista. 

Tot plegat no són més que els preàmbuls perquè el senyor aviat insisteix a conèixer la mare. I al mateix temps, l'alarma arriba a casa amb el coneixement d'aquesta aparentment dubtosa amistat de la nena.

Però, i m'avanço, les coses no sempre són el que semblen, i aquell senyor no és un desconegut, sinó que és l'avi matern del que la Caitlin no havia ni sentit a parlar:

El meu avi. No estàvem soles. I si tenia més parents pel món? El pare, una tieta o un oncle, cosins, tots ocultats per la mare, amagats de mi. Encara sanglotava. (...) El que recordo més és la por. Tot excessiu.

(...)

No li podia dir que havia vist l’avi, no podia parlar amb ella de la seva vida ni fer-li preguntes, no podia explicar-li el que havíem vist ni dit a l’aquari.

(...)

Ja saps que del passat no en parlo mai, va dir la mare. Però t’ho explicaré. Ho has de saber. La meva mare s’estava morint. La seva dona. I ell se’n va anar. (...) No vaig arribar a anar mai a la universitat, mai no vaig poder tenir una vida pròpia. Se la va endur ell.

Aquest fet, omple de desconcert la nena que, poc avesada als conflictes dels adults, veu en la proximitat de l'avi una esperança per un futur millor, mentre la reacció de la mare és d'ira i menyspreu:

El pitjor de la infantesa és no saber que també passen coses dolentes, que passa el temps. Hi ha un instant esgarrifós de la infantesa que em sobrevola amb una certa eternitat, insostenible. 

(...)

Ara t’explicaré jo el que passarà, va dir la mare entre esbufecs. Ens deixaràs tranquil·les o et faré mal. La Caitlin no la tornaràs a veure més. Et faré mal. I tu viuràs a casa teva amb els teus diners i moriràs sol. No tindràs ningú quan passi i a ningú l’importarà.

Evidentment, quan coneixem la història de la mare ens quedarem esgarrifats: Abandonada pel pare, se'n va haver de fer càrrec, encara nena, de la malaltia terminal de la mare:

Això fes-ho cent vegades, em va dir. Imagina’t-ho.(...) Entén-ho i prou. Vaig dormir en aquella pudor anys i anys, però el meu llit n’hauria hagut de quedar al marge.

(...)

Vaig provar d’imaginar-me l’àvia. No en teníem fotos. La mare ho havia esborrat tot.

Així les coses, un bri d'esperança quan la mare accedeix, pel bé de la seva filla, a arribar a un acord amb el pare retrobat, i evidentment profundament contrit i penedit:

Vull aquest contracte demà, signat davant de notari, redactat amb paraules fàcils d’entendre. Hi dirà que podem viure a casa seva de franc i que em pagarà 25.000 dòlars ara i 2.500 cada mes., i que si no ho fa em quedaré la casa, i que quan es mori m’ho quedaré jo tot.

I arriba el trasllat i en conseqüència el final feliç de la història:

Va ser una sensació molt estranya, dormir en una casa nova. Ulls tancats, agemolida sota aquell nòrdic gegantí, el llit molt més tou del que havia tingut mai, per enfonsar-s’hi.

(...)

L’avi semblava tan content veient-nos com menjàvem i xerràvem. 

I serà aquest el final de la història? Segur?:

Potser és el màxim perdó al qual podem aspirar. No esborrar el passat, sense anul·lar res, sinó una mena de voluntat dins del present, un reconeixement, una acceptació, un alentiment.

 

L’aquari

David Vann

Pròleg de Jordi Puntí

Traducció de Yannick Garcia

279 pàgines

El passatger

Havia llegit, no recordo on, que es tractava de dues històries publicades en un únic volum. Ho trobava estrany, però vaig començar a llegir, sempre pensant que un cop acabat el relat que m'ocupava amb intensitat, m'hi trobaria un altre que ves a saber si m'interessaria. La realitat no és aquesta i el cert és que la segona part no és sinó un colofó tant o més interessant que la primera part.

Començo, com no pot ser d'altra manera pel primer relat: "El Passatger". Amb un protagonista indiscutible: El Noi, Bobby Western, que treballa en el rescat marítim i que avui s'enfronta a l'estrany accident d'un avió que s'ha precipitat al mar, amb tot el passatge mort:

El Noi va aixecar els ulls al cel. Va mirar els altres i va remenar el cap.

(...)

- Per què no surt als diaris un accident d’avió? Nou morts.

- Potser hi sortirà demà.

- No ho crec.

Per poc que es raoni, ens trobem davant un fet un tant insòlit i inquietant:

- Tens idea de com és possible que un avió de reacció de tres milions de dòlars pugui anar a parar al golf de Mèxic amb nou cadàvers a bord i no surti al diari? 

(...)

- L’altre vespre vaig tenir visita.

(...)

- Dos paios amb vestit i corbata. Feien pinta de missioners mormons.

(...)

Quan va tornar a l’apartament, l’havien regirat a consciència. 

I mentre deixem el Noi capficat amb la troballa i tot el què l'envolta, el relat fa un gir i ens presenta una noia, l’Alicia Western, germana d'en Bobby, que dormia, o somniava, o imaginava...?

- Potser va ser un gos el que la va despertar. (...) Orelles d’elf i ulls freds com bales de pedra en la claror crua del llum de mercuri del pati que queia sobre el vidre.

(...)

- No has estat mai lluny dels nostres pensaments. 

I és que, el Noi i Ella, són germans, i han estat (o estan?) enamorats:

- Estàvem enamorats. De manera innocent, al principi. Si més no, en el meu cas. N’estava perdudament enamorat. 

(...)

- M’hauria d’haver suïcidat fa anys.

- Com és que no ho vas fer?

- Perquè son un covard. Perquè no tinc sentit de l’honor. 

Però el Noi sempre parla de la germana en passat, i és que tot sembla indicar que és morta. Alguna cosa immaterial comparteixen, i és que tots dos tenen una estranya relació, amb uns no menys estranys éssers: 

Va aprendre a conviure amb els éssers que hi havia a la casa i ells amb ell.

(...)

Un eremita en una casa vella. Fent-se més estrany cada dia que passava. 

(...)

Caminaven per la platja, però el Noi semblava pensarós. Inclinat cap endavant amb les aletes agafades darrere l’esquena.

(...)

Estàs caminant per la platja amb aquesta entitat que creus que forma part de la ment de la teva germana i vols xerrar del temps dels collons.

El turmenta l'amor que sent per ella, que sap que era correspost i aquesta certesa l'omple de dolor i desesperació:

No tenia cap fotografia d’ella. Intentava veure-li la cara però sabia que l’estava perdent. (...) Existeix l’odi massiu i existeix la pena massiva. La venjança massiva i fins i tot el suïcidi massiu. Però no existeix el perdó massiu. Només existeixes tu.

(...)

Sabia que el dia de la seva mort veuria la cara d’ella i tenia l’esperança de poder endur-se aquella bellesa cap a la foscor amb ell, l’últim pagà de la Terra, cantant fluixet a la seva màrfega en una llengua desconeguda. 

(...)

- Creus que ella és a l’infern, oi?

(...)

- Doncs jo no ho crec. 

Grafit a Dénia 
Març 2023

I coincidint amb l'infern de'n Bobby, comencem la segona part d'aquest llarg i confús relat, que ara pren el nom d'"Stella Maris". I ho fem situant-nos en un centre mèdic que es dedica a l'atenció de pacients amb malalties psiquiàtriques.

Allà trobem l'Alícia que avui té sessió amb el psiquiatra terapeuta:

- Hola. Soc el Dr. Cohen.

(...)

- Tinc converses clandestines amb personatges que suposadament no existeixen.

(...)

- El personatge principal és un nan calb.

(...)

- Quin aspecte té? (El terapeuta es refereix al Noi)

- Fa un metre. Té una cara rara. Una mirada rara suposo que diries tu. Té una edat indefinida. Té les aletes aquestes. S’està quedant calb o potser ja és calb del tot. Suposo que deu pesar uns vint quilos.

(...)

- No té celles. Té diverses cicatrius. Potser cremades. Té cicatrius al crani. Com si hagués tingut un accident. 

A les preguntes referents al suïcidi, les respostes no poden ser més categòriques i també, d'alguna manera, raonables:

- Creus que els suïcidis tenen alguna cosa en comú? Alguna mena d’actitud comuna?

- Sí. No els agrada ser aquí.

(...)

- Creus en la vida després de la mort?

- No crec en aquesta vida. 

Ella està molt segura de sí mateixa, no cerca ajuda, i potser ni tan sols comprensió. La teràpia inclou les entrevistes i ella les accepta sense presentar massa resistència:

- T’emprenya que la gent et vulgui ajudar.

- M’emprenya que la gent em vulgui arreglar.

(...)

- Les dones tenen una altra història de la bogeria. Des de la bruixeria fins a la histèria tot són males notícies per a nosaltres. Sabem que les dones es condemnaven per bruixes perquè eren inestables mentalment, però ningú no s’ha parat a pensar en la quantitat -encara que no en fossin gaires- de dones que van morir a pedrades per ser brillants.

No sé transmetre millor l'efecte que m'ha causat aquesta lectura que m'ha interessat, commogut, dolgut i inquietat, tot en parts iguals:

El món és un lloc enganyós. Moltes de les coses que veus ja no hi són en realitat. Només la imatge residual a l’ull. 

(...)

- Creus que la majoria de gent vol morir?

- No. La majoria és molt. I tu?

- No ho sé. Crec que de vegades vols que tot s’acabi. Crec que molta gent triaria estar morta si no s’hagués de morir. 

 

 

El passatger

Stella Maris

Cormac McCarthy

Traducció de Laura Segarra Vidal i

Judith Raigal

603 pàgines

  

La mentida més bonica... Aquell procés...

Aquell 1-O

Els qui d'alguna manera vàrem participar d'aquella nit i aquell dia, difícilment l'esborrarem mai de la memòria.

Varen ser unes hores precioses, algunes amb angúnies, nervis, por també. I alguna bona notícia que corria de mòbil en mòbil.

El recompte final es va fer llarg, hi havia nervis pel què pogués passar, però sortosament, almenys on jo hi era, tot va anar bé.

I ara sí que ja m'endinso en el relat que comença amb una doble jubilació. Val a dir que ja m'ha atrapat:

Aquesta història comença el 17 de desembre de 2021, a les 5.23 de la matinada, l’hora en què la Marina s’ha despertat, s’ha girat i s’ha tornat a adormir. (...) Les històries petites són les que ocupen més temps i necessiten més energia, les que consumeixen més pensaments i gasten més vides, més dies, més nits. Tot és minúscul, però a través del microscopi s’amplia el camp de visió fins a l’infinit.

I aquesta continuació... Reflexionar sempre és positiu. Per cert, jo tampoc no ho sé:

Què estaríeu disposats a perdre per la independència? No ho sé...

(...)

Com quan cau un got a terra i es trenca en mil bocins, així va sonar la pregunta. 

Semblarà que la llarga reflexió inicial no hi té a veure gaire amb la història que ens proposa en Francesc Serés, però ja veureu com sí. 

El moment de la jubilació ens duu a una reflexió dels darrers anys de la nostra vida. Possiblement en especial referits a la vida laborable, però per extensió acostumem a anar una mica més enllà. 

I segueixo:

No tenen classe fins a les onze. (...) Repassen coses que han de fer.

(...)

La Marina sempre va estar més disposada a perdre que en Carles. (...) Per a ell ara la mentida sobrepassa qualsevol límit moral acceptable. 

I ja comencem a intuir l'abast de la reflexió:

Hi ha la història particular i personal del Procés, que ha quedat soterrada i que cadascú carrega com pot.

(...)

Hi ha dies que contenen tots els dies i avui n’és un. Ni la Marina ni en Carles tornaran a treballar a l’institut. 

Comparteixo en tota la seva extensió la següent reflexió. I això que ja fa anys que em vaig jubilar:

És la pregunta que més l’amoïna, que la feina hagi servit per a alguna cosa, que cap dels dos governs es carregui tanta feina de tanta gent.

I de la mateixa manera que en el punt anterior, també comparteixo els que segueixen:

Tots dos han esperat alguna declaració, algun raonament convincent que els expliqui per què van prometre el que no podien complir, però el temps s’ha esgotat i no ha passat res que justifiqués l’energia malbaratada de tants anys i tanta gent. (...) Si un dia s’haguessin llevat i els haguessin dit que tot era un malson, s’ho haurien volgut creure.

(...)

Va arribar, finalment, el moment d’acceptar que no hi havia res preparat i que els dos dies decisius, el 3 d’octubre i el dia de l’aeroport, es van desactivar des de dins.

(...)

No, no hi havia res preparat. Els uns continuaven inflant el globus mentre els altres deien, després d’haver-lo inflat com ningú, que els que l’inflaven eren uns irresponsables. 

I així, entre reflexions i treball s'acaba el darrer dia de feina:

S’acaben les darreres classes, en Carles espera que tornin els alumnes mentre la Marina tanca els llums quan ha acabat de sortir tothom, encara falten cinc minuts, però tant és. 

Aquell 1-O

I aquí estem encara. Però no defallim:

S’ha passat de la moral de victòria a les jugades mestres, i dels plans secrets a la desfeta de l’obediència sense passar mai per admetre la derrota i sense dir mai cap veritat.

(...)

Hi eren a l’aeroport. Un dels grans avantatges de tot el que ha passat és que ha creat un diari exhaustiu, notarial, amb milers de fotografies i desenes de vídeos. (...) Tot mentida , una mentida bonica, però mentida, al cap i a la fi. 

 

 La mentida més bonica

Francesc Serés

286 pàgines

Sukkwan Island

Eren nous en aquell lloc, i en la manera de viure, i l’un per l’altre. En Roy tenia tretze anys -era l’estiu després de setè- i havia arribat des de casa la seva mare, a Santa Rosa, Califòrnia, on havia fet classes de trombó, jugat a futbol, anat al cinema i estudiat en una escola del centre.

(...)

Bàsicament viurien del que els donaria la terra. Aquell era el pla. (...) Havien dut dos rifles, una escopeta i una pistola.

(...)

És una bona cabana, va dir el seu pare. El vent no s’escolarà pas per aquestes parets, ja ho veuràs.

Pràcticament aquest és el començament d'aquesta estranya i confusa història que vol ser d'acostament i coneixement entre un pare i el seu fill, i acaba com una qüestió de supervivència i molt més. 

Molt pitjor.

En principi, en Roy ho intenta, vol ser positiu, vol acostar-se al seu pare, fins i tot tracta de trobar un al·licient a la situació, com una aventura, però tot serà en va, i és que si només començar el relat ens podem demanar, com pot haver accedit aquest menor, gairebé un nen encara, a acompanyar el seu pare a un lloc desert, envoltat d'ossos i altres perills evidents, tampoc podrem evitar pensar amb estranyesa que la seva mare, que s'ha quedat a casa, i de la qual no en sabrem res més, s'hagi avingut a que el noi acompanyi el pare a semblant despropòsit.

Ja només arribar, quan l'avioneta els ha deixat pràcticament perduts i incomunicats, (l'emissora de ràdio que els havia de mantenir en contacte amb el pilot no funciona) en Roy es malfia de la situació:

A en Roy li feia la impressió que no anaven gens preparats. (...) En Roy va experimentar una estranya sensació d’igualació entre ell i el seu pare: cap dels dos no tenia ni idea de què fer, i tots dos n’haurien d’aprendre.

(...)

Tot estava llardós i humit, i els racons eren plens de teranyines.

Tractant de trobar la part positiva, reflexiona, val a dir que poc convençut, de tot plegat:

No estava segur de quines serien les normes, ara, però feia l’efecte que totes les habituals, sobre els deures i l’hora d’anar a dormir, havien quedat anul·lades. No tindria mai feina, i no s’hauria de llevar mai d’hora per anar a escola. I no veuria mai  ningú més que el seu pare.

Aviat serà conscient, que la solitud, la brutícia i la desolació de la cabana serà el menor dels seus problemes. El seu pare, parla i plora en somnis:

No sé com he acabat així. Em sento tan malament. Estic bé durant el dia, però a la nit m’enfonso. I no sé què fer, va afegir, cosa que el va fer somicar un altre cop. Ho sento, Roy. De debò que ho intento, però no sé si puc aguantar.

(...)

Aquella nit, el seu pare li va tornar a parlar. En Roy es repetia. Un mes o dos i fotem el camp i no torno més.

A qui li podria estranyar que en Roy només pensi a marxar quan més aviat millor:

En Roy no desitjava que se solucionés res. El que volia era que la situació es tornés prou penosa perquè haguessin de tocar el dos d’aquella illa.

(...)

En Roy va tenir una vaga apercepció de la foscor de la nit, i després altra vegada del dia. (...) Quan es va tornar a despertar, era de dia, li arribava l’escalfor de la cuina i el seu pare el mirava assegut en una cadira.

Grafit a Sabadell

Tot i que la història continua amb un ritme cada cop més delirant, en realitat aquest serà gairebé el final, però em permetreu que ho deixi en la incertesa del qui o per què:

...va observar la pistola que tenia a la mà. El percussor estava aixecat i es veia la bala de coure dins del carregador. Va afluixar el percussor amb la pistola apuntant lluny d’ell i després el va tornar a tirar enrere, es va acostar el canó al cap i va disparar.  

 

Sukkwan Island

David Vann

Traducció de Francesc Rovira

169 pàgines