L'aquari

Grafit a Sabadell

La protagonista/narradora és la Caitlin, una nena de 12 anys que cada dia, en sortir de l'escola, visita l'aquari fins que la seva mare la passa a recollir tant bon punt acaba de treballar:

En aquell lloc ningú no em dirigia mai la paraula. Sales fosques, humides i escalfades, refugi de la neu de fora.

(...)

La mare treballava al port de mercaderies, mà d’obra bàsica. Portava botes industrials de feina, granota.

(...)

Nosaltres no teníem família. Ningú. Al col·le tothom tenia família. Molts no tenien pares, però tenien tietes, oncles, avis, cosins. I gairebé tots els peixos eren més que dos. 

Aviat hem conegut les protagonistes de la història: la Caitlin, com ha quedat dit, i la seva mare, però en realitat estan tan soles al món com ha semblat, o potser hi ha algú més que es preocupa (tard) per elles?.

I és que un bon dia, mentre com és costum, passa l'estona passejant per l'aquari, la nena es troba amb un senyor, molt agradable i educat, que s'acosta a conversar amb ella. Tot i que, també, de cop i volta, comença a fer-li massa preguntes, alhora que li demana mantenir en secret la seva amistat, la qual cosa l'alerta una mica:

No m’agradava parlar de la mare amb el senyor. Ell ni tan sols l’havia vista mai. 

(...)

La vida real s’assemblava més al mar, on en qualsevol instant pot aparèixer qualsevol depredador.

(...)

De vegades la vida dels adults semblava insuportablement trista. 

Tot plegat no són més que els preàmbuls perquè el senyor aviat insisteix a conèixer la mare. I al mateix temps, l'alarma arriba a casa amb el coneixement d'aquesta aparentment dubtosa amistat de la nena.

Però, i m'avanço, les coses no sempre són el que semblen, i aquell senyor no és un desconegut, sinó que és l'avi matern del que la Caitlin no havia ni sentit a parlar:

El meu avi. No estàvem soles. I si tenia més parents pel món? El pare, una tieta o un oncle, cosins, tots ocultats per la mare, amagats de mi. Encara sanglotava. (...) El que recordo més és la por. Tot excessiu.

(...)

No li podia dir que havia vist l’avi, no podia parlar amb ella de la seva vida ni fer-li preguntes, no podia explicar-li el que havíem vist ni dit a l’aquari.

(...)

Ja saps que del passat no en parlo mai, va dir la mare. Però t’ho explicaré. Ho has de saber. La meva mare s’estava morint. La seva dona. I ell se’n va anar. (...) No vaig arribar a anar mai a la universitat, mai no vaig poder tenir una vida pròpia. Se la va endur ell.

Aquest fet, omple de desconcert la nena que, poc avesada als conflictes dels adults, veu en la proximitat de l'avi una esperança per un futur millor, mentre la reacció de la mare és d'ira i menyspreu:

El pitjor de la infantesa és no saber que també passen coses dolentes, que passa el temps. Hi ha un instant esgarrifós de la infantesa que em sobrevola amb una certa eternitat, insostenible. 

(...)

Ara t’explicaré jo el que passarà, va dir la mare entre esbufecs. Ens deixaràs tranquil·les o et faré mal. La Caitlin no la tornaràs a veure més. Et faré mal. I tu viuràs a casa teva amb els teus diners i moriràs sol. No tindràs ningú quan passi i a ningú l’importarà.

Evidentment, quan coneixem la història de la mare ens quedarem esgarrifats: Abandonada pel pare, se'n va haver de fer càrrec, encara nena, de la malaltia terminal de la mare:

Això fes-ho cent vegades, em va dir. Imagina’t-ho.(...) Entén-ho i prou. Vaig dormir en aquella pudor anys i anys, però el meu llit n’hauria hagut de quedar al marge.

(...)

Vaig provar d’imaginar-me l’àvia. No en teníem fotos. La mare ho havia esborrat tot.

Així les coses, un bri d'esperança quan la mare accedeix, pel bé de la seva filla, a arribar a un acord amb el pare retrobat, i evidentment profundament contrit i penedit:

Vull aquest contracte demà, signat davant de notari, redactat amb paraules fàcils d’entendre. Hi dirà que podem viure a casa seva de franc i que em pagarà 25.000 dòlars ara i 2.500 cada mes., i que si no ho fa em quedaré la casa, i que quan es mori m’ho quedaré jo tot.

I arriba el trasllat i en conseqüència el final feliç de la història:

Va ser una sensació molt estranya, dormir en una casa nova. Ulls tancats, agemolida sota aquell nòrdic gegantí, el llit molt més tou del que havia tingut mai, per enfonsar-s’hi.

(...)

L’avi semblava tan content veient-nos com menjàvem i xerràvem. 

I serà aquest el final de la història? Segur?:

Potser és el màxim perdó al qual podem aspirar. No esborrar el passat, sense anul·lar res, sinó una mena de voluntat dins del present, un reconeixement, una acceptació, un alentiment.

 

L’aquari

David Vann

Pròleg de Jordi Puntí

Traducció de Yannick Garcia

279 pàgines