 |
| Grafit a Sabadell |
Aquest és bàsicament el començament del relat centrat en les memòries de l'autora.
Com es pot apreciar, sembla que la relació amb la mare, no és massa positiva ni molt menys afalagadora.:
Tinc vint anys. La mare i jo sortim de casa i ens
quedem al nostre replà, a la segona planta.
(...)
Vaig viure en aquella casa de veïns entre els sis
anys i els vint-i-un.
(...)
La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura
que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora.
(...)
Ara jo tinc quaranta-cinc anys i la mare en té setanta-set.
És una dona forta i té bona salut.
(...)
No em va ensenyar res. Mai no vaig aprendre a
cuinar, rentar o planxar la roba.
I tot i que d'alguna manera es manté en la mateixa línia crítica, fa una referència en un to més amable, a la relació dels seus pares com a parella:
Des de molt petita, havia sabut que els meus pares
eren companys de viatge del Partit Comunista i que, de tots dos, la mare era la
que havia estat més activa en política.
(...)
Els meus pares eren, penso, feliços junts; es tractaven d’una manera
civilitzada, afectuosa.
(...)
L’amor del pare ho transformava tot, des de la
feina a la cuina fins al sexe al dormitori. (..) Ella no el detestava, el sexe,
però sí que semblava que s’hi resignés.
Un i un altre cop fa referència a la relació, complexa com a mínim, amb la seva mare. En aquests exemples, ens parla de la mort del pare i de la reacció de la mare:
Els desitjos de la mare són senzills però no són
negociables. Per a ella, són necessitats.
(...)
El dol de la mare era primari i ho envaïa tot.
(...)
El pare va morir a les quatre de la matinada un
dia del final de novembre. (...) Tenia cinquanta-un anys. La mare en tenia
quaranta-sis. El meu germà dinou. Jo tretze. (...) Tot aquell dia i tota la nit
la mare va estar envoltada de dones que ploraven i d’homes espantats.
(...)
A la funerària, la mare va intentar ficar-se dins de
la caixa. Al cementiri va intentar llançar-se dins la tomba oberta. Hi va haver
altres moments de l’enterrament dignes de ser enregistrats. (...) En el meu
record, queden eclipsats per l’embogiment brillant i implacable de la mare.
Com és de suposar, no li queda altre remei a la desconsolada vídua, que posar-se a treballar:
La mare es va posar a treballar quan feia cinc
setmanes que s’havia mort el pare. Ens havia deixat dos mil dòlars. Treballar o
no treballar no era una qüestió discutible.
Bé, treballar, i continuar amb el seu comportament de dona desvalguda:
Tot el dissabte i el diumenge hi havia una cortina
negra i muda al pis. La mare no cuinava, no netejava ni anava a comprar.
(...)
De plorar el pare en va fer la seva professió, la
seva identitat, la seva imatge. (...) Per a mi, el pare no havia estat mai tan
real en vida com ho era un cop mort.
(...)
Em va fer dormir amb ella durant un any, i durant
els vint-i-quatre anys posteriors no vaig poder suportar sentir la mà d’una
dona damunt meu.
De vegades, les circumstàncies de la vida no et deixen cap altra sortida que recloure't en tu mateixa i esperar que escampi el temporal:
La meva única esperança era recloure’m em mi mateixa. Vaig adoptar un posat d’indiferència i no el vaig deixar. (...) No sabia quins havien de ser els meus sentiments, i no tenia temps d’esbrinar-ho.
I en cas que no s'albiri cap alleujament, el millor serà sempre fer un apart cap a la pròpia vida:
La mare i la Nettie es van barallar, i jo vaig
anar a estudiar al City College. En el meu record, aquests dos fets tenen el
mateix pes emocional.
(...)
La mare no havia entès que estudiar volia dir que
jo començaria a pensar: d’una manera coherent i ben alt. Això la va agafar
bruscament de sorpresa.
(...)
El sexe agreujava encara més la confrontació entre
nosaltres, exacerbava la nostra angoixa i intensificava la nostra confusió.
En algun moment, al llarg de la lectura, he arribat a pensar que l'autora s'hi recreava un xic massa en els conflictes entre mare i filla pel damunt de la tota la resta de la història.
En aquest aspecte, la lectura m'ha resultat un tant feixuga i repetitiva. Tant és així que faig un salt en l'esdevenir de la història, amb les relacions afectives i també un tant tumultuoses de la filla amb diferents companys sentimentals, per adreçar-me, ja sense més dilació, al final de la història:
Vaig començar a anar-me’n de casa als dinou anys i
vaig continuar allunyant-me’n fins que em vaig casar a la sala d’estar als vint-i-quatre
anys.
(...)
Entre els meus amics tinc fama de no mostrar gens
d’interès per adquirir coses. (...) Tota la vida he viscut amb poc perquè les
“coses” em fan posar nerviosa.
(...)
Estic cansada de demanar disculpes per ser
crítica. ¿Per què no ho hauria de ser? M’agrada ser crítica. Criticar em
tranquil·litza.
(...)
A la mare la van operar del cor. Després de
l’operació va mostrar una calma que no li havia vist mai.
(...)
Fer seixanta anys va ser com si em diguessin que
em quedaven sis mesos de vida.
I ja...el final del relat:
Alliberar-se de les ferides de la infantesa és una
feina que no s’acaba mai, ni tan sols en el moment de la mort.
(...)
Ens sentim sols per l’absència de l’altre idealitzat,
però en la soledat útil, jo sóc aquí amb mi, fent-me companyia imaginària,
insuflant vida en el silenci, omplint l’espai amb proves del meu propi jo
sensitiu.
I no em queda més que adjuntar una part de l'article de Júlia Costa, a "Llegir.cat":
"Vincles ferotges arriba a incomodar en algun moment
perquè ens toca de forma molt personal, en un moment o un altre.
(...)
És com escoltar la discussió d’unes veïnes pel celobert, en algun moment".
Modestament, coincideixo en l'apreciació.
Vincles ferotges
La dona singular i la ciutat
Vivien Gornick
Traducció de Josefina Caball
329 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada