La passió segons G.H.

Un començament interessant i un tant inquietant que a mesura que el relat avança va perdent solidesa i interès, fins el punt que acaba resultant incoherent, repetitiu, i, fins i tot avorrit.

Però li cedeixo la paraula a la protagonista que s'ha adreçat a l'habitació de la minyona que aparentment no està complint amb les seves funcions.

Què serà el que li ha sorprès, l'ha espantada, l'ha deixat gairebé sense forces i ara la manté pràcticament  presonera d'aquesta estranya habitació?: 

No confio en el que m’ha passat. ¿M’ha passat alguna cosa que jo, pel fet de no saber com viure-la, he viscut com una altra cosa?(...) He perdut alguna cosa que m’era essencial, i que  ja no me n’és.

(...)

Però en fa por el que és nou i em fa por viure en que no entenc.

(...)

No entenc el que he vist. I realment no sé si ho he vist, perquè els meus ulls han acabat no diferenciant-se de la cosa vista.

I, amb el seu ajut, tractarem d'esbrinar el què li ha ocorregut:

Ahir al matí, quan sortia del menjador per anar a l’habitació de la  minyona, res no em feia sospitar que estava a un pas de descobrir un imperi. A un pas de mi mateixa.

(...)

Aquell matí, abans d’entrar a l’habitació, ¿què era jo? Era el que els altres sempre m’havien vist ser, i així em coneixia. No sé dir què era jo. Però com a mínim vull recordar què estava fent.

(...)

Com jo, casa meva té penombres i llums humides, aquí res no és brusc; una habitació en precedeix i promet una altra.

A mesura que les seves reflexions van adquirint un caire més íntim, comprovem que es té en força alta estima:

Respecto el plaer dels altres, i delicadament em menjo el meu plaer, l’avorriment m’alimenta i delicadament em menja, el dolç avorriment d’una lluna de mel.

(...)

Sempre m’ha agradat endreçar. Sospito que és la meva vocació de debò. (...) Si no pertanyés per diners i per cultura a la classe a la qual pertanyo de ben segur que hauria treballat de dona de fer feines en una casa de gent rica.

(...)

Decidida a començar l’endreça per l’habitació de la minyona, vaig travessar la cuina que dona al safareig. Al final del safareig es troba el passadís on hi ha l’habitació. (...) Tot plegat era d’una riquesa inanimada que recordava la de la natura: també allà s’hi podria buscar urani i en podria sortir petroli.

(...)

Al passadís, que és al final del pis, hi ha dues portes, l’una davant de l’altra. (...) Feia prop de sis mesos (el temps que aquella minyona havia treballat per a mi) que no hi entrava, i la meva sorpresa va ser trobar-me una habitació neta i polida com una patena.

El cert és que mai no havia estat en les zones de la casa destinades al servei i que les seves percepcions eren, com a mínim de menys teniment si no de menyspreu vers ells:

L’habitació era tan diferent de la resta del pis que per entrar-hi semblava que abans s’havia de sortir de casa meva i trucar a la porta. (...) Llavors em vaig adonar que estava empipada. L’habitació em molestava físicament, com si en l’aire hagués quedat el so del fregadís del carbó sec en la calç seca.

(...)

El més curiós és que, tot i haver entrat a l’habitació, em feia l’efecte que no havia entrat enlloc. Hi era a dins, però fins a cert punt era com si encara fos a fora.

(...)

Quan intentava sortir d’allà vaig ensopegar entre els peus del llit i l’armari. Una possible caiguda en aquella habitació de silenci em va violentar el cos de tal manera que vaig sentir un fàstic profund.

(...) 

Però per poder sortir del racó on jo mateixa m’havia acorralat quan havia entreobert la porta de l’armari primer havia de tancar-la. (...) Em vaig quedar plantada com un estaquirot. 

I si fins a aquest moment la lectura m'havia electritzat i mantenia una atenció viva i punyent, ja pràcticament a partir d'aquest punt el relat, segons el meu entendre, comença a decaure i a fer-se repetitiu donant la impressió que l'autora no sabia ben bé cap on adreçar-lo:

Va ser llavors que l’escarabat va començar a emergir del fons.

(...)

Vaig trigar a entendre-ho, m’ho mirava tota sorpresa. A poc a poc vaig entendre el que havia passat: no havia empès la porta amb prou força. Sí, havia enganxat l’animaló amb la porta, de manera que no es podia moure. Però l’havia deixat viu.

(...)

Jo no havia vist mai la boca d’un escarabat. En realitat no havia vist mai un escarabat.

I comença una llarga, avorrida i estranya disquisició referent als escarabats que m'estalvio per arribar al final de la història, que no és ben bé un final, però que conclou el relat:

Havia caigut en la temptació de veure, en la temptació de saber i de sentir. (...) La temptació del plaer. La temptació és menjar directament de la font. La temptació és menjar directament de la llei. I el càstig és no voler parar de menjar, és menjar-se a un mateix, perquè soc matèria igualment comestible.

(...)

Havia ofert el meu infern a Déu. I la meva crueltat, amor meu, la meva crueltat s’havia estroncat de sobte.

(...)

El que ara sento és alegria. (...) Estar viu és una indiferència sòlida i irradiant.

Arriba un moment en què no sembla aportar res i que, 

fins i tot la mateixa autora, 

no sàpiga com acabar-ho tot plegat.

Però clar, potser només és qüestió de percepcions.

 

 

 

La passió segons G.H.

Clarice Lispector

Traduït per Jose Domènech Ponsatí

203 pàgines