En Jan i en Joan

Vaig estar a la presentació d'aquest llibre de la Tina Vallès a la Llar del Llibre a Sabadell i em vaig sentir molt interessada, entre altres coses, per la senzillesa del relat. Tant bon punt l'han adquirit a la Biblioteca, l'he llegit amb molta delectació. 

És la història tendra i també amb un punt d'amargor, de'n Jan, un nen de gairebé onze anys, que veu com dia a dia, la salut de'n Joan, el seu estimat avi, malalt d'Alzheimer, es va deteriorant, mentre que ell, des de la seva tendra edat ho va assimilant.

En Joan, l'avi, ha estat sempre rellotger i amant dels arbres, ha viscut amb la seva esposa a Vilaverd, on en Jan anava a passar les vacances d'estiu. El nen admira profundament l'avi i li sembla que el seu ofici té quelcom de meravellós. Un dia, els pares de'n Jan li diuen que els avis vindran a viure amb ells, i tot i que per ell això és una bona notícia, en veure l'expressió contreta dels pares endevina que alguna cosa no va a l'hora i s'amoïna pels habitants del poble:

Li agrada dir que Vilaverd anava a l’hora gràcies a ell. I jo me’l crec. Me’l crec i em pregunto si ara que els avis viuen amb nosaltres, al poble són les cinc quan han de ser les cinc o minut a minut van perdent el temps de vista.

Sempre he considerat que l'Alzheimer és una malaltia molt cruel tant pel qui la pateix com pels qui l'envolten, ja siguin parents o amics. Caure en l'oblit i ser-ne conscient, ha de ser difícil d'assimilar, però viure tot aquest procés des del punt de vista d'un nen m'ha semblat a més de innovador, enriquidor:

L’avi ho està oblidant tot poc a poc, se li està esborrant tot el que ha viscut i tot el que ha après. Es veu que és una malaltia. 

(...)

Primer serà la memòria. Una altra frase que no sé què vol dir, però que sento que se’m grava per la part de dins de la pell. (...)  Des que els avis viuen amb nosaltres, el que em molesta és el silenci, el silenci que parla quan tots callen, quan l’avi deixa una frase a mitges, quan l’àvia desplega un record damunt la taula, entre les peles de taronja, i ell no el veu. (...) Després de la memòria, em perdré jo.

(...)

Tornant de l’escola, jo devorant l’entrepà i l’avi mirant carrers i arbres, és el moment de fer les preguntes que no sé com fer-li si em mira als ulls. 

(...)

Però no entenc com funciona la seva malaltia, com es perd la memòria, com se’t pot buidar el cap de tot el que has viscut i el que recordes, i necessito respostes. 

(...)

Cada dia és una mica més lent, l’avi. 

(...)

En comptes de desar-ho a la memòria del cap, ho deso a la del cor, que aquesta no se m’esborrarà. 

Però no només l'avi té un paper important en tot aquest relat, també la figura de l'àvia hi té rellevància; ella s'ocupa de la casa, canvia els hàbits, poc saludables, de la família, cuina reposadament, prepara l'entrepà pel berenar del nen i, especialment estima l'avi i de manera callada, pateix amb i per ell:

La cuina de l’avia vol temps, el temps que marquen els rellotges que arregla l’avi. 

(...)

I ja teníem una altra cosa que canviaria amb l’arribada dels avis a casa plat fondo, cullera i pa. 

(...)

Ara al costat dels avis, que es parlen en silenci, agafats de la mà, fins que arribem a casa. 

(...)

Quan els avis s’abracen jo sempre m’hi vull afegir agafant-los per la cintura o ficant-me al mig, entre tots dos, per fer un “entrepà de Jan”.

Aquest cop no puc dir que la història té un final feliç, ja sabem que aquesta és una malaltia que a hores d'ara no té cura, i així en Jan, molt observador, va comprovant que l'avi perd l'interès per tot el que l'envolta, fins i tot pels estimats arbres, que es torna maldestre a l'hora de parar taula, que sovint es queda adormit assegut...

L’avi comença a fugir dels  miralls. El núvol de l’àvia és cada dia una mica menys dolç. La mare es passa el dia parlant-nos a tots amb els ulls fixos en els nostres, repassant les lletres una per una com si s’adrecés a un dels seus pitjors alumnes. El pare mira d’arrencar-nos somriures a tots, no es cansa. 

(...)

L’avi diu que una soca és un arbre amb la memòria al descobert. (...) Seure a la soca, quan ho explica l’avi, és com entrar dins d’un arbre i veure tot el que ell ha vist, aturar el temps i mirar endins, endins seu i teu. 

En Jan observa que a mesura que l'avi empitjora, tota la família té un aspecte gris mentre se'ls van posant els ulls "de vidre". Ell s'hi resisteix, però un cop que el pare finalment li confirma que l'avi no pot recuperar-se, no pot evitar caure en el mateix estat:

Gris, amb els ulls de vidre i el pit ple de ràbia m’he llençat als braços del pare no sé si per pegar-li o per abraçar-lo.