Parlem d'escriure

Molts cops he provat d'escriure, bé, ESCRIURE, així en majúscules, no res que fos alguna història senzilleta, sinó més aviat una novel·la, però m'he entrebancat aviat, no trobava el ritme, em perdia amb els personatges, les històries que se m'acudien eren insubstancials i només es basaven en la meva experiència personal sense cap interès.

Quan vaig llegir aquesta cita:Si una persona té un mínim de talent, no és pas impossible que escrigui una primera novel·la excepcional. ja vaig constatar que era just el que em mancava: talent.

És clar que sempre em podria consolar quan llegeixo a continuació:A parer meu, escriure novel·les no és una feina gaire adequada per a les persones molt intel·ligents. (...) Perquè escriure una novel·la -o explicar una història- és una tasca que s’ha de fer bastant a poc a poc, amb una marxa curta. 

Admiro profundament els escriptors que em saben commoure amb relats senzills i aleshores penso que això mateix també m'ha pogut passar a mi, o d'alguna manera també ho he viscut, però tal com m'ho han exposat ho he trobat interessant, mentre que jo només podia imaginar una història totalment anodina.

En Haruki Murakami, en  "De què parlo quan parlo d'escriure", relata la seva experiència amb el fet d'escriure, conta els seus inicis, els seus dubtes, la feina de revisar, corregir, i tornar un cop i un altre a refer el què havia escrit, fins a aconseguir sentir-se satisfet amb el resultat:

Feia una vida ben normal, com la de qualsevol altra persona, i de sobte un dia se’m va acudir fer una novel·la i vaig guanyar un premi per a escriptors novells.
(...)
En tot text hi ha, indefectiblement, espai per la millora.

No m'ha estat útil per satisfer les meves aspiracions artístiques, però ha resultat una lectura entretinguda de la que només em resta copiar algunes frases a mode de resum:

Fa més de trenta-cinc anys i escaig que aguanto a dalt del ring del “món literari” i, per dir-ho amb una expressió passada de moda, “menjo del meu pinzell” 

(...)

La veritat és que no m’ho he passat mai malament a l’hora d’escriure ni, per sort, tampoc he hagut de patir mai perquè no em sortís una novel·la.

(...)

Des del principi vaig tenir força clar quina mena de novel·les volia escriure. En tenia una imatge mental molt ben definida.

(...)

El que em va resultar més útil va ser la música. Vaig escriure exactament igual com si toqués un instrument. Sobretot em va servir el jazz.

(...)

Mentre treballava en la novel·la, la sensació que tenia, més que la d'escriure un text, era la d'interpretar una peça musical. 
(...)

El general, les novel·les et surten de dins i les pots anar fent ara d’una manera, ara de l’altra, segons et convingui a cada moment.

En definitiva:

Escriure una novel·la és una empresa absolutament personal que té lloc a dins d’una habitació tancada.