Com en altres ocasions, Manuel de Pedrolo aborda un tema complex en aquesta novel·la, que no és altra que les contradiccions entre la consciència i la família.
Dos protagonistes principals, dues veus per una mateixa història: L'Anselm, un burgés metge de prestigi, amb una amant:
Mai no he pogut sofrir el desordre, en la forma que sigui, potser perquè la meva pràctica de metge m’ha donat sovint ocasió de comprovar que sempre és una manifestació de la malaltia.
(...)
La relació sexual sempre havia ofert pocs atractius a la meva dona, i ara, en tàcit acord, ja feia temps que, per bé que seguíssim dormint en el mateix llit, no fèiem vida conjugal.
El fill, l'Aleix, mal estudiant, rebel, sorrut...
La família. Quatre persones que s’han acostumat a ignorar-se. La mare conta coses de la seva “junta de caritat”, però val més no escoltar-la. Ningú no l’escolta.
(...)
I de sobte, una troballa casual i inesperada, unes fotografies que fan entendre que s'ha comés un assassinat i que l'Aleix hi està implicat directament:
Però, com admetre que el meu fill es podia haver tacat les mans de sang? (...) No sabia veure el meu fill en la posició d’un assassí, en part potser precisament perquè era el meu fill i sempre ens és difícil d’acceptar que els nostres puguin cometre un acte que els exilia de la comunitat de la gent de bé.
(...)
El meu fill podia ser un assassí. A despit de l’exemple que li havíem donat, i sobre el qual no em cansaré d’insistir, i de la formació cristiana que havia rebut.
I a mesura que les investigacions, oficials i extraoficials, van avançant, la sospita inicial es va fent realitat i el daltabaix familiar es fa evident; per una banda, la voluntat de mantenir el "bon nom" de la família pudent i cristiana, que no pot acceptar que es faci públic un escàndol d'aquestes dimensions, mentre que d'altra l'acceptació que el propi fill, sigui un assassí:
De por, només en tenia jo. Per ell, per mi, per tots nosaltres, però més que res per ell, perquè era el meu fill, i d’una manera o altra, es trobava en un mal pas.
Naturalment, la "culpa" no la podia tenir la família, ni l'educació rebuda, calia cercar-la en els altres, en les males companyies:
De nou em calia preguntar-me quina mena de freqüentacions tenia l’Aleix i quina era la seva vida fora de casa.
(...)
Calia concloure que hi ha éssers que es complauen en la degradació, que han nascut per fer mal.
Però això, tot i ser molt, no és tot: Les relacions familiars es fan cada cop més i més insostenibles, l'Aleix, que manté una relació que desconeix la família, maquina la manera de fer xantatge al seu pare amb una història del seu passat només per a aconseguir treu-re-li una bona quantitat de diners que han de servir per pagar la fiança d'uns companys detinguts, mentre la mare, totalment aliena als problemes familiars, es limita a plorar i desesperar-se sense aportar cap solució.
En conclusió, un problema generacional d'enganys, mentides i hipocresies, del qual tots en sortiran malparats:
Sempre cal enterrar alguna cosa en els fonaments, de vegades un home i, en moments excepcionals, potser fins i to una generació. Potser serà la meva...
També en parla: fragments personals
Dos protagonistes principals, dues veus per una mateixa història: L'Anselm, un burgés metge de prestigi, amb una amant:
Mai no he pogut sofrir el desordre, en la forma que sigui, potser perquè la meva pràctica de metge m’ha donat sovint ocasió de comprovar que sempre és una manifestació de la malaltia.
(...)
La relació sexual sempre havia ofert pocs atractius a la meva dona, i ara, en tàcit acord, ja feia temps que, per bé que seguíssim dormint en el mateix llit, no fèiem vida conjugal.
El fill, l'Aleix, mal estudiant, rebel, sorrut...
La família. Quatre persones que s’han acostumat a ignorar-se. La mare conta coses de la seva “junta de caritat”, però val més no escoltar-la. Ningú no l’escolta.
(...)
Una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert?
(...)
Es fa tot el que es pot perquè no aprenguem a pensar, se’ns falseja fins i tot la informació que ens podria despertar!...
(...)
Jo faig coses que no m’agraden. Actes antisocials.
I de sobte, una troballa casual i inesperada, unes fotografies que fan entendre que s'ha comés un assassinat i que l'Aleix hi està implicat directament:
Però, com admetre que el meu fill es podia haver tacat les mans de sang? (...) No sabia veure el meu fill en la posició d’un assassí, en part potser precisament perquè era el meu fill i sempre ens és difícil d’acceptar que els nostres puguin cometre un acte que els exilia de la comunitat de la gent de bé.
(...)
El meu fill podia ser un assassí. A despit de l’exemple que li havíem donat, i sobre el qual no em cansaré d’insistir, i de la formació cristiana que havia rebut.
I a mesura que les investigacions, oficials i extraoficials, van avançant, la sospita inicial es va fent realitat i el daltabaix familiar es fa evident; per una banda, la voluntat de mantenir el "bon nom" de la família pudent i cristiana, que no pot acceptar que es faci públic un escàndol d'aquestes dimensions, mentre que d'altra l'acceptació que el propi fill, sigui un assassí:
De por, només en tenia jo. Per ell, per mi, per tots nosaltres, però més que res per ell, perquè era el meu fill, i d’una manera o altra, es trobava en un mal pas.
Naturalment, la "culpa" no la podia tenir la família, ni l'educació rebuda, calia cercar-la en els altres, en les males companyies:
De nou em calia preguntar-me quina mena de freqüentacions tenia l’Aleix i quina era la seva vida fora de casa.
(...)
Calia concloure que hi ha éssers que es complauen en la degradació, que han nascut per fer mal.
Però això, tot i ser molt, no és tot: Les relacions familiars es fan cada cop més i més insostenibles, l'Aleix, que manté una relació que desconeix la família, maquina la manera de fer xantatge al seu pare amb una història del seu passat només per a aconseguir treu-re-li una bona quantitat de diners que han de servir per pagar la fiança d'uns companys detinguts, mentre la mare, totalment aliena als problemes familiars, es limita a plorar i desesperar-se sense aportar cap solució.
En conclusió, un problema generacional d'enganys, mentides i hipocresies, del qual tots en sortiran malparats:
Sempre cal enterrar alguna cosa en els fonaments, de vegades un home i, en moments excepcionals, potser fins i to una generació. Potser serà la meva...
També en parla: fragments personals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada