Història d'una amistat

Amb Nosaltres Dos, en  Xavier Bosch ens conta la història a través de força anys d'una parella d'amics, en Kim i la Laura, i d'alguna manera, ens interpel·la: Poden un home i una dona ser només amics? Possiblement i segons la pròpia experiència, cadascú tindrà la seva resposta. La meva me la reservo.

Però, començant des del principi, cal parlar primer de'n Paco Ràfales, el pare de'n Kim i propietari del Rafaeli, un hotel al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Als cinquanta-un, vidu i amb alguna arruga que s’havia vist al costat dels ulls, tan sols els fills l’aconseguien deixar fora de combat.
(...)
El Paco Ràfales tenia expressament prohibit a maleters, conserges i a tot el personal, sota pena de tallar-los els ous amb una cisalla, que dins l’habitació fessin aquella aturada insinuadora als clients vip del Rafaeli

En Paco fa uns anys que ha quedat vidu, amb tres fills mascles i una filla, la petita, molt estrimada i consentida per tots. En Kim és el petit dels nois:

Malgrat l’absència de la mare, el Paco Ràfales estava convençut que eren prou feliços. 

En Kim, un jove seductor de bona família i la Laura, una noia senzilla de Banyoles, coincideixen a la universitat quan un professor els aparella a l'atzar per presentar un treball. En principi, no semblen tenir res en comú; ell massa despreocupat i ella metòdica i estudiosa, però poc a poc es va forjant entre els dos una gran amistat:

Estaven bé junts. Durant el curs s’havien anat acostant. Dia rere dia. Sense adonar-se’n, cada dia s’entenien més. 
(...)
La Laura era feliç i es va deixar endur per una vida on ningú no jutjava ningú. (...)  L’estabilitat familiar sovint es basa en l’empat etern entre allò que no es diu i allò que no es vol saber. 
(...)
El Kim és reconcentrat com ell sol quan es posa tossut.

Cada cop comparteixen més coses, creen complicitats al marge de la resta de companys, coneixen les respectives famílies, s'agraden, s'apropen...

Sense voler-ho, s’havien inventat un joc perillós (Un, dos, tres. En què estàs pensant?) La Laura i el Kim s’havien adonat dels riscos d’allò que havia nascut com un divertiment d’universitat.(...) De cop i volta, la veritat pot ofendre.  La veritat, a vegades, fa mal. Però si eren amics, amics de debò, no hi havia d’haver malentesos. 

Fins i tot sembla que hi pot haver-hi quelcom més entre ells, però la Laura més d'un cop s'hi esforça o s'entossudeix en posar les coses al seu lloc:

Això que tenim està molt bé, i si anem més enllà... No ho sé. I jo no et vull perdre.

I així les respectives trajectòries vitals els separen per llargues temporades, per anys. La Laura marxa a treballar a l'estranger, i manté més d'una relació amorosa, mentre que en Kim, a raó de la mort en un accident dels seus dos germans, per què l’atzar s’acarnissa  d’una manera tan cruel amb una família? es fa càrrec, junt amb el seu pare, de la direcció de l'hotel, i es casa i té fills amb una dona molt competent i atractiva:

Si la Míriam Mundi s’havia guanyat la credibilitat i el respecte del personal, no era perquè fos la dona de l’amo aquí tothom acostuma a fer la rosca, sinó per la seva simpatia, el seu criteri i la seva feina. 

Tot sembla indicar que poc a poc els llaços afectius entre els dos amics s'aniran afeblint, però el cert és que quan els sorgeix qualsevol problema sempre acudeixen cercant ajuda o consol, l'un en l'altre i se segueixen agradant:

El temps només havia passat en algun cabell gris que, de lluny estant, enfarinava la mateixa cabellera, neta, vigorosa i enredada de quan l’havia conegut a la facultat. (...) continuava fent cara de salut, amb la pell torrada, potser pel sol del tennis.

(...)

Va mirar als ulls de la Laura. L’un en les nines de l’altre. S’hi trobaven còmodes i es van entendre. 

I a tall de conclusió, recupero la pregunta amb què començava aquest comentari: Poden un home i una dona ser només amics?

El passat era una carpeta sempre present, aparcada al cervell, i hi podia recórrer quan calgués. 

(...)

L’amistat déu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és con si haguessis parlat abans d’ahir. 

(...)

Recordar. Re-cordar vol dir tornar a passar pel cor. Recordem quan tornem a passar un moment per aquí.