Carles Capdevila

A Carles Capdevila solia veure'l a les tertúlies de TV3; sempre tan sensible i equànim, traspuava serenitat, al temps que solia posar el seu puntet d'humor en les seves intervencions. La resta de tertulians sempre se l'escoltaven amb atenció. Mai una paraula de més, mai cap aspror, sempre respectuós.

Quan li van diagnosticar la greu malaltia, i amb el mateix to, ho va anunciar. Van passar uns mesos i, més prim i desmillorat, va tornar a seure's per comentar com se sentia, com el seu fill petit li havia lloat el seu nou loock, obligat per la quimio, però que al noi li havia semblat més modern i desimbolt. I ho contava sense dissimular l'orgull que sentia per la seva família i l'esperança pel seu guariment.

Ja sabem que no va poder ser i que en Carles ens va deixar l'u de juny del passat 2017.

A "LA VIDA QUE APRENC" en fa una recopilació dels articles que a mode de reflexions personals publicava a l'ARA. N'ha recollit 130 i jo només n'he seleccionat alguns fragments, algunes frases que m'han atret especialment, però tots i cadascun dels escrits paguen la pena llegir-los i rellegir-los.

Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic. 

Sopàvem d’hora, a les set del vespre (...) N’estaven orgullosos, d’un pare artesà que sabia fer portes, finestres, taules, cadires, mobles a mida. 

Amb el temps he aprés a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur... 

El meu avi s’aixecava ben d’hora, sovint a les sis del matí, i abans de posar-se a treballar a les vuit ja havia caminat un parell d’hores. 

No hi ha res més transformador que riure. Sobretot de nosaltres mateixos. 

Un poble amb un punt escèptic i un caràcter benhumorat ho té tot a favor per sortir-se’n. 

Vaig celebrar l’aniversari el 13 d’agost, pocs dies després del diagnòstic. I cada cop que algú em felicitava entenia millor que mai com és de bonic que et desitgin per molts anys. 

Quan tens una sotragada vital és lògic que t’envaeixin la foscor i la por. Però dura poc. 

M’agradaria ser una persona lliure en un clima social més lliure i en una societat on  no ens fes tanta por la llibertat. 

Per avançar, una societat necessita un sentiment de pertinença i responsabilitat, lideratges clars i generosos i un clima que aplaudeixi les virtuts i censuri els vicis, començant pel que els justifica a tots: el cinisme. (...) Que n’hi hagi de pitjors no vol dir que siguem bons. 

Ha de ser trist intentar fer un front anti, en lloc d’un front a favor. I veure que el pots fer, que no sumes. 

El pas previ a la indiferència és la resignació. 

No passa res per dir-nos més sovint que ens estimem. 

Agafar-nos la mà és el gest que hem inventat per escenificar l’acte més preciós, la companyia, el fet de ser-hi. 

Convèncer encara és més provisional que vèncer (...) La gent convençuda sempre avança més ràpid i va més lluny que la gent vençuda. 

Som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem, i som en un context, el de les relacions.

Res et posa més a prova, res et revela més clarament les contradiccions pròpies i res et serveix més per aprendre que ensenyar. 

També en parla: Fragments Personals