Estrany

Un títol totalment adient aquest de'n Raül Garrigasait. Val a dir que malgrat que estava advertida, no he tret l'entrellat d'aquesta història realment estranya i contada d'una manera estranyament confosa i això que es tracta de tot un premi Llibreter que mai no acostuma a decebre'm.

El protagonista, com el mateix autor, és traductor i rep un encàrrec per traduir l'obra de'n Lichonowsky, però quan comença la recerca per tal de complir l'encàrrec, topa amb un manuscrit biogràfic d'un tal Wielemann que l'atrapa fins el punt que acaba relegant l'encàrrec per submergir-se en la història d'aquest prussià que en temps de la convulsa guerra carlina i després de travessar els Pirineus es troba totalment perdut i desorientat en una petita vila ruïnosa de Catalunya de la que desconeix fins i tot la seva llengua:

Jo venia a lluitar per l’odre i el rei (...) Jo volia venir a restaurar l’ordre. A fer costat als qui restauraven l’ordre. (...) Però no m’aclareixo. No em donen cap ordre.
(...)
Feia cinc mesos que el prussià havia posat els peus en aquella ciutat; no s’acabava d’avenir que haguessin transcorregut tan de pressa, tan inútilment.
(...)
S’està a casa d’una viuda... I darrere d'ella, assegut a la taula, aquell estranger que no s'entenia d’on havia sortit  ni perquè s'havia hagut d'instal·lar a casa seva, que ella acollia perquè no podia fer altra cosa i també perquè no li semblava mala persona, però que era un misteri. 

De tant en tant, el protagonista, una mica a contracor, torna a ocupar-se de l'encàrrec que l'ha dut fins allà i que no té cap altre incidència en la resta del relat, per la qual cosa no entenc per què s'utilitza com a base del llibre quan podria haver anat directament a explicar el contingut de la suposada biografia de'n Wielemann:

Entre pàgina i pàgina sobre Wielemann, la responsabilitat em fa traduir una mica.

Fins aquí la història en què va descrivint pràcticament el dia a dia d'aquest soldat i que l'autor complementa amb una sèrie de descripcions una mica empallegoses i que no aporten res al relat, mentre s'hi esforça en relacionar-la amb els fets de l'època i unes certes referències als hàbits i costums dels carlins:

Els primers carlins parlaven i escrivien d’una manera estranya; en les seves proclames no hi ha cap greuge concret, cap proposta, cap frase que es pugui traduir al llenguatge d’avui.
(...)
Si hi havia una cosa perdurable que els carlins havien de venerar, era l’Església. 

També en parla: fragments personals