Que el món no pari de rodar

Un començament curiós pel que té de diferent i la poca incidència que tindrà després en l'evolució de les històries, comenta l'actuació a Nova York el 7 d'agost del 1974, en què Philippe Petit, un funàmbul de fama internacional, va creuar les Torres Bessones suspès en una corda fluixa.

Sembla evident que molts curiosos s'hi sentiren atrets, mentre que la policia tractava d'impedir-ho, però que, al mateix temps, la vida seguia el seu curs, el món no pararia de rodar.

I coneixem la història d'en Corrigan narrada des del punt de vista del seu germà que ens el presenta com un jove amb una personalitat controvertida, que se sent atret per la vida pseudo religiosa i que treballa al Bronx ocupant-se d'un grup de prostitutes a les que facilita utilitzar el bany:

En Corrigan es va començar a emborratxar de ben jove -als dotze o tretze anys- un cop per setmana, les tardes de divendres en sortir de l’escola.  

(...)

Jo tenia dinou anys i en Corrigan disset, quan va morir la mare.

(...)

Després de la mort de la mare, vam vendre la casa. El nostre pare es va quedar la meitat dels diners. En Corrigan va regalar la seva part. Vivia de la caritat dels altres.

Ell pateix un accident quan li esclata una bomba molt a prop i perd una part del lòbul d’una orella i aleshores decideix marxar a viure amb el seu germà, que pertany a un ordre religiosa que m’ha semblat (no queda massa clar) que segueix una mena de teologia de l’alliberament, a Nova York.

Recollim alguna de les seves impressions:

Feia una setmana que era a la zona sud del Bronx. (...) El pla era buscar una feina, un lloc petit per viure, potser treballar en alguna obra de teatre o aconseguir una col·locació en algun diari.

(...)

A mi no m’ha interessat mai recórrer a la brigada moralista. No és cosa meva. No m’hi fico. Cadascú que s’ocupi d’ell mateix. Obtens el que crees. En Corrigan tenia els seus motius.

(...)

Aquell lloc acabaria amb mi: ¿com ho aguantava, en Corrigan? 

Arriba un moment que a raó dels símptomes i l'aspecte que presenta en Corrigan, fan pensar que també es punxa, com la major part dels seus "protegits", però les coses no sempre són el que semblen i el problema és que pateix una malaltia amb problemes circulatoris: Una PTT:

¿Què significa, aquesta malaltia? ¿Aquesta PTT?

Vol dir que m’he de posar millor.

(...)

He de fer el tractament. Substitució del plasma i coses així. 

Segons avança el relat, confessa al seu germà que s’ha enamorat de l’Adelita, una vídua que estudia i treballa com a infermera, però amb la què no pot conviure perquè la seva ordre li ho impedeix:

Doncs, deixa l’ordre. -Va ajuntar les mans-. O deixa-la a ella.

(...)

No puc fer ni una cosa ni l’altra.  

(...)

¿I tu em demanes si prenc heroïna, nano? (...) És molt pitjor que això, germà, molt pitjor.

(...)

Ella era una dona d’aquelles que són més boniques com més te les mires. 

Grafit a Sabadell sota d'un pont en desús

Dels diferents personatges i situacions que apareixen he recollit una conversa que m'ha semblat curiosa perquè feia ben poc que havia fotografiat la imatge que ara publico:

Qualsevol “xulo” és capaç de fer gargots a la paret: el que més aprecia ell són els grafits dels subterranis.

Els que estan més a les fosques. Túnels endins. Són sorprenents. Quan més endins, millor. Il·luminats els llums en moviment del tren i captats en un instant de manera que mai no pots estar de tot segur si algú els veu o no.

I ja ho deixo aquí, em quedo amb un parell de frases que fan referència al funàmbul, que han aconseguit detenir i ara és conduït al jutjat, enmig d'una certa expectació:

Era evident que el funàmbul no havia estat mai en un tribunal. Els novells sempre quedaven bocabadats. Entraven amb els ulls oberts com taronges, sorpresos per tot. 

I referint-se a l'espectacle...:

Aquell matí va passar volant, igual que molts matins.

Ens vam entretenir una estona amb el funàmbul i després vam baixar del terrat i ens vam menjar els dònuts i vam prendre te i vam xerrar incansablement. 

 

Que el món no pari de rodar

Colom McCann

Traducció d’Anna Turró Amengol

463 pàgines

El dilema del prisionero

Feia molts anys que tenia clar que volia llegir-lo. Des de que vaig estudiar Magisteri i ens van repartir unes fotocòpies on es resumia el principi del dilema del presoner.

Les fotocòpies encara les conservo i de les classes, molt atapeïdes de lectures, tinc un record una mica vague que va suscitar unes interessants discussions.

No ha estat fàcil, però finalment li ha arribat el moment i val a dir que no m'ha decebut gens. 

Comencem aclarint a què ens referim quan parlem de dilemes dintre de la teoria de jocs:

En el ámbito de la filosofía, las situaciones en las que se han de tomar decisiones límite encerrados en una habitación desconocida han despertado el suficiente interés como para que se las bautice con el nombre de las “cajas de dilemas”.

(...)

Siguiendo la noción empleada por Von Neumann, un “juego” es una situación conflictiva en la que uno debe tomar una decisión sabiendo que los demás también toman decisiones, y que el resultado del conflicto se determina de algún modo a partir de todas las decisiones realizadas.

(...)

Este libro no trata de estrategias militares. El dilema del prisionero es un concepto de aplicación universal.

I quatre pinzellades referents a l'autor, en John Von Neumann:

Fue un genio, un aficionado a las bromas pesadas y a contar anécdotas, todo lo cual da lugar a historias que parecen demasiado pulidas, demasiado glosadas, para que sean verdaderas. 

(...)

Uno de los proyectos en el que se ocupó Von Neumann durante sus últimos años fue la bomba de hidrógeno.

(...)

Los cálculos de Von Neumann para el diseño de la implosión de la bomba atómica fueron cruciales. 

(...)

Von Neumann aportó además consejos estratégicos sobre el empleo de la bomba atómica y ayudó al general Leslie R. Groves a escoger los lugares a bombardear en Japón. 

 

Per no allargar-me massa amb el munt de notes que he anat recollint, em centro en el què em va dur a aquest llibre i que no és altra que "El dilema del prisionero" i m'estalvio els nombrosos exemples amb què s'il·lustra:

En el dilema del prisionero, la estrategia correspondiente al punto del equilibrio se denomina “deserción”. Para un jugador, es siempre más conveniente desertar, haga lo que haga el otro. 

(...)

Para que un juego se pueda calificar como un dilema del prisionero, sólo es necesario que los resultados de los diferentes jugadores se atengan a una clasificación determinada. En general, un dilema del prisionero tiene la estructura siguiente: existe un resultado de “recompensa” o “premio” (…) en el caso que haya cooperación entre ambos, este resultado es más conveniente que el resultado de “castigo” otorgado a ambos si se trata de la situación de no colaboración. Sin embargo, ambos codician el resultado de la “tentación” (…) Ambos jugadores temen ser el que no deserte, y que por tanto le corresponda el resultado de “hacer el primo o perder” (en este caso, no llevarse nada).

(...)

Se aproxima mucho al dilema del prisionero la obra “Leviathan”, de Thomas Hobbes, escrita en 1651. 

(...)

No es muy difícil crear un dilema del prisionero. El ingrediente esencial es generar la tentación de mejorar los propios intereses, de una forma que llevaría al desastre si “todo el mundo” lo hiciera. a modalidad de dilema. 

Com tot, també aquesta teoria va tenir els seus detractors:

La teoría de juegos admite infinitas lecturas, pues refleja sólo el sistema de valores de los que la aplican. A veces las recomendaciones hechas por la teoría de juegos parecen maquiavélicas; se debe a que, en general, el código moral de los que usan la teoría es maquiavélico. 

En aquest sentit, afegir que no fa gaire vaig llegir "El falso dilema del prisionero" d'en Luis Cañas que m'ha semblat intranscendent.

I ja ho deixo aquí, amb aquestes cites que m'han semblat aclaridores i potser una mica preocupants:

Un juego no es más que una matriz rectangular llena de cifras cualesquiera. 

(...)

Haga construir una trampa inexpugnable de acero, provoque que su “víctima” caiga en ella, y diríjala hacia un laberinto diseñado para probar su grado de racionalidad: si tuviera éxito en un plazo de tiempo determinado, la máquina le robaría el monedero. 

El dilema del prisionero

William Poundstone´

422 páginas 

La nit de l'oracle

 

La meva llibreta blava

Una història fantàstica amb tocs d'intriga al voltant d'uns misteriosos quaderns de tapes blaves que el nostre protagonista escriptor, que acaba de sortir de l'hospital, trobarà en una singular botiga que acaba d'obrir:

Havia estat molt temps malalt. Quan va arribar el dia de sortir de l’hospital, amb prou feines sabia com caminar i gairebé no em recordava de qui era. (...) Només tenia trenta-quatre anys, però a efectes pràctics la malaltia m’havia convertit en un vell.

(...)

Des que havia sortit de l’hospital, al maig, no havia escrit res. 

De cop i volta, des de que té aquesta llibreta, li torna la inspiració, però el cert és que ho fa d'una manera obsessiva, compulsiva, que l'aïlla perillosament del món exterior, tal com ja l'havia advertit un company que també s'hi ha sentit atrapat:

Jo ja fa anys que hi escric, i sé de què parlo.

(...)

Aquestes llibretes són molt agradables, però també poden ser cruels, i has de vigilar de no perdre-t’hi. 

Ell té un projecte, però encara molt vague. Sap el títol, serà "La nit de l'oracle", però encara no li encaixen totes les peces:

Tot el que feia referència a la trama encara s’havia de definir, però sabia que havia de ser una breu novel·la filosòfica sobre la predicció del futur, una faula sobre el temps.

I sense que en sigui conscient, la llibreta segueix dominant-lo:

Treballar fins a dos quarts de quatre de la matinada no era una decisió gaire intel·ligent, però estava massa immers en la llibreta blava per estar pendent de l’hora.

(...)

Fins llavors, escriure a la llibreta blava només m’havia proporcionat plaer, un vertiginós i frenètic sentiment de satisfacció.

Aquesta situació es barreja amb una trobada casual (?) amb el venedor de la llibreta, que li demana l'acompanyi a un estrany local, barreja de bar i prostíbul, on es veu immers en una estranya relació entre eròtica i sexual, molt difícil de definir.

Va marxar molt confús i l'endemà ha tractat de parlar amb el propietari de la botiga per mirar d'aclarir alguna cosa, però...:

Estava tan perplex que em vaig quedar una estona mirant el local buit.

També el seu company, que li havia recomanat l'ús de la llibreta blava, es troba en un estat de confusió i deteriorament físic molt preocupant:

Des que em vaig comprar aquesta llibreta tot s’ha desmarxat. Ja no sé si sóc jo que fa servir la llibreta o si és la llibreta que em fa servir a mi. ¿Té cap sentit això?

La meva llibreta blava

En definitiva, ha estat una lectura curiosa, intrigant i, molt entretinguda. M'atreviria a recomanar-la.

Ah, i jo fa anys que tinc aquesta llibreta, no recordo ben bé quan ni per què la vaig comprar. Mai no he escrit res en ella, però tampoc no he notat cap efecte estrany.

Això sí, ara me la miro amb una mica de prevenció.

La nit de l’oracle

Paul Auster

191 pàgines

El plançó

Una història que comença al 2008, en el moment de la celebració de l'aniversari de l'avia. En fa noranta i té un secret.

La narradora serà la Guili, la seva neta.

Per mi és un relat que es pot dividir en dues parts:

La primera, la que comença el 2008, molt llarga i una mica feixuga entenc que serveix per introduir-nos en el veritable nus de la qüestió que no és altre que el que va succeir en el camp de concentració de l’illa de GoliOtok a Iugoslàvia; un gulag a l’estil soviètic que es va crear sota el règim de Tito i on van morir sembla ser, no menys de 400 presoners d’ambdós sexes i on la Vera, mare de la protagonista de la història que recordem, ens relata la neta, va estar reclosa durant gairebé quatre anys, va patir de ceguesa transitòria i va estar torturada no per arrencar-li cap secret, sinó d’una manera i una finalitat que ara, a més de cruel, potser ens pot semblar del tot absurda (I quan no ho és de cruel i absurda la tortura!):

La fan caminar. El sol colpeja el cap rapat. S’adorm caminant. (...) Pel soroll de les passes i les respiracions només eren dues, ella i la carcellera. Ja fa estona que pugen. És una muntanya alta.

Segueix l’ascensió, que ens relata amb tota mena de detalls:

Un altre gir tancat, aquesta vegada a l’esquerra, i comença una pujada una mica més forta.

(...)

Sol. La calor cou el cervell de la Vera.

La carcellera la manipula durant una estona cercant una postura determinada i la deixa allà, sola, sota el sol fins el migdia que li duran alguna mica de menjar i la deixaran fer les necessitats:

Un filet d’aigua a prop, cap avall, a prop dels seus peus. Es vessa aigua.

(...)

“Cada dues o tres hores vindrà algú per col·locar-te com cal”, diu la carcellera, i amb un cop al front li redreça el cap, que tenia caigut.

Passen les hores i també dies i setmanes i cada dia el mateix: la porten cada matí fins a un indret desconegut i l’obliguen a quedar-se dreta i ben quieta fins que es pon el sol. No la interroguen, només li dirigeixen la paraula per donar-li ordres:

De seguida que el pon el sol ve una carcellera per tornar-la a la barraca. La Vera amb prou feines s’aguanta dreta.

(...)

Se la tornen a endur, només a ella de tota la barraca, i la tornen a dirigir, posa’t dreta així, no, així, escòria, mou-te cap aquí, ben recta allà, aixeca els braços, abaixa els braços, obre les cames, tanca-les, ara no et moguis, m’has entès?

Amb un canvi de carcellera arriba a intuir “la missió” que li han assignat:

“Comandanta”, pregunta la Vera en un murmuri, “per a què sóc aquí?”

“Què vols dir per a què?”

“Què fan amb mi aquí? Què hi faig jo aquí?”

(...)

“Ningú t’ho ha dit?”

“No”

La carcellera riu sorpresa.

(...)

“Aquí hi ha la planta de la comandanta Maria, això ho saps, oi?”

“No”

 

Un petit plançó. Unes fulles diminutes. Plenes de vida. Potser també hi ha una tija, de sobte no n’està segura, però li urgeix saber-ho.

(...)

Perquè de sobte se li fa evident el que ella hi fa, aquí, al cim d’una muntanya, el que fan amb ella i en com l’utilitzen, a ella i al seu cos, des de la sortida fins a la posta del sol. 

Potser ja haureu endevinat que amb el seu cos, la Vera està destinada a fer ombra a aquell plançó per tal de facilitar el seu creixement en un terreny i una atmosfera inhòspites. 

La vida juga amb mi

David Grossman

Traducció de Roser Lluch

307 pàgines

Filosofía de la finitud

 

Un títol que em va semblar suggerent, car és una obvietat que els humans som finits. L'autor, és un filòsof i, com ja he comentat altres cops, m'agrada endinsar-me en els plantejaments filosòfics malgrat que sóc conscient que no arribo a la comprensió de molts dels supòsits que ens planteja.

A la presentació trobem aquest aclariment del què pretén l'autor:

Este libro pretende “mostrar” algunos aspectos de la finitud humana, es decir, de los seres humanos inscritos en un tiempo y en un espacio. Por esta razón está escrito en forma de ensayo. (…) He intentado escribir como quien sale a dar un paseo y, conscientemente o no, se pierde en los caminos de un bosque, o en las calles de una ciudad.

(...)

Que los seres humanos son finitos quiere decir, en definitiva, que viven en un mundo que no han escogido, pero también que este mundo podría existir sin ellos.

Qui no ha pensat algun cop que la vida és massa breu, que sembla que quan, en el millor dels casos, comencem a sentir-nos relativament còmodes, ja intuïm que el temps restant s'ha escurçat:

Somos finitos, pero la finitud no es la muerte. La finitud es el trayecto que va desde el nacimiento hasta la muerte. La finitud es la vida que uno sabe limitada, la vida anclada en el tiempo y en la contingencia.

(...)

El tiempo humano, el tiempo propio de los seres humanos, no es ni el pasado ni el presente, ni el futuro, sino la tensión entre el pasado y el futuro en el presente. (…) En este libro haré una apología del tiempo. 

(...)

Siempre morimos demasiado pronto. Por eso mismo el ser humano necesita de la memoria (es decir, del recuerdo y del olvido) para poder instalarse en el mundo.

Acumulem experiència, això és segur, però quin ús en fem?:

La experiencia no nos hace expertos, en el sentido que no nos ayuda a resolver definitivamente los problemas, porque los problemas fundamentales de la vida no se pueden resolver. La experiencia no es un “manual” a consultar cuando se tiene un problema por solucionar.

(...)

La experiencia, a diferencia de la “vivencia”, supone hacer un trayecto hacia afuera, un trayecto en el que uno se encuentra a sí mismo en la medida en que se encuentra respondiendo a otro, en la medida en que es responsable de otro y tiene cuidado de él.

Sempre he cregut que el fet de gaudir d'una molt bona memòria és un fet positiu, però és realment així?:

La memoria es, quizá, la expresión más intensa de la finitud humana. No podría existir el ser humano sin memoria, pues no puede haber un ser humano sin uno u otro tipo de instalación en el espacio y en el tiempo. (…) La memoria es un movimiento temporal, hacia el pasado y hacia el futuro.

(...)

Nunca dos personas que han vivido el mismo acontecimiento lo recuerdan de la misma manera.

Ai, el silenci! Com l'enyoro!

I ja entenc que, en aquest cas, no es refereix només al soroll real, sinó també al "soroll" espiritual o intangible que sovint ens destorba més que el físic:

Para trabajar con la memoria se necesita un cierto silencio, un cierto distanciamiento. El ruido no deja trabajar la memoria. En una sociedad (post)moderna como la nuestra, donde no existe esta capacidad de distanciamiento, respecto a los grandes problemas antropológicos fundamentales, donde hay que innovar y cambiar a menudo de forma patológica, obsesiva, donde la novedad y el progreso se imponen de una manera brutal, donde la velocidad no deja jugar a la reflexión, el presente aparece de forma fetichista.

I és que:

El silencio y la palabra  no son contrarios. La palabra es como un hilo que vibra con la inmensidad del silencio. A lo largo de una conversación el silencio es como la respiración entre las palabras, es el significado de las palabras no dichas, de las palabras imposibles de decir. El silencio es la palabra del rostro, de la mirada, del gesto… 

I què millor que tancar amb aquesta reflexió vers la felicitat i el desig:

La vida humana no consiste en encontrar la felicidad, sino en buscarla. (…) Educar el deseo no quiere decir enseñar qué deseos son buenos o malos, sino ayudar a mantenerlos vivos. 

No ens descuidem de mantenir viu el desig.

 

Filosofía de la finitud

Joan-Carles Mèlich

183 páginas

Tríptic de la terra

Camps conreats a punt de collir
 Can Déu, Sabadell

Començo amb unes paraules de la mateixa autora que ens situa en el relat. És una citació llarga, però he cregut que valia molt més que qualsevol comentari que pogués aportar jo:

Aquest llibre va néixer així, a l’autovia, passada la Panadella.

De primer el vaig anar fent amb records personals i la memòria dels meus. Després vaig necessitar enraonar amb més gent. Vaig retrobar velles amistats. Recordant i retrobant amics he anat escrivint, per conèixer una mica millor Saidí. I a mi mateixa.

(...)

No tenia previst escriure de mi i dels meus als trenta-vuit anys, m’he sentit cridada.

(...)

He escrit sobre els meus records de menuda i de xica de com després em vaig retrobar en el paisatge, de la vida als carrers i les cases al llarg d’un quart de segle. 

Al títol ja queda clar que es tracta de tres relats, situats en diverses èpoques. Val a dir que a mi m'ha atrapat molt el primer, l'he sentit molt proper, el segon m'ha semblat massa artificial i el tercer, molt gràfic aporta fotografies i comentaris interessants: 

En el primer dels relats es refereix a "La terra retirada", un terme que per mi era desconegut:

El govern paga per aconseguir que el pagès deixi la terra sense treballar, i com que no pot pagar per les terres ermes -a tot Espanya hauria de pagar massa, sobretot als terratinents del sud-, els polítics s’han inventat aquesta modalitat de la terra retirada. No és terra deixada en saó per recuperar minerals i força per a la nova sembra. És la terra retirada. 

(...)

Per poder treballar la terra literària tota la vida, tant com puguis, et cal sobretot el clima necessari, un clima que no s’ha de forçar com per desgràcia els empresaris agrícoles s’han vist obligats a fer amb els productes químics que han enverinat la terra i els rius.

I comença parlant d'ella, la seva vida, que no serà la mateixa que la dels seus pares ni el seu germà:

Era el 1968 i jo tenia catorze anys, l’edat ritual que al poble volia dir començar a treballar al terme. Així havia estat per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat, i el preuniversitari, aniria cap a Barcelona.

(...)

Aquell 1968 que el cotxe de línia em va portar a Lleida a estudiar, a casa ja no hi havia gats ni mules i no vivíem al carrer Major.

(...)

Escriuré en la llengua que enraonem, ho vaig saber a Lleida i res no me’n va fer desdir quan vaig arribar a Barcelona, al contrari.

En el punt següent m'ha recordat la meva infantesa quan, d'amagat, llegia les novel·les de l'FBI del meu germà gran i és que els tebeos adreçats a les nenes eren molt carrinclons i no m'agradaven gens:

També llegia les novel·les rosa de la iaia i les de l’Oest i gàngsters de mon germà, i potser me’n recordo una mica més, però no gaire més. Tenia pocs tebeos meus.

Tot i que ella, com hem vist, la família ha decidit que estudiï fora del poble, la vida allà seguia el seu curs: 

La primera cosa que es veu en una casa de pagès és que la dona jove segueix treballant molt. Pareixia que les màquines la retornarien a casa, però no. Arribaven tractors i segadores, també sistemes mecànics per alimentar i criar animals a centenars.

(...)

Els homes van dir a les dones que no calien al terme : les màquines ho farien tot. Fou una veritat curta. 

Segueix el llibre amb "La palmera de blat", de que ja he comentat més amunt que no m'ha semblat gaire interessant, i conclou amb "Labor inacabada" en què segons la mateixa autora comenta. ha volgut tancar aquesta etapa, aportant-hi fotografies i records, en forma de comentaris que complementen la història. 

M'ha semblat molt proper, senzill i emotiu:

Dec molt a la terra, i no parlo de diners. Li dec la casa de la meva vellesa i el fet mateix d’escriure. 

(...)

Així era la vida domèstica de la infància l l’adolescència que deixava enrere: les màquines només servien per netejar les cortines de l’ànima, cortines que ocultaven i oculten les imatges fundacionals de tot plegat, que a mi em semblava que eren les de la guerra i el franquisme. I encara m’ho semblen.  

(...)

La tia es va morir d’un càncer llampegant i al cap de poc li va arribar la pensió de viudetat. Ell (l'oncle) va udolar, amunt i avall del passadís.

 

Els camps conreats comencen a créixer
 Can Déu, Sabadell

La terra es deixava en guaret fins a la saó, renovada, a mi em passa el mateix amb els llibres, a l’hora d’escriure un llibre. Quan el camp es va maquinitzar ja no hi era,  només ho observava quan tornava a casa. És ben curiós, perquè la maquinització de l’escriptura -els ordinadors, internet, el correu electrònic, els diaris digitals, l’aula global a la universitat -ha estat decisiva per mi. 

Tríptic de la terra

Mercè Ibarz

324 pàgines

¿Ya es mañana?

Barcelona amb la COVID
11 de juny del 2020

Tinc per costum a mesura que vaig llegint, desar les notes i les reflexions que em van sorgint per anar-les publicant. Reconec que no sóc especialment eficient i que sovint se m'acumulen esborranys.

Aquest cop, vull parlar d'un petit llibre que tot just he acabat de llegir. És molt breu i tracta d'un tema que encara ens ocupa i, fins i tot d'alguna manera ens preocupa, com és la COVID-19. 

Cal tenir en compte que es va publicar el 2020 quan encara faltava molt per veure el final (potser ni ara mateix el veiem) de la pandèmia:

Este pequeño libro (un largo ensayo, en realidad) no es una predicción sobre la forma que va a tener el mundo después de la COVID-19, ni tampoco es un manifiesto sobre cómo tendría que ser. Su única ambición es la de analizar la calamidad de la COVID-19 como un fenómeno novedoso.

Per poc que freqüenteu les biblioteques o us atureu als aparadors de qualsevol llibreria, haureu comprovat que han proliferat els llibres que parlen de la Pandèmia, i aquest que ara comento n'és un, i si m'ha cridat especialment l'atenció ha estat pel subtítol "Cómo la pandemia cambiará el mundo"

Caram, sembla interessant. Tot i que no conec l'autor, en Ivan Krastev del qual he esbrinat que és politòleg i analista internacional, l'he llegit amb molt d'interès.

Aquí deixo ja les meves reflexions i només adjunto un recull del contingut que lamento serà massa extens, però que no he trobat la manera de reduir-lo:

Una sociedad en cuarentena es literalmente “una sociedad cerrada” La gente deja de trabajar, de reunirse con amigos y parientes o de ir en coche y pone su vida en suspenso.

(...)

La historia de las guerras es la historia de la gente corriente demostrando un extraordinario valor al sacrificio para salvar a los demás. (…) Pero no hay nada heroico en ser solidario durante una epidemia.

(…)

La lucha mundial contra la COVID-19 no es una batalla a vida o muerte. 

Però, per què afirma que el món canviarà a raó de la pandèmia? 

El mundo se va a transformar no porque nuestras sociedades quieran cambiar ni porque exista un consenso sobre la dirección del cambio, sino porque ya no podremos volver atrás.

(...)

Aunque la gente esté ansiosa por regresar a la normalidad, descubrirá que es imposible hacerlo. Hay algo perturbador en el mundo de ayer. La diferencia entre el pasado y el presente es que nunca podemos conocer el futuro del presente, pero ya hemos vivido el futuro del pasado. Y conocemos el futuro de nuestro pasado; es esta pandemia de COVID-19 que sufrimos hoy.

(...)

Todos los países que han combatido con eficacia la COVID-19 tienen altos niveles de confianza social en sus instituciones.

(...)

Al bautizar al virus como “enemigo invisible” y aplicar el tipo de vigilancia que antes se empleaba para detectar a los terroristas con el objetivo de rastrear la propagación de la enfermedad, los gobiernos han hecho creer a la población que el coronavirus es una nueva forma de terrorismo.

I continua:

Los compatriotas que han regresado de zonas infectadas por coronavirus han sido tan mal recibidos como cualquier extranjero, y los gobiernos han dejado claro que durante la pandemia solo se responsabilizarán de aquellos ciudadanos que hayan decidido permanecer en el interior de sus ciudades.

(...)

Las personas se han mostrado dispuestas a aceptar importantes restricciones de sus derechos, pero no toleran que los gobiernos no estén preparados para entrar en acción. 

(...)

Las epidemias infectan de miedo a la sociedad. Puede que saquen lo mejor de las personas, pero también sacan lo peor de los gobiernos. 

(...)

“El miedo supera en intensidad al resto de los desórdenes”, señaló el pensador y humanista francés del siglo XVI Michel de Montaigne. El miedo conduce a los populistas al poder.

I quelcom que potser en el seu moment podria semblar una profecia agosarada, però que a hores d'ara potser ens pot fer reflexionar:

Cuando la fase más grave de la crisis actual haya acabado y la gente deje de temer por su vida, regresará el enfado y probablemente vuelvan a prosperar los políticos populistas como Marine Le Pen o Matteo Salvini. (…) Cuanto más crecen  los índices de popularidad de Macron y Conte, más disminuye el apoyo a sus opositores. Más que buscar a alguien que manifieste su frustración,  la gente temerosa busca a alguien que la proteja y tenga los conocimientos apropiados.

Alerta amb el control presumptament consentit i fins i tot demanat:

En épocas de crisis, suele reaparecer la idea del panóptico. El surgimiento de una vigilancia de la salud pública impuesta por el Estado que tantos temen como un resultado involuntario de la pandemia del COVID-19.

(...)

La diferencia es que, mientras que en el panóptico original se pedía a la gente que se desnudara frente al Estado a cambio de protección, en la versión actual es este quien promete utilizar la vigilancia de la salud pública para proteger a las personas de sí mismas. 

 

Barcelona amb la COVID
11 de juny del 2020

I fins aquí. Ho deixo amb un apunt de les conclusions que el mateix autor aporta:

La gran paradoja de la COVID-19 es que, al cerrar las fronteras entre los estados miembros de la Unión Europea y al encerrar a la gente en sus apartamentos, nos hemos vuelto más cosmopolitas que nunca. Por primera vez en la historia, las personas del mundo entero han tenido la misma conversación y compartido los mismos miedos.

¿Ya es mañana?

Cómo la pandemia

cambiará el mundo

Ivan Krastev

Traducción de Carmen M. Cáceres y Andrés Barba

106 pàgines

On ets, món bonic

 

Les protagonistes són dues amigues de la universitat que mantenen l'amistat a través d'una correspondència fonamentalment via WhatsApp: L'Alice, una escriptora que ha triomfat i s'ha creat un renom i que ha decidit apartar-se de les obligacions que li comporten l'èxit assolit i s'ha retirat a viure en una casa al camp, i l'Eileen amb una trajectòria professional no gaire reeixida i que en l'actualitat viu a Londres en un pis compartit.

Sabrem també que estan arribant a la trentena, una edat que n'hi qui diuen que és un moment de crisi existencial i que jo recordo com una necessitat de reafirmació de la meva personalitat i d'afrontar el futur tot esmenant, en el possible, el que considerava errors vitals.

Elles dues, s'han distanciat i tampoc no sabem el per què reprenen l'amistat amb més profunditat, ja que hem vist que en realitat els seus, són dos estils de vida totalment diferents.

No sé si hi té alguna cosa a veure el que he comentat més amunt referent a l'edat, o senzillament sempre ha estat la seva manera natural de relacionar-se, però en la seva correspondència té un paper molt destacat el sexe, i s'hi recreen comentant amb detall les seves respectives trobades sexuals.

A banda del què he comentat, només em resta afegir quatre apunts referents a cada una d'elles:

Diu Alice:

Estimada Eileen, (...) Hauries de saber que la nostra correspondència és la meva manera d’aferrar-me a la vida, de prendre’n notes, per preservar alguna cosa de la meva existència -d’altra banda gairebé insignificant, si no del tot- en aquest planeta que es degenera tan ràpidament...

(...)

Et poso al dia de la meva vida rural i ja em despedeixo (Estranyament un castellanisme absurd). 

(...)

Com més penso en la sexualitat, més confusa i variada em sembla, i més pobres les nostres maneres de parlar-ne. 

Coneixem l'Eileen:

Es deia Eileen Lydon. Tenia vint-i-nou anys. (...) Tenia una germana, la Lola, que li treia tres anys. Quan eren petites, la Lola era forta, valenta, entremaliada, mentre que l’Eileen havia estat capficada i malaltissa.

(...)

Als divuit anys, l’Eileen va anar a la universitat a Dublín, a estudiar llengua i literatura.

(...)

L’Eileen va perdre la virginitat als vint anys, amb un tio que havia conegut per internet. 

Repassant el què he escrit, se'm fa molt evident que no m'ha aportat gaire res aquesta lectura.

 

On ets, món bonic

Sally Rooney

Traducció d’Octavi Gil Pujol

379 pàgines

Ja estem morts, amor

 

Grafit a Sabadell

La narradora d'aquesta colpidora història és la Anaïs i llegim estorats el primer que ens diu, en la seva presentació: 

“Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar tota la història”

La raó ens diu que això no és possible, però també que l'autor s'ha pogut prendre aquesta llicència per algun motiu que anirem descobrint a mesura que avancem en la lectura. O potser no.

Com que ella té una història per explicar-nos, ens endinsem en el que serà molt més que els seus records, perquè, recordem-ho; ella és morta i per tant potser sap més coses que els simples mortals no podem ni imaginar.

El primer que coneixem són els pares: La Minerva i en Tristany:

A Minerva i Tristany no els lligarà una coincidència nominal, un atzar operístic i artístic. Tot i ser tan diferents físicament com una papallona i un parotet, s’han agradat. 

(...)

La mare va transitar per la seua infantesa disfuncional pintant amb una dedicació indestructible. 

(...)

Tristany era un xiquet sa i llargarut, raonablement agraciat i indubtablement intel·ligent.

S'han casat, han tingut una filla, l'Anaïs i al poc temps naixerà una segona, la Chloe, tot i que:

Però la relació entre els pares s’havia deteriorat amb la subtilesa de l’erosió. Cap dels dos podria assenyalar-ne un motiu principal, alguna raó veritablement de pes.

(...)

Aleshores, va arribar Chloe, batejada amb un altre nom elegant i francòfil, com el meu. Anaïs i Chloe: com una parella de protagonistes d’una pel·lícula.(...) Chloe era un nadó preciós que havia de corregir el que no havia pogut o volgut fer uns avis que ja no vivien per poder contemplar-la. 

(...)

Tristany era un pare absent que treballava com si fora l’últim periodista en el planeta.

Un vespre de viatge, un mal moment, una maniobra desafortunada, o una avaria, o un altre conductor inconscient, unes morts, un daltabaix...:

És el primer dia de Tots Sants després de l’accident. Minerva i Tristany pacten portar unes flors al cementiri. Sense massa convicció. Per complaure la tia Berta.

(...)

Els pares no podien espantar els seus dimonis cagant-se en el Déu totpoderós que permetia desgràcies inconcebibles. (...) La culpa aliena, en definitiva, era un bàlsam que no se’ls havia proporcionat.

(...)

Però res no t’acaba de preparar per a un primer Nadal sense. Per a llargs mesos de records, pastilles, silencis i calmants.

(...)

El corcó de la culpa no s’atura fins i tot quan no hi ha culpables a qui responsabilitzar.

També sabrem alguna història d'amor adolescent no massa ordinària, o segons com poc edificant, i és que l'amor autèntic sempre té quelcom d'excepcional:

En el duríssim final de curs de l’accident, a ningú en el institut li va estranyar la reacció, era coneguda la relació especial entre l’alumna que escrivia i la professora de literatura que havia decidit guiar-la en aquella dèria. Però ningú no sabia la naturalesa i intensitat de la relació... 

I tot acaba desfent-se:

Quan els efectes començaren a esmunyir-se entre els dits, Minerva i Tristany desferen el camí, desaprengueren la pell de l’altre perduts en els llits d’uns cossos diferents que mai s’ensenyarien. (...) Un parèntesi que es va tancar, per començar quasi de nou, allà on ho havien deixat.

(...)

No hi havia espai per al desig enmig de la desesperança. Ni passes pel corredor. Ni veuetes implorant una mica d’aigua. 

Però sempre es diu que la vida continua. No sabem quina vida, però el cert és que no arriba la mort quan se la desitja i les rutines s'imposen, talment com la necessitat de seguir vius de moment:

És el seu primer dia de treball i, després de les presentacions, ja se li ha permès estar en la reunió del matí amb el president.

(...)

Minerva torna al diari. O més aviat, el diari ha tornat a ella. (...) Algun dia, però, tot s’acabarà normalitzant. Això espera.

(...)

Fins i tot en els dies més grisos i tediosos, Tristany ha de concedir que el treball entre bastidors de la política conté la virtut d’aportar nous aprenentatges.

I abans d'assabentar-nos d'un final inesperat, assistim a la renúncia a seguir endavant, dels qui han sobreviscut a l'accident:

Tu creus que estic boig si abandono un treball tan ben pagat?, consulta. No ho sé, potser sí. Potser haurien de tancar-nos als dos, perquè aquest matí li he enviat a Elvira la meua renuncia, anuncia ella. 

Perquè morir és l’única manera de saber-ho tot. 

I acabo amb un enllaç a una entrevista a l'autor, tot i que, encara que no desvetlla res, potser gosaria aconsellar-vos que primer llegiu el llibre, però això, és clar, dependrà de vosaltres. 

Ja estem morts, amor

Xavier Aliaga

220 pàgines

No diguis res

 

"No diguis res" és la història d'uns fets reals narrats de tal manera que et fa restar en tensió des de les primeres línies:

Quan va desaparèixer, Jean McConville tenia trenta-vuit anys i havia passat gairebé la meitat de la seva vida o bé embarassada o bé recuperant-se d’un part.

A la seva família, gairebé tothom havia estat a la presó.

(...)

Irlanda és una illa petita, de poc més de tres-cents quilòmetres al seu punt més ample.

(...)

Jean McConville va deixar pocs rastres (...) Havia nascut el 1934 i era filla de Thomas i May Murray, una parella protestant de Belfast Est.

Aquest és l'inici, i a partir d'aquest fet es va desgranant tot el rerefons d'un conflicte: Ens trobem a Belfast al 1972, però el problema ve de molt enrere:

Però durant els anys seixanta, la suspicàcia mútua entre catòlics i protestants es va anar intensificant. 

(...)

A Belfast, durant els anys seixanta, la imatge d’un “home de l’IRA” era la d’un radical de barra de bar ben proveït de ginebra, una vella glòria que arrossegava els peus i explicava batalletes sobre els vells temps. 

Amb la mare desapareguda:

Mentre la resta de nens del veïnat escrivia llistes de regals de Nadal, els McConville s’estaven quedant sense menjar. (...) Es morien de gana. En Michael tenia onze anys.

(...)

Semblava que tota la comunitat de Divis hagués decidit fer veure que el pis ple d’infants abandonats de St. Jude’s Walk simplement no existia. 

(...)

Als arxius de la Policia Reial de l’Ulster no figura cap registre de cap investigació sobre la desaparició de Jean McConville. 

Van anar passant els anys, i la ràbia i frustració d'aquells infants abandonats a la seva sort va augmentar:

Durant diverses setmanes, després de la desaparició de la seva mare, els fills de la família McConville van fer pinya, intentant resistir a la llar familiar. Havien de ser allà per si la Jean tornava.

(...)

Devastats per la desaparició de la seva mare i per la mort, abans del seu pare, feia mesos que vivien de manera silvestre. (...) El març del 1973, mentre Dolours Price col·locava les bombes de Londres, en Michael i en Tucker van ser cridats als jutjats de Belfast sota una acusació de furt.

(...)

Si la infància havia estat dura per als germans McConville, la vida adulta no ho va ser menys. 

(...)

Jim McConville, que només tenia sis anys quan havien segrestat la seva mare, s’havia passat la vida entrant i sortint de la presó. (...) Com que els germans no havien rebut cap mena d’ajuda psicològica, el dolor i la ràbia havien quedat intactes i no els havien digerit. 

Es va especular respecte a la desaparició de la mare. No se sabia de cert qui o quin bàndol havien estat els responsables i n'hi ha qui van recordar un episodi aparentment intranscendent en què ella havia estat compassiva amb un soldat britànic que havia resultat ferit a la mateixa escala:

En l’ambient febril del Belfast en època de guerra, que una dona del veïnat vos vista interaccionant amb un soldat britànic podia ser perillós.

(...)

Tot i ser un grup amb una tendència alarmant a matar gent de manera accidental, l’IRA disposava d’un elaborat mecanisme interns per determinar si era adient matar algú a propòsit. (...) Però els consells de guerra de l’IRA no eren precisament famosos per absoldre els acusats.

(...)

Tradicionalment, l’IRA matava per donar exemple: l’execució d’un traïdor de manera pública era un mitjà per reforçar les normes socials. 

No puc deixar de mencionar uns fets dels quals ja fa temps havia llegit alguna cosa i que reflecteix la lluita aferrissada dels presoners de l'IRA:

Despullats i fastigosos, amb les barbes descuidades i els cabells llargs, embullats i bruts, Hughes i els seus homes van començar a pintar les parets de la presó amb els seus excrements.

(...)

L’agost del 1994, l’IRA va declarar un alto el foc.

(...)

A algunes persones els costava entendre que l’IRA abandonés les armes sense cap mena de compromís per part dels britànics de retirar-se d’Irlanda.

(...)

L'alto el foc acabaria trencant-se, el 1996, quan l’IRA va fer esclatar una bomba ales Docklands de Londres, que va ferir més de cent persones. (...) Però el 1997 es va declarar un nou alto el foc i aquest sí que es va mantenir. 

Tot i que mai no s'han aclarit els fets, el cos de la Jean, la desaparició i la mort de la qual ha donat peu a aquest relat, es va recuperar:

Trenta-un anys després que Jean McConville hagués desaparegut, havien trobat el seu cos.(...) El segon enterrament de la Jean es va celebrar aquell mes de novembre. 

(...)

Ningú sap amb exactitud quanta gent va ser enterrada en secret, però de tant en tant encara apareixien cossos, amb els membres tenyits d’un marró tan intens per la torba que semblen arrels en comptes de parts d’un cos humà.

Segons els seus fills: 

La Jean era una víctima del fanatisme i l’hostilitat, una vídua protestant en un barri nacionalista catòlic en el cim de la tensió sectària.

(...)

Per a molts Jean McConville va ser la víctima perfecta: vídua, mare de deu fills. 

No acostumo a estendre'm gaire en aquests comentaris de lectures. És evident que aquest cop he fet una excepció que ara encara porto una mica més lluny, en adjuntar un recull extens dels comentaris de l'autor. Ho trobo interessant i alhora difícil de resumir. Ja em disculpareu:

No diguis res es basa en quatre anys d’investigació, set viatges a Irlanda del Nord i entrevistes amb més d’un centenar de persones.

(...)

A més de les entrevistes, el llibre es basa en una investigació en arxius exhaustiva, que inclou molts articles de diari contemplades als fets, així com cartes i correus electrònics no publicats, documents del govern recentment desclassificats, memòries publicades i no publicades, propaganda de l’època, declaracions jurades, declaracions, informes d’investigació, informes forenses, testimonis, diaris personals, pel·lícules i fotografies d’arxiu i gravacions de converses telefòniques,

(...)

Gerry Adams concedeix entrevistes, però quan va conèixer el tema de la meva investigació, es va negar a parlar amb mi.

 

No diguis res

Patrick Radden Keefe

Traducció de Ricard Gil

571 pàgines