No diguis res

 

"No diguis res" és la història d'uns fets reals narrats de tal manera que et fa restar en tensió des de les primeres línies:

Quan va desaparèixer, Jean McConville tenia trenta-vuit anys i havia passat gairebé la meitat de la seva vida o bé embarassada o bé recuperant-se d’un part.

A la seva família, gairebé tothom havia estat a la presó.

(...)

Irlanda és una illa petita, de poc més de tres-cents quilòmetres al seu punt més ample.

(...)

Jean McConville va deixar pocs rastres (...) Havia nascut el 1934 i era filla de Thomas i May Murray, una parella protestant de Belfast Est.

Aquest és l'inici, i a partir d'aquest fet es va desgranant tot el rerefons d'un conflicte: Ens trobem a Belfast al 1972, però el problema ve de molt enrere:

Però durant els anys seixanta, la suspicàcia mútua entre catòlics i protestants es va anar intensificant. 

(...)

A Belfast, durant els anys seixanta, la imatge d’un “home de l’IRA” era la d’un radical de barra de bar ben proveït de ginebra, una vella glòria que arrossegava els peus i explicava batalletes sobre els vells temps. 

Amb la mare desapareguda:

Mentre la resta de nens del veïnat escrivia llistes de regals de Nadal, els McConville s’estaven quedant sense menjar. (...) Es morien de gana. En Michael tenia onze anys.

(...)

Semblava que tota la comunitat de Divis hagués decidit fer veure que el pis ple d’infants abandonats de St. Jude’s Walk simplement no existia. 

(...)

Als arxius de la Policia Reial de l’Ulster no figura cap registre de cap investigació sobre la desaparició de Jean McConville. 

Van anar passant els anys, i la ràbia i frustració d'aquells infants abandonats a la seva sort va augmentar:

Durant diverses setmanes, després de la desaparició de la seva mare, els fills de la família McConville van fer pinya, intentant resistir a la llar familiar. Havien de ser allà per si la Jean tornava.

(...)

Devastats per la desaparició de la seva mare i per la mort, abans del seu pare, feia mesos que vivien de manera silvestre. (...) El març del 1973, mentre Dolours Price col·locava les bombes de Londres, en Michael i en Tucker van ser cridats als jutjats de Belfast sota una acusació de furt.

(...)

Si la infància havia estat dura per als germans McConville, la vida adulta no ho va ser menys. 

(...)

Jim McConville, que només tenia sis anys quan havien segrestat la seva mare, s’havia passat la vida entrant i sortint de la presó. (...) Com que els germans no havien rebut cap mena d’ajuda psicològica, el dolor i la ràbia havien quedat intactes i no els havien digerit. 

Es va especular respecte a la desaparició de la mare. No se sabia de cert qui o quin bàndol havien estat els responsables i n'hi ha qui van recordar un episodi aparentment intranscendent en què ella havia estat compassiva amb un soldat britànic que havia resultat ferit a la mateixa escala:

En l’ambient febril del Belfast en època de guerra, que una dona del veïnat vos vista interaccionant amb un soldat britànic podia ser perillós.

(...)

Tot i ser un grup amb una tendència alarmant a matar gent de manera accidental, l’IRA disposava d’un elaborat mecanisme interns per determinar si era adient matar algú a propòsit. (...) Però els consells de guerra de l’IRA no eren precisament famosos per absoldre els acusats.

(...)

Tradicionalment, l’IRA matava per donar exemple: l’execució d’un traïdor de manera pública era un mitjà per reforçar les normes socials. 

No puc deixar de mencionar uns fets dels quals ja fa temps havia llegit alguna cosa i que reflecteix la lluita aferrissada dels presoners de l'IRA:

Despullats i fastigosos, amb les barbes descuidades i els cabells llargs, embullats i bruts, Hughes i els seus homes van començar a pintar les parets de la presó amb els seus excrements.

(...)

L’agost del 1994, l’IRA va declarar un alto el foc.

(...)

A algunes persones els costava entendre que l’IRA abandonés les armes sense cap mena de compromís per part dels britànics de retirar-se d’Irlanda.

(...)

L'alto el foc acabaria trencant-se, el 1996, quan l’IRA va fer esclatar una bomba ales Docklands de Londres, que va ferir més de cent persones. (...) Però el 1997 es va declarar un nou alto el foc i aquest sí que es va mantenir. 

Tot i que mai no s'han aclarit els fets, el cos de la Jean, la desaparició i la mort de la qual ha donat peu a aquest relat, es va recuperar:

Trenta-un anys després que Jean McConville hagués desaparegut, havien trobat el seu cos.(...) El segon enterrament de la Jean es va celebrar aquell mes de novembre. 

(...)

Ningú sap amb exactitud quanta gent va ser enterrada en secret, però de tant en tant encara apareixien cossos, amb els membres tenyits d’un marró tan intens per la torba que semblen arrels en comptes de parts d’un cos humà.

Segons els seus fills: 

La Jean era una víctima del fanatisme i l’hostilitat, una vídua protestant en un barri nacionalista catòlic en el cim de la tensió sectària.

(...)

Per a molts Jean McConville va ser la víctima perfecta: vídua, mare de deu fills. 

No acostumo a estendre'm gaire en aquests comentaris de lectures. És evident que aquest cop he fet una excepció que ara encara porto una mica més lluny, en adjuntar un recull extens dels comentaris de l'autor. Ho trobo interessant i alhora difícil de resumir. Ja em disculpareu:

No diguis res es basa en quatre anys d’investigació, set viatges a Irlanda del Nord i entrevistes amb més d’un centenar de persones.

(...)

A més de les entrevistes, el llibre es basa en una investigació en arxius exhaustiva, que inclou molts articles de diari contemplades als fets, així com cartes i correus electrònics no publicats, documents del govern recentment desclassificats, memòries publicades i no publicades, propaganda de l’època, declaracions jurades, declaracions, informes d’investigació, informes forenses, testimonis, diaris personals, pel·lícules i fotografies d’arxiu i gravacions de converses telefòniques,

(...)

Gerry Adams concedeix entrevistes, però quan va conèixer el tema de la meva investigació, es va negar a parlar amb mi.

 

No diguis res

Patrick Radden Keefe

Traducció de Ricard Gil

571 pàgines