Una història que comença al 2008, en el moment de la celebració de l'aniversari de l'avia. En fa noranta i té un secret.
La narradora serà la Guili, la seva neta.
Per mi és un relat que es pot
dividir en dues parts:
La primera, la que comença el 2008, molt llarga i una
mica feixuga entenc que serveix per introduir-nos en el veritable nus de la qüestió
que no és altre que el que va succeir en el camp de concentració de l’illa de GoliOtok a Iugoslàvia; un gulag a l’estil soviètic que es va crear sota el règim de
Tito i on van morir sembla ser, no menys de 400 presoners d’ambdós sexes i on
la Vera, mare de la protagonista de la història que recordem, ens relata la neta, va estar reclosa durant gairebé quatre anys, va patir de
ceguesa transitòria i va estar torturada no per arrencar-li cap secret, sinó d’una manera i una finalitat que ara, a més de cruel, potser ens pot
semblar del tot absurda (I quan no ho és de cruel i absurda la tortura!):
La fan caminar. El sol
colpeja el cap rapat. S’adorm caminant. (...) Pel soroll de les passes i les
respiracions només eren dues, ella i la carcellera. Ja fa estona que pugen. És una
muntanya alta.
Segueix l’ascensió, que ens
relata amb tota mena de detalls:
Un altre gir tancat,
aquesta vegada a l’esquerra, i comença una pujada una mica més forta.
(...)
Sol. La calor cou el cervell
de la Vera.
La carcellera la manipula durant una estona
cercant una postura determinada i la deixa allà, sola, sota el sol fins el
migdia que li duran alguna mica de menjar i la deixaran fer les necessitats:
Un filet d’aigua a prop,
cap avall, a prop dels seus peus. Es vessa aigua.
(...)
“Cada dues o tres hores
vindrà algú per col·locar-te com cal”, diu la carcellera, i amb un cop al front
li redreça el cap, que tenia caigut.
Passen les hores i també dies
i setmanes i cada dia el mateix: la porten cada matí fins a un indret
desconegut i l’obliguen a quedar-se dreta i ben quieta fins que es pon el sol. No la interroguen, només li dirigeixen la paraula per donar-li ordres:
De seguida que el pon el
sol ve una carcellera per tornar-la a la barraca. La Vera amb prou feines s’aguanta
dreta.
(...)
Se la tornen a endur, només
a ella de tota la barraca, i la tornen a dirigir, posa’t dreta així, no, així,
escòria, mou-te cap aquí, ben recta allà, aixeca els braços, abaixa els braços,
obre les cames, tanca-les, ara no et moguis, m’has entès?
Amb un canvi de carcellera
arriba a intuir “la missió” que li han assignat:
“Comandanta”, pregunta la
Vera en un murmuri, “per a què sóc aquí?”
“Què vols dir per a què?”
“Què fan amb mi aquí? Què
hi faig jo aquí?”
(...)
“Ningú t’ho ha dit?”
“No”
La carcellera riu sorpresa.
(...)
“Aquí hi ha la planta de la
comandanta Maria, això ho saps, oi?”
“No”
Un petit plançó. Unes fulles
diminutes. Plenes de vida. Potser també hi ha una tija, de sobte no n’està
segura, però li urgeix saber-ho.
(...)
Perquè de sobte se li fa
evident el que ella hi fa, aquí, al cim d’una muntanya, el que fan amb ella i
en com l’utilitzen, a ella i al seu cos, des de la sortida fins a la posta del
sol.
La vida juga amb mi
David Grossman
Traducció de Roser
Lluch
307 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada