Ja estem morts, amor

 

Grafit a Sabadell

La narradora d'aquesta colpidora història és la Anaïs i llegim estorats el primer que ens diu, en la seva presentació: 

“Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar tota la història”

La raó ens diu que això no és possible, però també que l'autor s'ha pogut prendre aquesta llicència per algun motiu que anirem descobrint a mesura que avancem en la lectura. O potser no.

Com que ella té una història per explicar-nos, ens endinsem en el que serà molt més que els seus records, perquè, recordem-ho; ella és morta i per tant potser sap més coses que els simples mortals no podem ni imaginar.

El primer que coneixem són els pares: La Minerva i en Tristany:

A Minerva i Tristany no els lligarà una coincidència nominal, un atzar operístic i artístic. Tot i ser tan diferents físicament com una papallona i un parotet, s’han agradat. 

(...)

La mare va transitar per la seua infantesa disfuncional pintant amb una dedicació indestructible. 

(...)

Tristany era un xiquet sa i llargarut, raonablement agraciat i indubtablement intel·ligent.

S'han casat, han tingut una filla, l'Anaïs i al poc temps naixerà una segona, la Chloe, tot i que:

Però la relació entre els pares s’havia deteriorat amb la subtilesa de l’erosió. Cap dels dos podria assenyalar-ne un motiu principal, alguna raó veritablement de pes.

(...)

Aleshores, va arribar Chloe, batejada amb un altre nom elegant i francòfil, com el meu. Anaïs i Chloe: com una parella de protagonistes d’una pel·lícula.(...) Chloe era un nadó preciós que havia de corregir el que no havia pogut o volgut fer uns avis que ja no vivien per poder contemplar-la. 

(...)

Tristany era un pare absent que treballava com si fora l’últim periodista en el planeta.

Un vespre de viatge, un mal moment, una maniobra desafortunada, o una avaria, o un altre conductor inconscient, unes morts, un daltabaix...:

És el primer dia de Tots Sants després de l’accident. Minerva i Tristany pacten portar unes flors al cementiri. Sense massa convicció. Per complaure la tia Berta.

(...)

Els pares no podien espantar els seus dimonis cagant-se en el Déu totpoderós que permetia desgràcies inconcebibles. (...) La culpa aliena, en definitiva, era un bàlsam que no se’ls havia proporcionat.

(...)

Però res no t’acaba de preparar per a un primer Nadal sense. Per a llargs mesos de records, pastilles, silencis i calmants.

(...)

El corcó de la culpa no s’atura fins i tot quan no hi ha culpables a qui responsabilitzar.

També sabrem alguna història d'amor adolescent no massa ordinària, o segons com poc edificant, i és que l'amor autèntic sempre té quelcom d'excepcional:

En el duríssim final de curs de l’accident, a ningú en el institut li va estranyar la reacció, era coneguda la relació especial entre l’alumna que escrivia i la professora de literatura que havia decidit guiar-la en aquella dèria. Però ningú no sabia la naturalesa i intensitat de la relació... 

I tot acaba desfent-se:

Quan els efectes començaren a esmunyir-se entre els dits, Minerva i Tristany desferen el camí, desaprengueren la pell de l’altre perduts en els llits d’uns cossos diferents que mai s’ensenyarien. (...) Un parèntesi que es va tancar, per començar quasi de nou, allà on ho havien deixat.

(...)

No hi havia espai per al desig enmig de la desesperança. Ni passes pel corredor. Ni veuetes implorant una mica d’aigua. 

Però sempre es diu que la vida continua. No sabem quina vida, però el cert és que no arriba la mort quan se la desitja i les rutines s'imposen, talment com la necessitat de seguir vius de moment:

És el seu primer dia de treball i, després de les presentacions, ja se li ha permès estar en la reunió del matí amb el president.

(...)

Minerva torna al diari. O més aviat, el diari ha tornat a ella. (...) Algun dia, però, tot s’acabarà normalitzant. Això espera.

(...)

Fins i tot en els dies més grisos i tediosos, Tristany ha de concedir que el treball entre bastidors de la política conté la virtut d’aportar nous aprenentatges.

I abans d'assabentar-nos d'un final inesperat, assistim a la renúncia a seguir endavant, dels qui han sobreviscut a l'accident:

Tu creus que estic boig si abandono un treball tan ben pagat?, consulta. No ho sé, potser sí. Potser haurien de tancar-nos als dos, perquè aquest matí li he enviat a Elvira la meua renuncia, anuncia ella. 

Perquè morir és l’única manera de saber-ho tot. 

I acabo amb un enllaç a una entrevista a l'autor, tot i que, encara que no desvetlla res, potser gosaria aconsellar-vos que primer llegiu el llibre, però això, és clar, dependrà de vosaltres. 

Ja estem morts, amor

Xavier Aliaga

220 pàgines