Que el món no pari de rodar

Un començament curiós pel que té de diferent i la poca incidència que tindrà després en l'evolució de les històries, comenta l'actuació a Nova York el 7 d'agost del 1974, en què Philippe Petit, un funàmbul de fama internacional, va creuar les Torres Bessones suspès en una corda fluixa.

Sembla evident que molts curiosos s'hi sentiren atrets, mentre que la policia tractava d'impedir-ho, però que, al mateix temps, la vida seguia el seu curs, el món no pararia de rodar.

I coneixem la història d'en Corrigan narrada des del punt de vista del seu germà que ens el presenta com un jove amb una personalitat controvertida, que se sent atret per la vida pseudo religiosa i que treballa al Bronx ocupant-se d'un grup de prostitutes a les que facilita utilitzar el bany:

En Corrigan es va començar a emborratxar de ben jove -als dotze o tretze anys- un cop per setmana, les tardes de divendres en sortir de l’escola.  

(...)

Jo tenia dinou anys i en Corrigan disset, quan va morir la mare.

(...)

Després de la mort de la mare, vam vendre la casa. El nostre pare es va quedar la meitat dels diners. En Corrigan va regalar la seva part. Vivia de la caritat dels altres.

Ell pateix un accident quan li esclata una bomba molt a prop i perd una part del lòbul d’una orella i aleshores decideix marxar a viure amb el seu germà, que pertany a un ordre religiosa que m’ha semblat (no queda massa clar) que segueix una mena de teologia de l’alliberament, a Nova York.

Recollim alguna de les seves impressions:

Feia una setmana que era a la zona sud del Bronx. (...) El pla era buscar una feina, un lloc petit per viure, potser treballar en alguna obra de teatre o aconseguir una col·locació en algun diari.

(...)

A mi no m’ha interessat mai recórrer a la brigada moralista. No és cosa meva. No m’hi fico. Cadascú que s’ocupi d’ell mateix. Obtens el que crees. En Corrigan tenia els seus motius.

(...)

Aquell lloc acabaria amb mi: ¿com ho aguantava, en Corrigan? 

Arriba un moment que a raó dels símptomes i l'aspecte que presenta en Corrigan, fan pensar que també es punxa, com la major part dels seus "protegits", però les coses no sempre són el que semblen i el problema és que pateix una malaltia amb problemes circulatoris: Una PTT:

¿Què significa, aquesta malaltia? ¿Aquesta PTT?

Vol dir que m’he de posar millor.

(...)

He de fer el tractament. Substitució del plasma i coses així. 

Segons avança el relat, confessa al seu germà que s’ha enamorat de l’Adelita, una vídua que estudia i treballa com a infermera, però amb la què no pot conviure perquè la seva ordre li ho impedeix:

Doncs, deixa l’ordre. -Va ajuntar les mans-. O deixa-la a ella.

(...)

No puc fer ni una cosa ni l’altra.  

(...)

¿I tu em demanes si prenc heroïna, nano? (...) És molt pitjor que això, germà, molt pitjor.

(...)

Ella era una dona d’aquelles que són més boniques com més te les mires. 

Grafit a Sabadell sota d'un pont en desús

Dels diferents personatges i situacions que apareixen he recollit una conversa que m'ha semblat curiosa perquè feia ben poc que havia fotografiat la imatge que ara publico:

Qualsevol “xulo” és capaç de fer gargots a la paret: el que més aprecia ell són els grafits dels subterranis.

Els que estan més a les fosques. Túnels endins. Són sorprenents. Quan més endins, millor. Il·luminats els llums en moviment del tren i captats en un instant de manera que mai no pots estar de tot segur si algú els veu o no.

I ja ho deixo aquí, em quedo amb un parell de frases que fan referència al funàmbul, que han aconseguit detenir i ara és conduït al jutjat, enmig d'una certa expectació:

Era evident que el funàmbul no havia estat mai en un tribunal. Els novells sempre quedaven bocabadats. Entraven amb els ulls oberts com taronges, sorpresos per tot. 

I referint-se a l'espectacle...:

Aquell matí va passar volant, igual que molts matins.

Ens vam entretenir una estona amb el funàmbul i després vam baixar del terrat i ens vam menjar els dònuts i vam prendre te i vam xerrar incansablement. 

 

Que el món no pari de rodar

Colom McCann

Traducció d’Anna Turró Amengol

463 pàgines